20151006-200_muses-Imatge_Torre_Flors_Mar_Vaixell_Carme-Text_Mascaro_Tere_SM

[Musa 147] Mascaró

20151006-200_muses-Imatge_Torre_Flors_Mar_Vaixell_Carme-Text_Mascaro_Tere_SM

 

Bastió fortificat
territori ferm reclòs
defensa abandonada.

Perfum d’encís a trenc d’alba
vestit de gal·la poncella
benaurança abraçada.

Veles obertes al vent
mascaró descobrint ruta
àncores transmutades.

Mar de perills embravit
tresor somni d’odissea
llibertat desfermada.

 
[Musa 147: Quatre mesos després… L’última musa que va participar en la meva festa d’aniversari virtual! (Us he dit ja que sou fantàstics?) Tanco la sèrie de muses 13-31 amb una musa repetidora. De la seva primera proposta en va néixer un poema titulat «Atrapat en la perpètua roda», la segona ha servit per improvisar els versos que acabeu de llegir. Text inspirat per la proposta de la Carme: «T’envio una imatge per mail, bé, de fet veuràs que és un collage amb 4 imatges. Dosificació a voluntat: pots triar-ne una per un escrit, fer-ne 4 escrits, o usar les 4 a la vegada.». Moltes gràcies per la inspiració i pel suport, musa!]

20151002-200_muses-Imatge_Espiera_Amparo_Nivard-Text_Repic_de_campanes_Tere_SM

[Musa 145] Repic de campanes

20151002-200_muses-Imatge_Espiera_Amparo_Nivard-Text_Repic_de_campanes_Tere_SM

 

Només veig dues portes. Em poso de puntetes, faig ganyotes davant de l’espiera, acluco un ull per afinar la visió de la nineta. Estic segura que he sentit el timbre, però no veig res més enllà de les rajoles de granit que reconec de memòria i de les portes envernissades de falsa caoba dels veïns del davant, tancades.

Un cèrcol de vidre d’un centímetre de diàmetre, quatre metres quadrats de visió, vint-i-sis rajoles. I mitja.

Només veig dues portes, tancades. Ni un bri d’aire es mou entre les quatre parets enguixades de blanc. La planta de cintes verdes que vivia al mig del replà va morir de set l’hivern passat, si hi hagués una bufada de vent, tampoc no la veuria. Enganxo el cartílag de l’orella contra la fusta que les meves mans acaricien des de fa cinc minuts, empremtes suades més enllà del perfil dels dits. Aguanto la respiració, escolto sense sentir res més que el batec del cor que martelleja les costelles que m’empresonen. Silenci.

L’ascensor s’atura al pis de dalt, cortines d’acer franquejant el pas. Repic de campanes.

Obro la porta?

 

 

 

[Musa 145: Últim text de la setmana! Relat inspirat per la fotografia de l’espiera que acompanya el text, proposta conjunta de l’Amparo i en Nivard: «quan algú truca de manera inesperada a la porta». L’Amparo va ser una de les primeres muses a sumar-se al projecte, amb una frase que va servir per improvisar un text titulat «Llum». Moltes gràcies per la inspiració i molt bon cap de setmana, súper família! 😉 ]