«Allò no s’havia vist mai abans en un camp de futbol. O sí que s’havia vist, segons una llegenda antiga que contava que un fet similar havia ocorregut molts anys abans, però en feia tants, i hi havia tan poca gent que ho hagués vist en primera persona, que per a molts era com si fos nou: els defenses de l’equip local, en lloc de defensar la pròpia porteria, havien abandonat la seva posició per creuar el camp i fer-la petar amb els defenses de l’equip contrari, mentre els atacants rivals no feien més que marcar gols a porteria buida.

Els aficionats de l’equip local no se’n sabien avenir; es miraven entre ells amb cara d’incredulitat. Unes hores abans havien arribat a l’estadi convençuts d’una victòria llargament esperada; a les samarretes, els noms dels catorze jugadors que els havien promès un partit històric, en el qual per fi s’alçarien triomfants després d’una llista interminable de victòries de l’equip visitant. Els espectadors havien fet seva la proclama i havien omplert l’estadi; ningú no l’havia vist mai tan ple.

Malgrat ser un partit local, l’excepcionalitat de la contesa havia despertat l’interès del món sencer i periodistes dels cinc continents havien estat acreditats per retransmetre el joc en directe; ells tampoc no se’n sabien avenir, feia una bona estona que observaven l’espectacle incapaços de pronunciar paraula.

Per ser fidels a la veritat, la singularitat ja havia vingut marcada des d’un inici (…).»

«De quin equip ets?»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/de-quin-equips-ets

«És gràcies a ells que l’ordinari es fa extraordinari i que el que podia haver estat un dia més transmuta en vetllada inoblidable. És gràcies a ells que els artistes de quilòmetre zero tenim un primer altaveu per donar-nos a conèixer entre els nostres veïns (“Veniu, veniu: avui toca festa grossa!”). És gràcies a ells, units per la cultura que ens alimenta l’ànima, que es creen xarxes d’amistat que transcendeixen límits municipals i comarcals, convertint qualsevol frontera en línies sense sentit en un mapa imprès en paper mullat.

I és el cas de la Mariví Chacón a Lleida, sempre pendent de la cultura que es cou a les Terres de Ponent. I és el cas d’en Jesús M. Tibau a les Terres de l’Ebre, amb l’enginy sempre esmolat i un somriure per regalar. I la Mònica Socias a Tarragona, que a voltes sembla tenir el do de la ubiqüitat. I la Gemma Permanyer al Vallès, capaç de mil malabars per fer-se ressò de tots els actes.

I la Conxi Sánchez a Caldes de Montbui, que acull artistes locals i forans amb les portes obertes de bat a bat i un cor que no li cap al pit. I l’Abel Font a l’Escala, immers en la dissecció dels oficis de la cultura des de l’Empordà. I la Pilar Gili a Castellterçol, que fa poc va celebrar els 200 episodis d’un dels programes culturals més veterans de Catalunya. I la Josefina Altés a Gràcia, prova fefaent que fins i tot en una gran ciutat pot perviure l’esperit de poble. I la Sílvia Jané a Tordera, donant veu a aquells qui a voltes queden silenciats. I la Sílvia Romero al Penedès, batallant per la cultura des de les terres del vi.

I tants que caldria afegir-hi, com aquells qui no tenen una zona definida i han convertit internet en casa: Aure Farran, Pilar Argudo, Sebastià Raurell, Albert Bagué, Isaac Moreno, Almudena Montaño, Ester Ribas, Núria Martínez, Sebastià Bennasar… I tants que em deixo!

És impossible fer un llistat complet i exhaustiu de tots aquests estranys éssers, apassionats per la cultura, que han decidit dedicar la seva vida al noble art de contagiar el seu entusiasme per tot allò que ens fa humans, perquè, què és la humanitat, sinó saber que som iguals, per més distàncies que ens separin? I què és la cultura, sinó tot allò que la humanitat ha creat al llarg dels segles, sense més nord que la imaginació i allò que ens fa bategar l’ànima?

Si no fos per la música, la pintura, la literatura, l’escultura, la dansa, l’arquitectura, el cinema… Si no fos per la seguretat que entre tots podem fer un món millor, continuaríem vivint ocults en cavernes habitades per mil tenebres, esporuguits davant de la immensitat de l’univers. I ningú no hauria inventat el foc. I ningú no s’hauria atrevit mai a alçar el rostre en la foscor per descobrir que, fins i tot en la nit més tancada, un firmament ple d’estrelles brilla sobre els nostres caps.

I si heu llegit fins aquí, haureu trobat a faltar el nom d’un periodista que ressona entre línies. A Osona, el Ripollès i el Lluçanès tenim la sort de poder comptar amb en Jordi Vilarrodà, gran periodista i millor persona, que no sols informa dels actes puntuals, sinó que segueix de prop l’evolució de tots els artistes de les tres comarques; que no sols és un ferm defensor de la cultura de quilòmetre zero, sinó que ens anima a creure que qualsevol somni és a l’abast de la mà. Els artistes de casa nostra t’estarem eternament agraïts, Jordi (…).»

«Periodistes culturals de quilòmetre zero»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/periodistes-culturals-de-quilometre-zero

«Aquest diumenge és el Dia de la Mare. Les marques ens bombardegen des de fa setmanes amb anuncis que ens recorden la conveniència de fer un regal a la persona que ens va donar la vida (o que ens va acollir des de petits; si per alguna circumstància la primera no va poder fer-se càrrec de nosaltres en arribar a aquest món). És això, una “mare”, tan sols? N’hi ha prou amb un grapat d’euros un cop l’any, en forma de regal, per equilibrar la balança?

I penso en totes aquestes dones, abans de ser mares (embarassades o en procés d’adopció), imaginant la criatura que al cap de poc tindrien en braços. El desig que el nadó nasqués sa i fort, jugant a endevinar si seria ros o morè, si tindria els ulls del pare o de la mare, si s’assemblaria als avis o no s’assemblaria a ningú. Imaginant com seria aquella criatura encara desconeguda al cap de cinc, deu o trenta anys. Parlant-li en somnis. Preguntant-se què li dirien davant d’una dificultat, com l’ajudarien a triar el camí correcte, si serien capaces de fer-ho millor (o tan bé) com els seus pares ho havien fet amb elles.

Ser mare és la incertesa més gran de l’univers. És emprendre una aventura que, un cop iniciada, s’escapa totalment de tot control. És haver de reaprendre a confiar en el destí. És l’únic “per sempre” que es manté indestructible malgrat viure sumits en una societat on tot és cada dia més temporal (…).»

«T’estimo, mama»: el meu últim relat per el Dia de la Mare! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/testimo-mama

«I un dia em vaig despertar amb dues preguntes el cap: «I per què els escriptors d’Osona hem de baixar a esmorzar a Barcelona el dia de Sant Jordi? Per què no ens podem quedar a la comarca?»

Era la primavera de 2022 (que ràpid que passa el temps!) i els dos interrogants em van acompanyar mentre saltava del llit. I mentre esmorzava. I mentre em preparava per al dia. I mentre treballava i escrivia i feia el que fa qualsevol freelance autònom en un dia més o menys normal, amb l’afegitó que faltaven poques setmanes per Sant Jordi i això es tradueix en un parell de pessics extres d’estrès per qualsevol escriptor que aquell any tingui novetat (com era el meu cas; més sent el primer Sant Jordi «normal» després de la pandèmia), amb presentacions, firmes i mil detalls per concretar.

Però les dues preguntes em continuaven perseguint.

Segur que tots heu vist la fotografia dotzenes de vegades. Matí de Sant Jordi: centenars d’escriptors reunits al Palau de la Virreina, esmorzant plegats per agafar forces pel dia. Rostres somrients, exercicis de canell per escalfar els músculs per una jornada de signatures maratoniana, les mans palpant les butxaques per comprovar que s’ha agafat el boli (i el boli de per si de cas el primer es queda sense tinta; i el de per si de cas el segon no funciona; i el de per si de cas algun es perd; i el de, ja que hi som posats, agafar-ne un grapat tampoc no pesa tant). La foto de família acostuma a ser portada l’endemà de diversos diaris, sovint presa des d’algun punt elevat; un munt de rostres mirant en l’aire amb ulls il·lusionats.

Però per què només a Barcelona?

Per què els escriptors d’Osona, per exemple, no podíem començar la jornada a les nostres terres? Per què havíem de matinar i agafar un bus (o un tren, si és que algú s’atrevia a jugar a la loteria de la Renfe en un dia tan important!) i fer setanta quilòmetres fins a la Ciutat Comtal? Des de quan Barcelona tenia fama d’oferir millors esmorzars que la Plana de Vic? (…)»

«Sant Jordi més enllà de Barcelona»: el meu últim relat per celebrar Sant Jordi! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/sant-jordi-mes-enlla-de-barcelona

«El xofer. Em va dir que era «xofer» i em va mentir (a la cara i amb un somriure). I ho va dir tot convençut, sense que se li escapés el riure però amb un rerefons de picardia, esguardant amb ulls brillants la dona que l’acompanyava: una grandíssima escriptora que formava part del grup de lletraferits que havíem quedat per dinar en un restaurant de Barcelona, a pocs dies per Sant Jordi, aviat farà 10 anys. I va ser aquesta mirada el que va delatar que, de «xofer», tan sols en tenia el títol postís, tot i que vaig tardar molt de temps encara a descobrir el seu veritable ofici.

Durant molt de temps, tan sols una incògnita irresoluble. Amb el pas dels mesos, algunes pistes esparses que vaig anar recollint com aquell qui, perdut al mig del bosc, intenta refer un camí assenyalat amb molles de pa: que treballava amb les mans com tot gran artesà, que el seu ofici reculava dia a dia, que la seva matèria prima era la fusta… Fins que un dia va aparèixer el mot: ebenista.

Us preguntareu per què us explico aquesta història. I jo us respondré que tot és culpa dels Reis Mags. I de les seves cavalcades plenes de màgia, amb carrosses de totes mides i colors, que la vesprada del 5 de gener passat van recórrer, com cada any (i amb pluja inclosa), els carrers de les ciutats i pobles del nostre país, rebuts pel millor dels seguicis possibles: corrues i corrues d’infants il·lusionats, esguardant-los embadalits amb els ulls plens d’estels.

I regals fan regal. I a mi la ment m’ha transportat a un dels regals més increïbles que he rebut en els últims temps: un «amagatall de memòria» (…).»

«Francesc Corpas, mag de la fusta»: el meu últim relat per celebrar el nou any! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/francesc-corpas-mag-de-la-fusta