20151110-200_muses-Munich_Train_Station_Candidplatz_motoyen_CC2.0_Attribution-Text_Oferta_i_demanda_Tere_SM

[Musa 172] Oferta i demanda

20151110-200_muses-Munich_Train_Station_Candidplatz_motoyen_CC2.0_Attribution-Text_Oferta_i_demanda_Tere_SM

 

Nit. Exterior d’una estació de trens, un fanal en un cantó il·lumina l’escena, soroll de cotxes circulant. Una CAPTAIRE dorm tapada amb uns cartrons a dins del portal de l’estació mentre els VIANANTS del carrer passen pel seu davant sense aturar-se. Un HOME vestit amb americana i corbata surt de l’estació parlant pel mòbil, arrossega una maleta de rodes. S’atura davant del portal, fa el gest per aturar un taxi sense mirar el carrer.
 

HOME (parlant pel mòbil) — Sí, és clar que sí, amor meu, jo també tinc moltes ganes de veure’t…
 

L’HOME veu la captaire, agafa la cartera de la butxaca, en treu unes monedes i les llença davant de la dona. La CAPTAIRE obre els ulls en sentir el dring de les monedes, les observa sorpresa, surt de sota dels cartrons i comença a recollir-les.
 

HOME (continua parlant pel mòbil) — Sí, vaga general. T’ho pots creure? Els serveis mínims s’haurien de dir invisibles, en aquest país avui no treballa ningú. Però ara ja sóc aquí, amor meu, he aconseguit arribar. Aturo un taxi i amb vint minuts sóc a casa. Fins ara. (Penja el mòbil, mira a banda i banda del carrer buscant un taxi, no en troba cap, esbufega.)

CAPTAIRE (li tusta l’espatlla) — Perdoni, però crec que…

HOME (es gira enfadat) — Tu què vols?! No en tens prou amb el que t’he donat?

CAPTAIRE (li torna les monedes) — Em sap greu, però crec que hi ha hagut una confusió… No puc acceptar els seus diners.

HOME — Què vol dir que no pots acceptar els meus diners?!

CAPTAIRE — És que… Els captaires també ens hem unit a la vaga.

HOME — Com?!

CAPTAIRE — Em sap greu, són coses del sindicat, espero que ho comprengui. Si algú fes córrer la brama que m’han vist fer l’esquirol, em prendrien aquest racó de l’estació a on passo les nits i amb aquest núvols de tempesta que hi ha avui… Millor dormir sota cobert.

HOME — Això és el súmmum! De què feu vaga els captaires, de viure sense treballar?!

CAPTAIRE — Ei, un respecte. M’he ficat jo amb la seva feina?

HOME — Feina?! De demanar caritat en dius «feina»?

CAPTAIRE — Treballem més que ningú! Des de primera hora del matí fins a última hora de la tarda, plogui, nevi o faci sol, els tres-cent seixanta-cinc dies de l’any, sense protestar… Menys avui.

HOME — Vosaltres no sabeu què és treballar! L’únic que feu és fer pena i parar la mà.

CAPTAIRE — Es pensa que és fàcil fer pena? És tot un art! Has de fer la pena justa, ni massa ni massa poca. La gent s’ha de sentir prou atreta per la teva desgràcia com per voler-te ajudar amb unes monedes, però al mateix temps has de ser prou insignificant com perquè et puguin oblidar en girar la cantonada. I ja no li dic res de l’estrès al què estem sotmesos…

HOME — Estrès?!

CAPTAIRE — Les farmacèutiques ens tenen en el munt de mira! Sap la quantitat d’ansiolítics que s’estalvia el sistema sanitari gràcies a la nostra tasca? A canvi d’un parell de monedes, homes i dones de totes les races i condicions creuen per un instant que són… Algú. I els agrada. Modestament fins i tot m’atreviria a afirmar que, gràcies a la nostra labor, durant uns minuts, són feliços.

HOME — No havia sentit mai tants romanços junts. Us passeu el dia asseguts, sense moure ni un dit, esperant que siguem els altres els qui us omplim la panxa!

CAPTAIRE — Ja em perdonarà, però jo no espero res que no em mereixi. Per això ens hem unit a la vaga, perquè estem cansats que hi hagi treballadors de primera i de segona. Només volem una retribució justa per la nostra tasca, com tothom.

HOME — Quina tasca?!

CAPTAIRE — Es pensa que hauríem pogut sobreviure enmig d’una societat capitalista com l’actual si no tinguéssim res de valor per aportar a l’intercanvi? Tot es basa en l’oferta i la demanda. Mentre professions de tota la vida com la pagesia o la construcció estan ferides de mort, nosaltres hem sabut reinventar la nostra oferta i resistir la crisis, és més, fins i tot estem en plena fase de creixement. Hi ha una demanda enorme pels nostres serveis!

HOME — Ser… Serveis? Quins serveis?!
 

La CAPTAIRE es plega de braços amb posat presumptuós, observa les monedes que l’home encara té entre les mans. L’HOME es mira les mans, mira la captaire, es torna a mirar la mà.
 

HOME — Què pretens, fer-me ballar el cap?!

CAPTAIRE — Jo? És vostè qui m’ha volgut donar aquest grapat de monedes, vostè deu saber perquè… O és que no sap perquè fa les coses?

HOME — Per… Per… Perquè és el què s’ha de fer!
 

La CAPTAIRE mira els VIANANTS que continuen passant pel seu costat sense aturar-se.
 

CAPTAIRE — I a on se suposa que ho diu, en una ordenança municipal que ningú no s’ha llegit? No, «no és el què s’ha de fer»: vostè m’ha vist i ha decidit comprar els meus serveis.

HOME — Jo no he comprat res! Era… Un regal!

CAPTAIRE — Un regal? A una desconeguda? Primer almenys m’hauria d’haver demanat si era el meu aniversari, no? O és que m’ha confós amb algú de la seva família? Una amiga, potser? I si de debò era un regal, no li sembla una mica depriment regalar-me unes tristes monedes? Almenys les hauria pogut embolicar, posar-hi un llacet, un…

HOME — Ja n’hi ha prou! Li he donat perquè m’ha fet pena!

CAPTAIRE — Ahà! Per tant admet que ha decidit comprar els meus serveis.

HOME — Ho he fet només per ajudar-te!

CAPTAIRE — Ajudar-me? A mi? Sense ni tan sols haver-li demanat? Aquesta sí que és bona! Ara només falta que em digui que encara creu en els Reis Mags… Per què no som seriosos? Admeti-ho, no hi ha res de dolent. Vostè ha decidit comprar la meva pena perquè això el fa sentir millor, és tan simple com això. L’ésser humà és terriblement egoista. Segurament té una gran feina, una gran casa, una gran parella, uns grans fills, però, tot i així… Tot i així… Tot i així hi ha un buit que ha intentat omplir amb aquestes monedes. (L’HOME prem el puny a on té les monedes, aparta la mirada.) I a mi m’encantaria satisfer la seva necessitat, de debò, però ja li he dit que avui no treballo. Si vostè fos tan amable de tornar demà…
 

La CAPTAIRE torna al lloc a on estava dormint, es tapa amb els cartrons, tanca els ulls. L’HOME obre el puny, es mira les monedes.
 

HOME — Demà… A la mateixa hora?

CAPTAIRE — Sempre i quan s’hagi desconvocat la vaga. I tanqui el llum en sortir, si us plau, no hi ha cap necessitat de malgastar en va els impostos dels contribuents.
 

L’HOME s’allunya de la captaire, s’acosta al fanal i l’apaga. L’escena es fon en negre.

 

 
[Musa 172: Exercici pel curs «Els secrets d’escriure teatre» impartit per en Toni Cabré a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La imatge que acompanya el text es titula «Munich Train Station Candidplatz» i és de motoyen compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150216-200_muses-Imatge_Calculator_ Jorge_Franganillo_CC2.0_Attribution-Text_Quadrar_els_comptes_Tere_SM

[Musa 19] Quadrar els comptes

20150216-200_muses-Imatge_Calculator_ Jorge_Franganillo_CC2.0_Attribution-Text_Quadrar_els_comptes_Tere_SM

 

A l’economista no li sortien els comptes.

Treballava de sol a sol, però per molts ingressos que tingués, el compte de resultats sempre registrava pèrdues i el balanç de la seva existència resultava impossible de quadrar. En la banda dels actius, la vida sense sobresalts perdia valor a cada dia que passava i els pilars de la seva pròpia naturalesa començaven a omplir-se de taques d’humitat. En la banda dels passius, els somnis no viscuts s’alçaven en peu de guerra i repartien pamflets a favor de l’adveniment d’una crisi existencial que els atorgués veu i vot en el pròxim consell de transició.

A l’escriptora no li sortien els comptes.

Treballava de sol a sol, però per moltes paraules que escrivís, les neurones lletraferides que regien la seva ànima no feien més que exigir-n’hi més. Fes el què fes, al final de la setmana el seu saldo d’hores disponibles sempre acabava amb números vermells. Encara que posposés els mals de panxa i ignorés els símptomes de la grip. Encara que reagendés les trobades amb les seves amistats a canvi d’un cafè futur que mai no arribava. Encara que perdés per abandó la guerra contra els cabells blancs. Encara que demanés prestat a la son. Encara que saquegés sense misericòrdia el temps del fons d’emergència reservat per veure créixer els seus fills.

Totes dues tenien feina, totes dues tenien diners, però a cap de les dues no els sortien els comptes.

No sabien comptar.

 

[Musa 19: Relat inspirat per la proposta de la Laura: «economista, somni, escriptora, feina, diners». La imatge que acompanya el text es titula «Calculator» i és de Jorge Franganillo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150202-200_muses-Imatge_Money_Europe_Funds_Jason_Barles_CC2.0_Attribution-Text_Programa_especial_Tere_SM

[Musa 9] Programa especial

 

20150202-200_muses-Imatge_Money_Europe_Funds_Jason_Barles-Text_Programa_especial_Tere_SM

 

— Felicitats! Ha estat acceptat en el nostre programa especial: «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada-de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!

— El… Què?

— El programa especial «Avall-que-fa-b…»

— No, no. Això ja ho he entès. Vull dir que hi deu haver hagut una confusió, que jo no m’he apuntat a cap programa especial. Jo només he vingut a acompanyar la meva xicota al centre comercial i estic fent temps mentre…

— Per això és especial!

— Perdó?

— Que no cal que s’apunti!

— Crec que no m’interessa…

— És clar que li interessa! Sigui com sigui, tampoc no té més opció. Ja està inscrit.

— Perdoni, però si això és una càmera oculta, tot plegat no té gens de gràcia.

— Res de càmeres ocultes. Posi’s aquest jersei.

— Quin jersei?

— Aquest, el que porto.

— Per què hauria de voler jo un jersei vermell? Però per què se’l treu?!

— Perquè se’l pugui posar vostè! Va, no es faci de pregar. Doni’m la seva camisa.

— La meva camisa?

— És clar. Si li dono el meu jersei, no deurà pas voler que em passegi despullat per la ciutat.

— Jo no el vull per res el seu jersei!

— Ni per cent euros?

— Cent euros?

— D’acord. És un bon negociador. Dos-cents euros. Aquí els té.

— De debò em pensa donar dos-cents euros per posar-me el seu jersei?

— És clar. Encara no s’ho creu? Aquí té els dos bitllets. Tots seus a canvi de la seva camisa. Jo de vostè no deixaria passar aquesta oportunitat.

— Deuen ser una falsificació…

— El dubte m’ofèn! Són bitllets verds de primera qualitat acabats de sortir del banc!

— No ho veig clar…

— D’acord. Vostè guanya. Tres-cents. Em dóna ara la seva camisa per poder fer l’intercanvi?

— Què hi porta en aquesta bossa? Un milió d’euros en bitllets de cent?

— Oh, jo de vostè no faria tantes preguntes. La curiositat va matar el gat. Em dóna la camisa?

— Cinc-cents.

— O sigui que ara sí que vol jugar…

— Cinc-cents i és la meva última oferta.

— D’acord. Cinc-cents euros. Té sort que es tracti d’un programa especial… Tingui, els cinc bitllets. I tingui, el jersei. La camisa, si us plau? Així m’agrada. Un braç per aquí, un braç per allà, tregui el cap. Perfecte. Li queda la mar de bé.

— I a vostè li queda bé la meva camisa. Tenim cossos similars. Quina casualitat.

— No, no, no es pensi. Cap casualitat. L’he escollit precisament per això. Bé, i per l’alçada. I pels cabells. I perquè fins i tot el color dels ulls és similar.

— No ho entenc.

— Ni falta que li fa. Ja ho entendrà. Veu que el centre comercial està al capdamunt d’una petita muntanya? Doncs jo començaria a córrer muntanya avall com si tingués un coet al cul.

— Perdó?

— Ja li he dit que era un programa especial, no se’n recorda? «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada-de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!

— I jo ja li he dit que no m’interessa. M’he posat el seu jersei, però no tinc cap mena de ganes de córrer muntanya avall.

— Oh, no es preocupi. El nostre programa és molt complet. Canviarà d’opinió en un vist i no vist.

— Com?

— Veu aquell mosso d’esquadra que hi ha al fons del passadís? El que sembla que busca algú amb pinta de malhumorat?

— Sí.

— Aquí! Aquí! Aquest és el lladre que ha robat el banc!

— Però… Què fa? Per què crida? I per què m’assenyala a mi?!

— No ho entén encara?

— Però… A on va ara?!

— Home, està clar, no? En direcció contrària.

— Però ha de desfer el malentès!

— Ui! No, no, cap malentès. Jo de vostè arrancaria a córrer… Consell de lladre!

 

 

[Musa 9: Relat inspirat per la proposta de la tere: vermell, cossos, Mosso (d’esquadra), muntanya, córrer. La imatge que acompanya el text es titula «Europe Funds» i és de Jason Barles compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]