20151203-200_muses-Imatge_noia_unfulfilled_desires-Text_Del_verb_necessitar_Tere_SM

[Musa 189] Del verb necessitar

20151203-200_muses-Imatge_noia_unfulfilled_desires-Text_Del_verb_necessitar_Tere_SM

 

Saps que t’observen, però no ho saps en realitat. Els teus pensaments estan absents, tan llunyans com les puntes de la llarga cabellera que et reposa sobre el pit accelerat i es perd més enllà de l’enquadrament de la càmera.

Mires, amb les parpelles gairebé closes, del tot, però no veus. La teva ment no nota el fred del migdia de principis de desembre, no sent la calidesa dels tímids raigs de sol que entren per la finestra i il·luminen l’habitació amb gosadia. Has oblidat les paraules dels llibres que atresores a les prestatgeries de la cambra, mil cops rellegits, no recordes els títols de les cançons que guardes al mòbil, ni perquè et van agradar les seves notes, ni si les vas escollir per la melodia o pels mots amagats entre els acords tocats a ritme de jazz. L’habitació fa olor d’avet de Nadal, encara per decorar, de torrons de xixona acabats de treure de l’embolcall, de capses amb ornaments carregats de pols, des de l’any passat. Tens els llavis tancats, la boca seca, però no necessites aigua, no necessites… Necessitar és un verb que les teves neurones han deixat de processar.

No necessites. Res.

 

 
[Musa 189: Donem la benvinguda al dijous amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la unfulfilled desires. Gràcies per la inspiració fotogràfica, musa!]

20150430-200_muses-Imatge_Caricias_Reto_Cinco_sentidos_Marta_Diarra_CC2.0_Attribution-Text_Sospirs_Tere_SM

[Musa 66] Sospirs

20150430-200_muses-Imatge_Caricias_Reto_Cinco_sentidos_Marta_Diarra_CC2.0_Attribution-Text_Sospirs_Tere_SM

 

Ho sé… Tot i que intento no saber-ho.

Ho llegeixo en els teus ulls… Tot i no veure’ls.

Juguem… Sense atrevir-nos a jugar, de veritat.

T’acaricio amb les mans anhelant anar… Molt més enllà.

Sospiro pel teu contacte com una droga… T’anhelo.

La necessitat creix dins meu… De tu.

 
— Què li passa a la Sònia?
— Com que què li passa? Està llegint, no?
— I què llegeix?
— Alguna novel·lota romàntica…
— Quina?
— I jo què sé! A mi què m’importa?
— Home, Mateu, ets el seu marit: veient la cara que fa, potser t’hauria d’importar…
— Vés-te’n a parir mones!

 
I l’odi creix dins meu… Per a ell.

 

 
[Musa 66: Relat inspirat per la proposta d’en Josep M Griño: «mans, contacte, necessitat, tu». La imatge que acompanya el text es titula «Caricias – Reto Cinco sentidos» i és de Marta Diarra compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]