20150219-200_muses-Llum_Tere_SM

[Musa 22] Llum

20150219-200_muses-Llum_Tere_SM

 

Ara mateix, en aquest precís instant, obro l’armari i em miro al mirall. I veig… el meu present. No tinc ulls pel passat ni pel futur. Avui només veig l’ara.

El sol truca amb dits de seda als vidres de la finestra, es filtra entre les reixes de la persiana i il·lumina les parets amb tonalitats càlides que m’abracen.

Estic sola. Però no em sento sola.

Com un malefici de sobte trencat, com un cuc de seda que juga a descosir el capoll que ell mateix havia teixit amb fils d’acer. Les ales s’obren de bat a bat per amarar-se de llum i de calor. Ales fràgils i humides, empresonades fins fa poc en la foscor, desvetllant-se tot d’una per descobrir-se plenes de tonalitats de foc. I de mar. I de bosc. I d’estrelles.

Estic en l’ara. Estic aquí. Estic en mi.

Ja no m’importen les tempestes ni m’inquieten els aiguats. Tot els encenalls van ser purificat en l’última foguera de sant Joan. Tot el que no em convenia. Tot el que no era. Tot el que havia maldat d’aparentar forçant exercicis de contorsionista que m’atenallaven l’ànima i em feien cruixir les vèrtebres.

Tot el que ara tinc no es pot perdre. Tot el que ara tinc sóc jo.

Acceptar el què sóc. Acceptar qui sóc. Acceptar que l’existència no té més propòsit que ser. Descobrir la meva veritat per reconnectar amb mi mateixa i poder-te murmurar a cau d’orella mots que entendràs, tot i no comprendre’m.

El mirall em retorna la imatge d’una ombra plena de ferides que ha deixat de fer el cor fort. I s’ha fet forta. D’una ombra que ha deixat de ser ombra per fer-se corpòria, amb dues mans i dos peus. I un cor. I una ànima que batega.

La llum il·lumina l’estança i m’il·lumina a mi.

A les nits, quan el sol s’amaga, la nit és clara.

 

[Musa 22: Relat inspirat per la proposta de la Maria Amparo: «A veure si les següents paraules t’inspiren un “micro alguna cosa” que comenci així: “Ara mateix, en aquest precís instant, obro l’armari i em miro al mirall. I veig… el meu present. No tinc ulls pel passat ni pel futur. Avui només veig l’ara.”». La imatge que acompanya el text es titula «Llum» i és d’autoria pròpia.]

20150216-200_muses-Imatge_Calculator_ Jorge_Franganillo_CC2.0_Attribution-Text_Quadrar_els_comptes_Tere_SM

[Musa 19] Quadrar els comptes

20150216-200_muses-Imatge_Calculator_ Jorge_Franganillo_CC2.0_Attribution-Text_Quadrar_els_comptes_Tere_SM

 

A l’economista no li sortien els comptes.

Treballava de sol a sol, però per molts ingressos que tingués, el compte de resultats sempre registrava pèrdues i el balanç de la seva existència resultava impossible de quadrar. En la banda dels actius, la vida sense sobresalts perdia valor a cada dia que passava i els pilars de la seva pròpia naturalesa començaven a omplir-se de taques d’humitat. En la banda dels passius, els somnis no viscuts s’alçaven en peu de guerra i repartien pamflets a favor de l’adveniment d’una crisi existencial que els atorgués veu i vot en el pròxim consell de transició.

A l’escriptora no li sortien els comptes.

Treballava de sol a sol, però per moltes paraules que escrivís, les neurones lletraferides que regien la seva ànima no feien més que exigir-n’hi més. Fes el què fes, al final de la setmana el seu saldo d’hores disponibles sempre acabava amb números vermells. Encara que posposés els mals de panxa i ignorés els símptomes de la grip. Encara que reagendés les trobades amb les seves amistats a canvi d’un cafè futur que mai no arribava. Encara que perdés per abandó la guerra contra els cabells blancs. Encara que demanés prestat a la son. Encara que saquegés sense misericòrdia el temps del fons d’emergència reservat per veure créixer els seus fills.

Totes dues tenien feina, totes dues tenien diners, però a cap de les dues no els sortien els comptes.

No sabien comptar.

 

[Musa 19: Relat inspirat per la proposta de la Laura: «economista, somni, escriptora, feina, diners». La imatge que acompanya el text es titula «Calculator» i és de Jorge Franganillo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150128-200_muses-Imatge_Castle_Belogradchik_Klearchos_Kapoutsis_CC2.0_Attribution-Text_Castell_paraules_Tere_SM

[Musa 6] El castell de les paraules

20150128-200_muses-Imatge_Castle_Belogradchik_Klearchos_Kapoutsis_CC2.0_Attribution-Text_Castell_paraules_Tere_SM

 

En el castell de les paraules
hi ha una llum que brilla
viva, valenta i rica,
captivadora,
que crida cavallers ardits
i valentes donzelles.

 

«On ets?»

 

En el castell de les paraules
hi ha una muralla sinistre
ferotge, amarga i crua,
espinosa,
que impedeix l’entrada
a lectors embogits.

 

«Qui ets?»

 

Sols els escriptors valents
creuen les muralles.
Sols els escriptors valents
reben com a recompensa
un esperit entremaliat
amb una imaginació plena
un esperit entusiasta,
generós i modern.

 

«Tu ets?»

 

A la porta es queden
els intel·lectuals
els acadèmics.

Ni la ràbia encesa
ni els inquisidors gèlids
en traspassen la llinda.

I tot allò que és passat de moda,
tot allò que és passat,
es queda a fora.

 

[Musa 6: Poema inspirat per un dels exercicis que proposa la Jill Jepson en el seu repte d’inici d’any «The Renew and Review Writing Challenge». La imatge que acompanya el text es titula «The Castle of Belogradchik» i és de Klearchos Kapoutsis compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]