20151002-200_muses-Imatge_Espiera_Amparo_Nivard-Text_Repic_de_campanes_Tere_SM

[Musa 145] Repic de campanes

20151002-200_muses-Imatge_Espiera_Amparo_Nivard-Text_Repic_de_campanes_Tere_SM

 

Només veig dues portes. Em poso de puntetes, faig ganyotes davant de l’espiera, acluco un ull per afinar la visió de la nineta. Estic segura que he sentit el timbre, però no veig res més enllà de les rajoles de granit que reconec de memòria i de les portes envernissades de falsa caoba dels veïns del davant, tancades.

Un cèrcol de vidre d’un centímetre de diàmetre, quatre metres quadrats de visió, vint-i-sis rajoles. I mitja.

Només veig dues portes, tancades. Ni un bri d’aire es mou entre les quatre parets enguixades de blanc. La planta de cintes verdes que vivia al mig del replà va morir de set l’hivern passat, si hi hagués una bufada de vent, tampoc no la veuria. Enganxo el cartílag de l’orella contra la fusta que les meves mans acaricien des de fa cinc minuts, empremtes suades més enllà del perfil dels dits. Aguanto la respiració, escolto sense sentir res més que el batec del cor que martelleja les costelles que m’empresonen. Silenci.

L’ascensor s’atura al pis de dalt, cortines d’acer franquejant el pas. Repic de campanes.

Obro la porta?

 

 

 

[Musa 145: Últim text de la setmana! Relat inspirat per la fotografia de l’espiera que acompanya el text, proposta conjunta de l’Amparo i en Nivard: «quan algú truca de manera inesperada a la porta». L’Amparo va ser una de les primeres muses a sumar-se al projecte, amb una frase que va servir per improvisar un text titulat «Llum». Moltes gràcies per la inspiració i molt bon cap de setmana, súper família! 😉 ]

20151001-200_muses-Imatge_Portic_pedra_can_Perafita_sant_Llorenc_Muga_Isabel_del_Rio-Text_Carrera_obstacles_Tere_SM

[Musa 144] Carrera d’obstacles

20151001-200_muses-Imatge_Portic_pedra_can_Perafita_sant_Llorenc_Muga_Isabel_del_Rio-Text_Carrera_obstacles_Tere_SM

 

Després d’un portal, un altre. Després d’un mur de pedres, un entramat de bardisses. Després d’un potser un altre dia, un potser una mica més tard. Després de mirades furtives, mans que no s’atreveixen a tocar-se. Després d’un somriure ple de titubejos, un bes amb regust d’instant perdut.

Carrera d’obstacles.

I la meta, cada vegada, una mica més lluny.

 

 

 
[Musa 144: Primer text del mes d’octubre! Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Isabel del Rio, la imatge d’un pòrtic de pedra de Can Perafita, una masia que es troba en un dels recorreguts sortint del Sant Llorenç de la Muga. Moltes gràcies per fer de musa, picapedrera de les lletres!]

20150616-200_muses-Imatge_Desert_Gold_Jitze_Couperus_CC2.0_Attribution-Text_Desert_de_flors_Tere_SM

[Musa 97] Desert de flors

20150616-200_muses-Imatge_Desert_Gold_Jitze_Couperus_CC2.0_Attribution-Text_Desert_de_flors_Tere_SM

 

Penses en «desert» i et sembla inimaginable la possibilitat de veure’l recobert de flors: però és.

Un cop cada molt de temps, durant un moment fugaç i gairebé màgic del tot imprevisible, l’aigua cobreix la sorra, les llavors hivernades desperten de la letargia i les tiges acabades de germinar trenquen la superfície de l’inamovible com un guèiser trenca una glacera d’aparença incorruptible.

Les fulles avares de sol s’obren amb pocs minuts, com góndoles italianes creuant els canals mil voltes navegats amb timó expert. El paradís cobreix les dunes de fama agresta amb una catifa de colors inimaginable sota el vel de blau infinit que les emmiralla en les altures.

En menys d’un sospir les flors es panseixen, les llavors cauen, la vida es refugia de nou sota la sorra.

La porta del miracle es tanca i el desert torna a ser desert… Fins a la següent gota d’aigua.

 

 

***

 

 

Desierto de flores

 

Piensas en «desierto» y se te antoja inimaginable la posibilidad de poder verlo recubierto de flores: pero es.

Un vez cada mucho tiempo, durante un momento fugaz y casi mágico del todo imprevisible, el agua cubre la arena, las semillas ivernadas despiertan del letargo y los tallos recién germinados rompen la superficie de lo inamovible como un géiser rompe un glaciar de fachada incorruptible.

Las hojas avaras de sol se abren en pocos minutos, como góndolas italianas cruzando los canales mil veces navegados con timón experto. El paraíso cubre las dunas de fama agreste con una alfombra de flores inimaginable debajo del velo de azul infinito que las refleja en las alturas.

En menos de un suspiro las flores se marchitan, las semillas se caen, la vida se refugia de nuevo debajo la arena.

La puerta del milagro se cierra y el desierto vuelve a ser desierto… Hasta la siguiente gota de agua.

 

 

 
[Musa 97: Si ahir passejàvem per boscos, avui ens n’anem d’excursió al desert. El relat d’avui està inspirat per la proposta de la Sindy: «1.- Desierto florido 2.- Glaciares 3.- Italianas 4.- Paraíso 5.- Puerta». Text escrit originalment en català i traduït al castellà. La imatge que acompanya el text es titula «Desert Gold» i és de Jitze Couperus compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». ¡Un abrazo para Chile!]

20150409-200_muses-Imatge_Cesta_Ares_octubre_2014_Miguel-Text_Uniques_enmig_del_bosc_Tere_SM

[Musa 51] Úniques enmig del bosc

20150409-200_muses-Imatge_Cesta_Ares_octubre_2014_Miguel-Text_Uniques_enmig_del_bosc_Tere_SM

 

No tenien més en comú que el fet de saber-se úniques.

Ella era una porta, sense porta, una obertura negra que conduïa a un passadís ple de tenebres que manava fins a un destí incert… Del qual mai ningú no havia tornat, ni n’havia eixit.

Ella era una cistella, massa gran, que havia eixit del rebost disposada a menjar-se el món i havia acabat abandonada enmig de la muntanya… Amb un grapat de bolets, d’aspecte dubtós, que ningú no havia volgut menjar-se.

Eren úniques perquè ningú no era com elles, en aquell petit rocam perdut enmig del bosc. Eren úniques perquè totes dues havien estat creades per mans humanes i per mans humanes havien estat les dues abandonades.

Eren úniques perquè algú, desconeixedor del seu fat, les havia trobat prou belles com per immortalitzar-es en una instantània fotogràfica que havia estat digitalitzada, processada, remasteritzada, filtrada, contrastada i retocada amb photoshop abans de ser finalment llençada a la immensitat de la xarxa informàtica a on s’havia perdut… Mentre les originals que l’havien inspirat també romanien perdudes i ignorades.

No tenien més en comú que el fet de saber-se úniques.

No tenien més en comú que el fet de saber-se, mútuament.

 

 
[Musa 51: Relat inspirat per la proposta d’en Miguel: «La meua proposta és que t’inspires en una de les imatges que trobaràs al següent enllaç, per tal d’escriure un relat: http://lacolinanaranja.blogspot.com.es/p/imagenes.html?m=1». Després de visitar el blog, he escollit la imatge que acompanya el text i que es titula «Cesta (Ares – Octubre 2014)».]