«–Mira-la, la parada de petards!

–Ja hi torna a ser, com cada any, sempre al mateix lloc.

–Veure-la aquí sí que és l’anunci oficial de l’inici de l’estiu: ja s’hi pot posar fulles, la marca de cerveses!

Tothom l’assenyalava, però ningú no s’aturava a comprar. Divendres 23 de juny, última hora de la tarda, i la petita parada de petards de la vella Joana encara plena de gènere i de capses per obrir.

Alguns li feien fotos des de lluny i admiraven la persistència d’un negoci gairebé centenari, d’altres corrien fins al descampat on hi havia aparcada la caravana i fins i tot li demanaven un selfie, però a l’hora de treure la targeta, la Joana intentava en va d’aturar la canalla que corria decidida cap als grans magatzems de pirotècnia que li havien obert just davant.

Si ella tenia palmeres grogues i vermelles, ells en tenien també de verdes, blaves i liles. Si ella oferia traques de vint petards, ells de cinquanta i de mil. Si ella venia cebes, ells calçots i ceballots.

Ella, amb mans tremoloses i rostre arrugat, se sabia de memòria marques, models i composicions. Ells disposaven d’un exèrcit de becaris de pell tibant, armats amb tauletes electròniques que sabien llegir amb convicció com lloros ben ensinistrats.

Nou de la nit. Els grans magatzems van abaixar la persiana. Amb pocs minuts, la Joana es va descobrir sola enmig d’aquell descampat que, com ella, es resistia a desaparèixer, envoltat per un polígon comercial cada cop més poblat.

–Sí que hi és! Mama, papa, mireu! Hi és! Encara hi és!

Una veu infantil corrent cap a la parada. Uns ulls esguardant la Joana amb ninetes plenes d’il·lusió. Un pare i una mare seguint la filla amb front entristit.

–És massa tard. Ja comprarem petards l’any que ve.

–Però és avui, la revetlla!

–L’any que ve jo i el papa tornarem a tenir feina i encendrem el castell de focs més gran de tot el veïnat, sí?

Els adults agafant les mans de l’infant per arrossegar-la en direcció contrària. La nena resistint-se a ser allunyada de la parada. La Joana sent testimoni de l’escena amb el cor trencat; les llàgrimes de la criatura reflectint-se en les seves pròpies.

–Un moment! –va cridar la Joana–. Puc… Pot… Vols ajudar-me, petita? […]»

«‘Selfies’, petards, lloros ben ensinistrats i la vella Joana»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/selfies-petards-lloros-i-la-vella-joana