20151216-200_muses-Old_Ghosts_David_Bergin_CC2.0_Attribution-Text_Reialme_de_fantasmes_Tere_SM

[Musa 198] Reialme de fantasmes

20151216-200_muses-Old_Ghosts_David_Bergin_CC2.0_Attribution-Text_Reialme_de_fantasmes_Tere_SM

 

La llum ataronjada entrava al menjador i tenyia les parets nues del castell. Allà a on abans hi havia hagut estendards i escuts d’armes, trofeus de caça i retrats d’il·lustres ancestres, ara sols restaven siluetes acusadores que el fum traïdor de la llar de foc havia anat perfilat durant segles, en silenci.

Ella era l’única culpable.

Després de la mort dels seus pares, el rei i la reina, després d’haver-se negat a casar-se amb el príncep d’un regne veí que els havia acabat declarant la guerra, el reialme havia entrat en decadència. Havien guanyat la batalla de les armes, però havien perdut la pau. Els pobles, antany plens de vida, havien quedat buits. Els vilatans, lliures i serfs, havien fugit cap a contrades més pacífiques i els boscos i els conreus havien quedat encatifats de cadàvers que ningú no havia sepultat. El nom d’aquelles terres, ara maleïdes, s’havia anat esborrant, un a un, de tots els mapes.

Sols ella restava.

La princesa del reialme sense nom, última regent d’aquella terra de fantasmes, deambulava tota sola entre les ruïnes del que un dia havia estat una llar. Ningú no s’havia recordat de trencar el malefici que l’encadenava a aquells murs de pedra. Ningú no li havia dit que, sense súbdits, era lliure per viure la vida que la seva ànima sempre havia anhelat, lluny d’aquell castell. Ningú no li havia donat permís. Fràgil figura de porcellana, perduda la voluntat, restava empresonada sense saber que sols una persona podia obrir les portes de la seva llibertat.

Sols ella.

 

 

[Musa 198: Antepenúltim text de les dues-centes muses! Relat inspirat per la proposta de l’Eva Folgado: «La llum ataronjada entrava al menjador i tenyia les parets nues». La imatge que acompanya el text es titula «Old Ghosts» i és de David Bergin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, contacontes!]

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

[Musa 61] Les quatre bruixetes

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

 

Aquesta història que us contaré va passar fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, en un regne situat en el cim de la muntanya més alta de la fi del món.

En aquell regne hi vivien quatre bruixes bones: la Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia. Eren quatre bruixetes petites com un anís, i despertes com una centella, que vivien totes juntes en un forat que hi havia en el tronc del pi més vell d’aquell regne.

Es passaven el dia jugant i menjant ous de xocolata. Jugaven a fer-se invisibles, cavalcaven cavalls per l’aire i feien la migdia estirades en núvols de cotó fluix.

Un dia, el rei i la reina del regne les van venir a buscar. Estaven molt i molt tristos i no paraven de plorar.

— Ens heu d’ajudar! — els van suplicar —. Una bruixa dolenta ha convertit la nostra filla en un drac!

— És clar que us ajudarem! — va respondre l’Antonella.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van posar-se la capa de viatjar, van agafar les seves escombres diminutes de la mida d’un escuradents i van volar cap al castell.

Quan van arribar al castell, van veure de seguida un drac enorme que encerclava la ciutat amb la seva cua i plorava sense consol. Era tan gran, i plorava tant, que a la gent del castell els semblava que plovia a bots i barrals.

— Ets la princesa? — va preguntar la Sere.

— Sí — va somicar la princesa —, però una bruixa dolenta m’ha convertit en un drac.

— No et preocupis, princesa, no ploris més… Nosaltres t’ajudarem — va assegurar la Sofia amanyagant-li la cara amb les seves mans diminutes.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van tornar a pujar a les seves escombres. Vola que volaràs, van arribar fins a la cova a on vivia la bruixa dolenta. Era una cova estreta i fosca, humida i freda, però les quatre bruixetes eren molt i molt valentes i no sabien què era la por. Van fer un encanteri de llum que va il·luminar les seves varetes i van entrar a la cova.

— Què voleu vosaltres quatre? — els va preguntar la bruixa dolenta quan les va veure.

— Volem que desfacis l’encanteri — va respondre l’Elia —. Volem que tornis a convertir la princesa en una noia!

La bruixa dolenta va fer una ganyota amb el seu nas punxegut recobert de berrugues i se’n va riure burleta.

— Qui m’hi obligarà? Vosaltres quatre? Sou petites com mosquits! No podeu fer-me res!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van mirar entre elles amb un somriure murri. Es van picar l’ullet i es van fer invisibles. Van volar cap a la bruixa dolenta i van començar a fer-li pessigolles per tot arreu. La Sere es va ficar entre els cabells i va bufar-li el clatell. L’Antonella va començar a fer-li pessigolles al voltant del coll. L’Elia es va ficar entre els forats del vestit per fer-li pessigolles a sota l’aixella. I la Sofia va volar cap a la panxa per fer-li pessigolles a dins del melic.

— Prou! Prou! — va suplicar la bruixa dolenta, rodolant d’una banda a l’altra de la cova sense poder parar de riure —. Vosaltres guanyeu! Vosaltres guanyeu! Pareu! Si us plau, pareu! Tornaré a convertir la princesa en una noia!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van allunyar i la bruixa dolenta va poder parar de riure. La bruixa dolenta es va posar dreta, va caminar fins a l’armari a on guardava tots els seus encanteris i els va donar un petit flascó de vidre que estava ple de pols de fada de color rosa.

— Tireu tres pessics de pols a sobre de la princesa i tornarà a ser una noia — els va dir.

Les quatre bruixetes van agafar el flascó i van volar cap al castell. Van tirar tres pessics de pols de fada a la princesa i el drac es va començar a fer petit, petit i més petit, fins que va tornar a ser una noia. La princesa va fer un crit d’alegria i va córrer a abraçar els seus pares.

— Moltes gràcies per la vostra ajuda, bruixetes — els va dir el rei.

— Mai no oblidarem el què heu fet per nosaltres — els va prometre la reina.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van somriure satisfetes, van pujar a les seves escombres i van tornar volant cap a casa. Quan van arribar al forat que hi havia en el tronc del pi més vell del regne estaven tan i tan cansades que, només d’estirar-se damunt del llit, van quedar-se adormides com un soc.

I vet aquí on gos, i vet aquí un gat, tot això és tan veritat com que la rondalla s’ha acabat.

 

[Musa 61: Relat inspirat per la proposta de la Sofia Saz: un conte a on aparegués un drac, una princesa, un castell i les seves amigues Sere, Elia i Antonella. La imatge que acompanya el text es titula «fairy dust» i és de khrawlings compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150128-200_muses-Imatge_Castle_Belogradchik_Klearchos_Kapoutsis_CC2.0_Attribution-Text_Castell_paraules_Tere_SM

[Musa 6] El castell de les paraules

20150128-200_muses-Imatge_Castle_Belogradchik_Klearchos_Kapoutsis_CC2.0_Attribution-Text_Castell_paraules_Tere_SM

 

En el castell de les paraules
hi ha una llum que brilla
viva, valenta i rica,
captivadora,
que crida cavallers ardits
i valentes donzelles.

 

«On ets?»

 

En el castell de les paraules
hi ha una muralla sinistre
ferotge, amarga i crua,
espinosa,
que impedeix l’entrada
a lectors embogits.

 

«Qui ets?»

 

Sols els escriptors valents
creuen les muralles.
Sols els escriptors valents
reben com a recompensa
un esperit entremaliat
amb una imaginació plena
un esperit entusiasta,
generós i modern.

 

«Tu ets?»

 

A la porta es queden
els intel·lectuals
els acadèmics.

Ni la ràbia encesa
ni els inquisidors gèlids
en traspassen la llinda.

I tot allò que és passat de moda,
tot allò que és passat,
es queda a fora.

 

[Musa 6: Poema inspirat per un dels exercicis que proposa la Jill Jepson en el seu repte d’inici d’any «The Renew and Review Writing Challenge». La imatge que acompanya el text es titula «The Castle of Belogradchik» i és de Klearchos Kapoutsis compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

[Musa 5] Monstres de tres caps

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

La Maria mai no havia sortit del castell. La seva mare li havia dit que més enllà dels murs sols hi havia llops ferotges i monstres de tres caps, fantasmes sense cor que s’amagaven a dins de les ombres de la gent i els obligaven a realitzar les atrocitats més horribles.

Però la Maria ho volia veure.

No sabia perquè. Es passava les hores preguntant-se perquè no disminuïa el seu desig, perquè la curiositat seguia cremant-la per dins, perquè el foc que la devorava es convertia cada dia en una foguera més immensa.

Mirava la lluna i li preguntava quina era la raó de les seves ànsies, però la lluna minvava sense donar-li resposta. Buscava en la forma dels núvols una senyal que li indiqués quina seria la direcció correcta, però els núvols es desfilaven sense donar-li cap pista

La Maria ho volia veure.

Una nit sense lluna, la Maria va agafar una llanterna de la calaixera, va entrar de puntetes a l’habitació de la seva mare, va agafar la clau que la bona dona sempre portava penjada al coll… I se’n va anar. Se’n va anar sense fer fressa, obrint i tancant la porta amb sigil, endinsant-se en aquell món a on li havien dit que només hi havia llops ferotges i monstres de tres caps.

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

Nosaltres. Vosaltres. Jo… Tu.

 

[Musa 5: Relat inspirat per un joc proposat per en Richard Hebert en base a una tirada de daus d’StoryCubes. Paraules obligatòries: hores, castell, pany, direcció, foc, ombres, clau, llanterna i lluna. La imatge que acompanya el text es titula «Fire» i és de Matthias Ripp compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]