20150413-200_muses-Imatge_mouser_jenny_downing_CC2.0_Attribution-Text_Redempcio_impossible_Tere_SM

[Musa 53] Redempció impossible

20150413-200_muses-Imatge_mouser_jenny_downing_CC2.0_Attribution-Text_Redempcio_impossible_Tere_SM

 

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, sóc jo, sóc l’André, sóc l’amant que et va abandonar, el poeta que va trencar la promesa de fer-te immortal, el marit que hauria pogut ser.

Davant de l’escriptori, davant del full en blanc, armat sols amb una ploma i amb la sang del meu cor com a únic tinter, assegut en aquella cadira vella de roure que mai no vas veure, ara m’adono del meu crim i em confesso culpable. Mai no et vaig permetre de traspassar el llindar de la meva existència, mai no et vaig permetre d’arrelar la teva vida en la meva vida. Perdut en un oceà de somiejos, et vaig convertir en una musa etèria i vaig matar la dona, vaig matar el fruit dels nostres dies, vaig matar el futur que hauria pogut néixer del teu ventre i que jo vaig ofegar en les teves pròpies llàgrimes d’agonia.

L’àlef de la nostra història és el principi i la fi dels nostres encontres furtius. Guerrillera de la vida, desafiant del teu fat, vas trobar-me quan més et necessitava, vas transformar-te en la riba segura a on descansar dels embats exhaustos del riu furiós que m’arrossegava fins el mar del meu destí i jo vaig bescanviar-te la pau i l’alegria dels teus besos per la foscor i la solitud de l’ostracisme dels teus pitjors malsons.

I ara aquí em veus, ara que ja no em pots veure, ni em pots sentir, ni et puc tocar, ara em faig càrrec de totes les culpes, ara que ja no hi ha perdó possible que pugui eixir dels teus llavis, ara que la filla que ni tan sols sabia que havíem tingut em sentencia amb la seva mirada d’or i em fulmina amb el mateix foc que brillava en les teves ninetes daurades. Ja no tinc opció de redempció, sóc mort en vida, sóc vida mentre ella no executi la sentència que anticipo freda i despietada. Per tu. Per ella. Per mi. Pel que hauríem pogut ser. Pel que mai no vam arribar a ser, per culpa meva.

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, encara que sigui impossible… Perdona’m.

 

 
[Musa 53: Relat inspirat per la proposta d’El Gargot Escola: «aleph, cadira, guerrillera, mar, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «mouser» i és de jenny downing compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150220-200_muses-Imatge_IMG_0511r_ Daniel_Oines_CC2.0_Attribution-Text_Alguns_drets_reservats_Tere_SM

[Musa 23] Alguns drets reservats

20150220-200_muses-Imatge_IMG_0511r_ Daniel_Oines_CC2.0_Attribution-Text_Alguns_drets_reservats_Tere_SM

 

Qui s’ha menjat la lluna?!

Has estat tu?

Ah, no! Ni t’ho pensis! A mi no em miris amb aquesta cara, no m’entabanaràs amb ullets de gos abandonat!

Sé perfectament que has estat tu. No intentis negar-ho. Ahir hi havia una lluna rodona i blanca al cel, formosa com un pa de quilo, amb un cos de vertigen que provocava palpitacions, i avui algú se n’ha cruspit una bona llenca. I tu ets l’únic que ahir te la miraves amb cara d’afamat! Et vaig veure.

Silenci.

Ja era hora. El teu mutisme em dóna la raó. No m’has enganyat ni per un moment. Ja pots anar cercant el bocí que li falta. Avui mateix pujaràs allà dalt a sargir-la com bonament et dicti l’enteniment.

Cada mes estem igual! Colla de poetes desvergonyits! Es pot saber què us impulsa a llençar-vos com feres afamades sobre la pobra senyora quan fa el ple?! Quan entendreu que no la podeu pescar ni atrapar en un cove? La lluna es mira i no es toca!

Qualsevol dia, pujo i li penjo un cartell a la punta del nas: «Reservat el dret de visió».

 
[Musa 23: Relat inspirat per la proposta de l’Olga: «Lluna, silenci, moment, mes, cos». La imatge que acompanya el text es titula «IMG_0511r» i és de Daniel Oines compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150122-200_muses-Imatge_Musa_Jeronimo_Sanz_CC2.0_Attribution-Text_Esports_de_risc_Tere_SM

[Musa 2] Esports de risc

20150122-200_muses-Imatge_Musa_Jeronimo_Sanz_CC2.0_Attribution-Text_Esports_de_risc_Tere_SM

Mirava al seu voltant i no ho entenia. D’on havia sortit tota aquella gent?

«La meva mare em matarà…»

Es jurava i perjurava que era innocent. Del tot. Completament. Ella no havia fer res. Res de res.

Bé…

Havia obert un llibre, sí, estava avorrida. Volia una activitat tranquil·la i havia pensat que… Però des de quan era un delicte obrir un llibre?!

Havia obert un llibre i el menjador s’havia omplert de pirates, amb les seves cames de fusta i el seu alè de vodka. Alliberats de les pàgines que els empresonaven amb cadenes de tinta, s’havien apressat a declarar el sofà com a territori conquerit. Els seus lloros cridaners havien començat a donar voltes arran de sostre, omplint els mobles de petits regals, i les seves espases afilades havien deixat els coixins fets una pelleringa en un tres i no res.

— Mossa, posa’ns una ronda! — havien exclamats eufòrics.

— Jo no sóc la vostra tavernera!

— Una ronda, la rehòstia! Una ronda o caminaràs per la fusta perquè et devorin els taurons! — havia replicat un dels pirates obrint la finestra del sisè pis.

No s’ho havia fet repetir. Havia corregut a la nevera i havia començat a treure refrescos de cola, de taronja i de llimona, llaunes de cerveses, tres brics de vi per cuinar i dues ampolles de cava que els seus pares reservaven en fred per ocasions especials.

«La meva mare em matarà!»

Allò no podia continuar així. Aprofitant que els pirates examinaven els brics de vi com si fossin extraterrestres acabats d’emergir de l’infern, s’havia llençat a la prestatgeria i havia obert el primer llibre que li havia caigut a les mans.

— Amic Sancho — havia murmurat el vell escardalenc que havia emergit de les pàgines cavalcant una mula de pèl gris —, amic Sancho… No veig pas a la meva bella Dulcinea en aquest antre.

Els pirates s’havien girat cap el nouvingut. I el nouvingut se’ls havia quedat mirant. I mentre intercanviaven mirades, impertèrrits, la mula havia aprofitat per deixar un ufanós regal a sobre de la catifa persa.

— Però què fa aquest animal?!

Les mirades s’havien girat cap a ella i ella s’havia girat de nou cap a la prestatgeria.

Havia obert llibres de detectius, de terror, d’històries d’amor, de robots. Havia desplegat les pàgines de poemes i d’obres de teatre, d’enciclopèdies i d’antologies. Cada vegada que obria una pàgina, un exèrcit de desconeguts sorgia de la tinta i es materialitzava enmig d’aquella reunió improvisada. Tot plegat començar a semblar un acudit de l’Eugenio: «El saben aquell que diu que un milió i mig de persones van intentar encabir-se en un menjador de vint metres quadrats?»

— Perdoni la meva gosadia, gentil damisel·la, em podria indicar a on és l’excusat en el seu noble castell? — li va preguntar un jove de pell fina, amb mitges de color rosa i un llaüt a l’esquena.

— «Excusat»?! Serà finolis el poeta! — se’n va burlar un cowboy enfilant-se al sofà —. Que no veus els animals? És que potser hi ha latrines enmig del desert?!

El cowboy es va obrir la bragueta. Ratificant les seves paraules, va fer les seves necessitats a sobre de la pelleringa del que, fins uns minuts abans, havia estat un ufanós coixí. Els pirates van aplaudir embriagats i els veïns, farts d’aquell rebombori, van començar a donar cops a les parets en senyal de protesta.

«La meva mare em matarà…»

Mai més. Mai més tornaria a llegir un llibre.

La pròxima vegada que estigués avorrida i volgués una activitat tranquil·la trucaria a la Laia Sanz: li suplicaria que, si us plau, si us plau, si us plau, la deixés anar al Dakar amb la seva moto fent de paquet.

 

[Musa 2: Relat inspirat per la proposta de la Laura Huerga: escriure sobre els llibres o la lectura. La imatge que acompanya el text es titula «Musa» i és de Jeronimo Sanz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]