Fa anys que ningú no somriu en aquesta casa.

Asseguts vora la llar de focs, amb els dits plens d’artrosi ocults dins de guants gruixuts, l’avi i l’àvia han oblidat què era un somriure. Intenten, en va, recordar-ho, mentre es miren l’un a l’altre a través de les seves màscares de paper, aspres, arrugades com un diari passat de data.

— Com una flama… No era com una flama?

I s’emmirallen en el foc que espurneja al seu davant. I senten la calidesa i pensen que potser sí, que potser, però en acostar-s’hi, en intentar acariciar-lo amb la punta dels dits… Ai, no! Dolor, pudor de carn cremada. No, un somriure no era allò.

— Com el vent… No era com el vent?

I dirigeixen la vista a l’aire que xiuxiueja més enllà dels vidres entelats pel fred. I veuen com una fulla de tardor, perduda en ple hivern, es bressola entre els núvols de cotó fluix. Veuen com cau suaument de la branca més alta del roure més alt del jardí i pensen que potser sí… Fins que un bufarut traïdor intercepta la caiguda, arrossega la fulla en violència contra el cel gris de tempesta, l’esqueixa en brins de serradura. Ai, no! No, un somriure no era allò.

— Mare, pare… On sou?

Una parella jove, un farcell de mantes blanques. Un nouvingut que badalla, sense dents, que espeternega desorientat. Una carona, d’ulls closos, que s’apropa a la calidesa del pit de l’avi i de l’àvia que l’abracen, com un de sol… I s’adorm.

Els somriures reneixen en aquesta casa. Per molts anys.

 

 

[Musa 131: Primer text després de vacances! El primer relat després de la parada estival ve inspirat per la proposta de la Montserrat Lloret: «Un nou ésser de llum apareix al nostre món. Més saviesa pel futur». La imatge que acompanya el text es titula «Old hands» i és de Nilgün Gül Özer compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Espero que hàgiu gaudit un estiu fantàstic, muses!]