20150428-200_muses-Imatge_always_in_action_Arend_CC2.0_Attribution-Text_Tros_de_borinot_Tere_SM

[Musa 64] Tros de borinot

20150428-200_muses-Imatge_always_in_action_Arend_CC2.0_Attribution-Text_Tros_de_borinot_Tere_SM

 

— Zzzzz… Zzzzz… Zz…

En Frank s’acosta de puntetes. La suor li perleja el front i li goteja per la punta del nas. Va vestit només amb els pantalons del pijama, descalç, armat amb un diari amanós, enrotllat, que agafa amb decisió amb la mà dreta i que manté alçat per sobre del cap. S’acosta a la finestra oberta aguantant la respiració, intentant no fer soroll, mentre el borinot camina tranquil per la cortina aliè a l’amenaça que s’acosta. Està a punt de descarregar el seu cop mortal quan un núvol de pols entra arrossegat per la brisa, dansa en el buit i decideix endinsar-se juganer en l’interior de les seves fosses nasals.

— Ah… Ah… Atxim!

— Zzzzz… Zzzzz… Zz…

El bergant abandona la cortina alertat per l’eixavuiro. En Frank veu com les ales de l’insecte es mouen a centenars de revolucions per minut mentre el seu cos pelut, negre i rodanxó queda suspès al mig de l’habitació, a menys de deu centímetres del sostre. El veu moure’s a dreta i a esquerra, com si la nit anterior hagués begut més alcohol del recomanable i encara no s’hagués refet de la ressaca. Es passeja per davant de la porta tancada que dóna accés al menjador, baixa fins a l’altura de la catifa que van portar de Turquia i reprèn el vol per acariciar amb les potes els llençols a on la Marta dorm deixant escapar petits sospirs.

El borinot atura el vol i aterra a sobre del coixí, a pocs centímetres dels cabells daurats de la Marta. En Frank assegura el diari a la mà i camina fins al llit sense perdre de vista l’objectiu. Aixeca el braç per agafar embranzida, a poc a poc, decidit a donar una estocada mortal i abaixa el diari d’un cop sec just en el moment que la Marta obre els ulls, s’incorpora i rep l’impacte del diari al mig del cap.

— Però què fas?!

— Ho sento. Hi havia un borinot a sobre del coixí, tenia por que et piqués. T’he fet mal?

— Els borinots no piquen! I per això has muntat tot aquest sarau?!

— Em pensava que seria un pim-pam!

— M’has fet mal, idiota!

— Ho sento. Jo no volia…

— Deixa’m estar!

La Marta surt del llit enfurismada, travessa la porta que dóna accés a la cuina i la tanca al seu darrere amb un cop furibund. En Frank surt pidolant al seu darrere mentre el borinot surt volant per la finestra oberta. «No els entendré mai aquests humans» pensa mentre la seva vista es fixa en una flor esclatant de pètals rosats que brilla al mig del jardí.

— Zzzzz… Zzzzz… Zz…

 

 
[Musa 64: Relat inspirat per la proposta de l’OhCapità: «borinot, bergant, suor, amanós i pim-pam». La imatge que acompanya el text es titula «always in action» i és d’Arend compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150220-200_muses-Imatge_IMG_0511r_ Daniel_Oines_CC2.0_Attribution-Text_Alguns_drets_reservats_Tere_SM

[Musa 23] Alguns drets reservats

20150220-200_muses-Imatge_IMG_0511r_ Daniel_Oines_CC2.0_Attribution-Text_Alguns_drets_reservats_Tere_SM

 

Qui s’ha menjat la lluna?!

Has estat tu?

Ah, no! Ni t’ho pensis! A mi no em miris amb aquesta cara, no m’entabanaràs amb ullets de gos abandonat!

Sé perfectament que has estat tu. No intentis negar-ho. Ahir hi havia una lluna rodona i blanca al cel, formosa com un pa de quilo, amb un cos de vertigen que provocava palpitacions, i avui algú se n’ha cruspit una bona llenca. I tu ets l’únic que ahir te la miraves amb cara d’afamat! Et vaig veure.

Silenci.

Ja era hora. El teu mutisme em dóna la raó. No m’has enganyat ni per un moment. Ja pots anar cercant el bocí que li falta. Avui mateix pujaràs allà dalt a sargir-la com bonament et dicti l’enteniment.

Cada mes estem igual! Colla de poetes desvergonyits! Es pot saber què us impulsa a llençar-vos com feres afamades sobre la pobra senyora quan fa el ple?! Quan entendreu que no la podeu pescar ni atrapar en un cove? La lluna es mira i no es toca!

Qualsevol dia, pujo i li penjo un cartell a la punta del nas: «Reservat el dret de visió».

 
[Musa 23: Relat inspirat per la proposta de l’Olga: «Lluna, silenci, moment, mes, cos». La imatge que acompanya el text es titula «IMG_0511r» i és de Daniel Oines compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150217-200_muses-Imatge_Essencia_del_nus_Salvador_Riera-Text_El_mal_bretol_Tere_SM

[Musa 20] El mal brètol

20150217-200_muses-Imatge_Essencia_del_nus_Salvador_Riera-Text_El_mal_bretol_Tere_SM
Decisió compromesa,
esbrinar quin cor primer
serà fendit per l’arquer
en l’amorosa contesa.

Ignorant, potser, tal volta
que per tres es tensa l’arc
que no juga per descart
la diana està resolta.

Equilàter fet perfecte
amb tres cors vius com a vèrtexs
meu, teu, seu, constant recerca,
un crit més per cloure el cercle.

I és Eros virginal
i Cupido juganer
el qui juga a fer d’arquer
ferint al mateix instant.

«Papa» diu un cor incrèdul
«Mama» crida un cor amb llàgrimes
un plor encadena tres ànimes
quan fa triblanc el mal brètol.

 

 

[Musa 20: Poema inspirat per la proposta d’en Salvador Riera: «(Sobre “L’essència del nus”) Intentar resoldre el problema que el juganer autor del poemari planteja a les pàgines 68 i 69». La imatge que acompanya el text és una fotografia de les pàgines 68 i 69 del llibre «L’essència del nus» d’en Salvador Riera.]

20150202-200_muses-Imatge_Money_Europe_Funds_Jason_Barles_CC2.0_Attribution-Text_Programa_especial_Tere_SM

[Musa 9] Programa especial

 

20150202-200_muses-Imatge_Money_Europe_Funds_Jason_Barles-Text_Programa_especial_Tere_SM

 

— Felicitats! Ha estat acceptat en el nostre programa especial: «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada-de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!

— El… Què?

— El programa especial «Avall-que-fa-b…»

— No, no. Això ja ho he entès. Vull dir que hi deu haver hagut una confusió, que jo no m’he apuntat a cap programa especial. Jo només he vingut a acompanyar la meva xicota al centre comercial i estic fent temps mentre…

— Per això és especial!

— Perdó?

— Que no cal que s’apunti!

— Crec que no m’interessa…

— És clar que li interessa! Sigui com sigui, tampoc no té més opció. Ja està inscrit.

— Perdoni, però si això és una càmera oculta, tot plegat no té gens de gràcia.

— Res de càmeres ocultes. Posi’s aquest jersei.

— Quin jersei?

— Aquest, el que porto.

— Per què hauria de voler jo un jersei vermell? Però per què se’l treu?!

— Perquè se’l pugui posar vostè! Va, no es faci de pregar. Doni’m la seva camisa.

— La meva camisa?

— És clar. Si li dono el meu jersei, no deurà pas voler que em passegi despullat per la ciutat.

— Jo no el vull per res el seu jersei!

— Ni per cent euros?

— Cent euros?

— D’acord. És un bon negociador. Dos-cents euros. Aquí els té.

— De debò em pensa donar dos-cents euros per posar-me el seu jersei?

— És clar. Encara no s’ho creu? Aquí té els dos bitllets. Tots seus a canvi de la seva camisa. Jo de vostè no deixaria passar aquesta oportunitat.

— Deuen ser una falsificació…

— El dubte m’ofèn! Són bitllets verds de primera qualitat acabats de sortir del banc!

— No ho veig clar…

— D’acord. Vostè guanya. Tres-cents. Em dóna ara la seva camisa per poder fer l’intercanvi?

— Què hi porta en aquesta bossa? Un milió d’euros en bitllets de cent?

— Oh, jo de vostè no faria tantes preguntes. La curiositat va matar el gat. Em dóna la camisa?

— Cinc-cents.

— O sigui que ara sí que vol jugar…

— Cinc-cents i és la meva última oferta.

— D’acord. Cinc-cents euros. Té sort que es tracti d’un programa especial… Tingui, els cinc bitllets. I tingui, el jersei. La camisa, si us plau? Així m’agrada. Un braç per aquí, un braç per allà, tregui el cap. Perfecte. Li queda la mar de bé.

— I a vostè li queda bé la meva camisa. Tenim cossos similars. Quina casualitat.

— No, no, no es pensi. Cap casualitat. L’he escollit precisament per això. Bé, i per l’alçada. I pels cabells. I perquè fins i tot el color dels ulls és similar.

— No ho entenc.

— Ni falta que li fa. Ja ho entendrà. Veu que el centre comercial està al capdamunt d’una petita muntanya? Doncs jo començaria a córrer muntanya avall com si tingués un coet al cul.

— Perdó?

— Ja li he dit que era un programa especial, no se’n recorda? «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada-de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!

— I jo ja li he dit que no m’interessa. M’he posat el seu jersei, però no tinc cap mena de ganes de córrer muntanya avall.

— Oh, no es preocupi. El nostre programa és molt complet. Canviarà d’opinió en un vist i no vist.

— Com?

— Veu aquell mosso d’esquadra que hi ha al fons del passadís? El que sembla que busca algú amb pinta de malhumorat?

— Sí.

— Aquí! Aquí! Aquest és el lladre que ha robat el banc!

— Però… Què fa? Per què crida? I per què m’assenyala a mi?!

— No ho entén encara?

— Però… A on va ara?!

— Home, està clar, no? En direcció contrària.

— Però ha de desfer el malentès!

— Ui! No, no, cap malentès. Jo de vostè arrancaria a córrer… Consell de lladre!

 

 

[Musa 9: Relat inspirat per la proposta de la tere: vermell, cossos, Mosso (d’esquadra), muntanya, córrer. La imatge que acompanya el text es titula «Europe Funds» i és de Jason Barles compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]