Com caragols esporuguits vam sortir de les nostres closques, convertides en presó, per descobrir que, més enllà del món de cendres que ens havíem construït, el món real (tal com havia passat a la pandèmia) continuava girant sense nosaltres.

«El món es va fer fosc. I tot es va aturar.

D’un moment a l’altre i sense previ avís: un segon abans tot era com sempre i un segon després algú ens havia arrencat del món elèctric i ens havia deixat abandonats a la intempèrie. Un viatge enrere en el temps pel qual ningú no havia comprat bitllet i sense data de retorn prevista.

I atrapats fins llavors en les nostres campanes de vidre, individuals i plenes de falses comoditats, vam descobrir que l’era que havíem cregut de la «comunicació» i la «connexió», no era més que l’era del «silenci» i l’«aïllament».

Que la ferreteria de sota a casa, a on de petits anàvem a comprar piles amb els avis, s’havia convertit en una botiga de venda de carcasses de mòbils des de ves a saber quan, sense ni tan sols ser-ne conscients. Que ja no sabíem qui vivia al pis de sota, ni al del costat, ni al portal del davant. Que ni volent-ho no hauríem sabut com localitzar els centenars d’avatars electrònics (presumptament humans de carn i ossos) amb qui ens havíem acostumat a interactuar del matí al vespre i que de sobte no eren més que fum cibernètic.

Que les nostres piulades indignades sols eren paraules apilades en el no-res. Que tota la gallardia que ens atorgava l’armadura virtual es convertia en paper mullat a l’hora de protestar en el món real. Que no recordàvem l’últim cop que havíem tingut una conversa de debò, amb algú amb sang a les venes no sospitós de ser tan sols una intel·ligència artificial programada per donar-nos sempre la raó.

Que com més avançava la tecnologia, més retrocedia la humanitat.

Que com ràpid evolucionava la modernitat, més ens retornava a l’edat de pedra […].»

«Desconnectats»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/desconnectats

Si pogués tornar enrere i parlar amb la Teresa de fa deu anys, només li diria una paraula: “Gràcies”. Gràcies per aquesta aventura increïble.

«“Fa deu anys vaig decidir fer un canvi de vida radical: vaig deixar la meva feina com a economista per dedicar-me a la literatura a temps complet.”

Sovint ho resumeixo així. I dit així sembla fins i tot senzill, com aquell qui en una pel·lícula de tarda de diumenge sent a la protagonista exclamar de sobte que ja s’ha cansat de treballar en un despatx d’advocats i que a partir de llavors es dedicarà a fer magdalenes en un poblet perdut a tocar de la costa. La realitat, però, acostuma a ser més complicada (com complicat seria trobar a la vida real algun poblet a la costa catalana que encara pogués rebre l’adjectiu de perdut).

Deu anys és un número rodó que convida a fer balanç. I el que resumit sembla un cop de timó, fet de cop i volta en una mar en calma, a la vida real es va traduir en mesos i mesos de donar-hi voltes […].»

«La resta de la teva vida»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/la-resta-de-la-teva-vida

La veritable màgia és la saviesa de comprendre que les coses que no es poden comprar amb diners són les més valuoses.

«Conta la llegenda que, al principi de la tradició, Ses Majestats d’Orient no n’eren tres, sinó una vintena ben bona. Conten que no es deien Baltasar, Gaspar ni Melcior, sinó altres noms (de sons exòtics) ara perduts sota les arenes dels temps. També conten que no eren reis, i que no portaven ni seguicis ni testes coronades, sinó que es tractava de mags de port senzill, amb la seva sapiència com a única riquesa; savis vinguts de lluny, posseïdors dels secrets de les estrelles.

Eren altres temps.

Temps en què no hi havia telèfons, ni intel·ligents ni de cap altra mena; sense enllumenat públic ni clavegueres; sense GPS ni mapes. A l’hivern es passava fred, més enllà dels qui tenien la sort poder dormir sota cobert al costat d’una foguera, embolcallats amb desenes de capes. Per viatjar d’un lloc a un altre, la majoria de la població no disposava de més mitjà de locomoció que els seus propis peus (o potser una muntura carregada d’anys, si en una vida de treball d’escarràs havien tingut bona fortuna). La majoria dels animals de transport (bous, mules i algun ase) eren per treballar, no per esbarjo; del seu benestar en depenia la subsistència de tota la família. Per sort (o per imposició) els viatges en aquella època acostumaven a ser molt curts: màxim a cals veïns, per retornar-los el favor d’haver-los ajudat a llaurar els camps ajudant-los a llaurar els seus; màxim a la capital de la comarca, per vendre al mercat setmanal tot el que fos susceptible de ser venut. Eixir d’aquestes fronteres era una temeritat reservada tan sols a clergues, nobles, joglars o bojos: una temeritat que la gent de vida senzilla només emprenia obligada per la severitat de la fam o de la guerra; una constant massa habitual en aquella època.

Va ser en aquest context que va emergir la llegenda d’aquests mags […].»

«Estimats Mags d’Orient»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/estimats-mags-dorient

Saben què és apostar per un projecte en què, en un inici, només creus tu. Saben què és trucar a centenars de portes i que cap no s’obri. Saben què és sentir-se com un salmó nedant a contracorrent.

«Viuen entre nosaltres, però no són com nosaltres: tenen superpoders. Tenen dues cames i dos braços i dos ulls i dos pulmons, però no es posen mai malalts. Tenen maldecaps a casa i a la feina i amb els fills i amb els pares i amb els veïns, però no desconnecten ni els caps de setmana (almenys, no del tot). Alguns diuen que fan “vacances” (d’altres no saben què significa aquesta paraula).

Tenen només dues mans i un sol cervell, però són capaços de fer malabars amb mil projectes alhora: respondre amb correcció al proveïdor que truca per dir que els materials encarregats no arribaran a l’hora (un altre cop?!); no perdre la paciència amb el client que truca per demanar (exigir!) el milionèsim canvi en un projecte ja validat; presentar puntualment les liquidacions d’IVA, IRPF, intracomunitàries i mil tràmits burocràtics més; recordar que el nen avui té piscina i que l’àvia s’ha de prendre les pastilles de la pressió; que aquest dissabte vindran els sogres a sopar i que algú és intolerant a la lactosa (tot i que potser no recordin de quin “algú” es tracta, exactament, i tothom acabi menjant col amb patata, per si de cas) […].»

«Oda als autònoms»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/oda-als-autonoms

«Així és com li dèiem: “La Maria de màquina”. Era la nostra professora. Professora d’extraescolars, per a més senyes. Professora d’una assignatura que, a mitjans dels anys 90, just en aquell moment en què els ordinadors començaven a treure el cap en les nostres vides, semblava condemnada a l’extinció: aprendre a escriure a màquina.

Recordaré tota la vida l’aula lluminosa a on fèiem les classes. Els pupitres individuals, la pissarra verda, el silenci tan sols trencat pel martelleig de les tecles. La visió del pati de l’escola a l’altra banda de les finestres, els crits dels qui feien extraescolars de bàsquet o futbol, els fulls sobre la taula que havíem de copiar sense mirar les tecles. I, per descomptat, la quarantena de màquines Olivetti antigues (potser dels anys 50 o 60) que cada dia ens rebien servils per continuar amb les nostres lliçons.

I la Maria, mestressa i capitana d’aquell espai, que seguia l’evolució de cada un de nosaltres amb amabilitat, generositat i fermesa. Sempre amb un somriure. Sempre animant-nos a practicar una mica més i a fer-ho una mica millor que el cop anterior. La Maria, que tant ens feia copiar textos administratius (perquè així ho marcava el currículum a seguir) com ens deixava entre les mans un grapat de grans poemes catalans (El virolai, La santa espina, La vaca cega… Si en vam arribar a teclejar, de versos!). I en cada data assenyalada, la proposta de copiar un text ple de tendresa com a regal per als nostres pares, avis, germans i resta d’éssers estimats.

Hi havia un currículum oficial, sí; ho heu llegit bé (…).»

«La Maria de màquina»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/la-maria-de-maquina