20150123-200_muses-Imatge_Jolly_Roger_Pirate_Grunge_Flag_Nicolas_Raymond_CC2.0_Attribution-Text_Pirata_Tere_SM

[Musa 3] Pirata

20150123-200_muses-Imatge_Jolly_Roger_Pirate_Grunge_Flag_Nicolas_Raymond_CC2.0_Attribution-Text_Pirata_Tere_SM

– De debò? De debò?! – el taverner esclafeix a riure clavant-se cops de puny al pit.

– Pareu de riure!

– Aquí? Aquí un tresor?! Tros de sòmines amb xarop de grosella a les venes… És que no ho veus?! En aquesta taverna nauseabunda esperes trobar-hi un tresor? Aquí? De debò?!

– Pareu de riure i digueu-me a on és!

– Hahahahaha!

– O em dieu d’immediat a on l’heu amagat o… – amenaça encanonant-lo amb el trabuc.

– O què? Mata el teu pare a sang freda si t’hi atreveixes!

– Digueu-me a on és!

– Dispara! Tornaràs al manicomi a on et vaig tancar! No ets més que un…!

L’explosió ressona com una bomba atòmica. Els vidres s’omplen d’esquerdes. El somriure del taverner queda congelat en el temps i el seu cos cau a terra, mort.

Uns passos baixen des del primer pis.

– Mama?

 

[Musa 3: Relat inspirat per participar a la III edició del Concurs de microrelats organitzat pel Museu Marítim de Barcelona. Condicions: microrelat que tingui com a tema «Els Pirates» amb una extensió màxima de 150 paraules. La imatge que acompanya el text es titula «Jolly Roger Pirate Grunge Flag» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150122-200_muses-Imatge_Musa_Jeronimo_Sanz_CC2.0_Attribution-Text_Esports_de_risc_Tere_SM

[Musa 2] Esports de risc

20150122-200_muses-Imatge_Musa_Jeronimo_Sanz_CC2.0_Attribution-Text_Esports_de_risc_Tere_SM

Mirava al seu voltant i no ho entenia. D’on havia sortit tota aquella gent?

«La meva mare em matarà…»

Es jurava i perjurava que era innocent. Del tot. Completament. Ella no havia fer res. Res de res.

Bé…

Havia obert un llibre, sí, estava avorrida. Volia una activitat tranquil·la i havia pensat que… Però des de quan era un delicte obrir un llibre?!

Havia obert un llibre i el menjador s’havia omplert de pirates, amb les seves cames de fusta i el seu alè de vodka. Alliberats de les pàgines que els empresonaven amb cadenes de tinta, s’havien apressat a declarar el sofà com a territori conquerit. Els seus lloros cridaners havien començat a donar voltes arran de sostre, omplint els mobles de petits regals, i les seves espases afilades havien deixat els coixins fets una pelleringa en un tres i no res.

— Mossa, posa’ns una ronda! — havien exclamats eufòrics.

— Jo no sóc la vostra tavernera!

— Una ronda, la rehòstia! Una ronda o caminaràs per la fusta perquè et devorin els taurons! — havia replicat un dels pirates obrint la finestra del sisè pis.

No s’ho havia fet repetir. Havia corregut a la nevera i havia començat a treure refrescos de cola, de taronja i de llimona, llaunes de cerveses, tres brics de vi per cuinar i dues ampolles de cava que els seus pares reservaven en fred per ocasions especials.

«La meva mare em matarà!»

Allò no podia continuar així. Aprofitant que els pirates examinaven els brics de vi com si fossin extraterrestres acabats d’emergir de l’infern, s’havia llençat a la prestatgeria i havia obert el primer llibre que li havia caigut a les mans.

— Amic Sancho — havia murmurat el vell escardalenc que havia emergit de les pàgines cavalcant una mula de pèl gris —, amic Sancho… No veig pas a la meva bella Dulcinea en aquest antre.

Els pirates s’havien girat cap el nouvingut. I el nouvingut se’ls havia quedat mirant. I mentre intercanviaven mirades, impertèrrits, la mula havia aprofitat per deixar un ufanós regal a sobre de la catifa persa.

— Però què fa aquest animal?!

Les mirades s’havien girat cap a ella i ella s’havia girat de nou cap a la prestatgeria.

Havia obert llibres de detectius, de terror, d’històries d’amor, de robots. Havia desplegat les pàgines de poemes i d’obres de teatre, d’enciclopèdies i d’antologies. Cada vegada que obria una pàgina, un exèrcit de desconeguts sorgia de la tinta i es materialitzava enmig d’aquella reunió improvisada. Tot plegat començar a semblar un acudit de l’Eugenio: «El saben aquell que diu que un milió i mig de persones van intentar encabir-se en un menjador de vint metres quadrats?»

— Perdoni la meva gosadia, gentil damisel·la, em podria indicar a on és l’excusat en el seu noble castell? — li va preguntar un jove de pell fina, amb mitges de color rosa i un llaüt a l’esquena.

— «Excusat»?! Serà finolis el poeta! — se’n va burlar un cowboy enfilant-se al sofà —. Que no veus els animals? És que potser hi ha latrines enmig del desert?!

El cowboy es va obrir la bragueta. Ratificant les seves paraules, va fer les seves necessitats a sobre de la pelleringa del que, fins uns minuts abans, havia estat un ufanós coixí. Els pirates van aplaudir embriagats i els veïns, farts d’aquell rebombori, van començar a donar cops a les parets en senyal de protesta.

«La meva mare em matarà…»

Mai més. Mai més tornaria a llegir un llibre.

La pròxima vegada que estigués avorrida i volgués una activitat tranquil·la trucaria a la Laia Sanz: li suplicaria que, si us plau, si us plau, si us plau, la deixés anar al Dakar amb la seva moto fent de paquet.

 

[Musa 2: Relat inspirat per la proposta de la Laura Huerga: escriure sobre els llibres o la lectura. La imatge que acompanya el text es titula «Musa» i és de Jeronimo Sanz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]