El drac no ho entén. El persegueixen! A ell! Per què? Per escriure?!
Es passa el dia tancat a la cova, des de l’alba fins la posta. No carbonitza boscos, no persegueix donzelles, no decapita cavallers, no enderroca ciutats. En silenci, escriu, tots els minuts del jorn. Mentre el sol de justícia castiga els camps morts d’assecada, ell escriu. Mentre els rics celebren aniversaris opulents, ell escriu. Mentre els pobres afamats no saben on despertar, ell escriu.
Quin mal fa, per escriure?!
Només a les nits surt, per necessitat, per abeurar-se al riu a on juga la lluna, per devorar un parell o tres de xais migrats amb els que amb prou feines calma les ànsies, per reomplir amb el líquid roig de les bèsties els tinters consumits durant les llargues hores de lletres.
No els entendrà mai, aquells humans… Si no el deixen escriure, si no embeinen de seguida les teies enceses amb les que amenacen els papers escrits amb sang que atresora dins la caverna… Els farà a l’ast.
[Musa 134: Avís a navegants: humà o bèstia, mai, mai, mai, mai no molesteu a un escriptor en acte de servei (hehe). La musa d’avui és una musa repetidora. La seva primera inspiració va ser una imatge que va servir per escriure un text titulat «Aquella pomera de pomes vermelles». Relat inspirat per la proposta de la Gina: «sang, silenci, despertar, escriure, aniversari». La imatge que acompanya el text es titula «DSCF2687» i és de Michael Mol compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la inspiració per partida doble, musa!]
