Infern. Escenari en penombra, il·luminació vermella. Una caldera enorme en un racó, apagada. Silenci absolut, ni una ànima. El DIABLE, enfadat, camina d’una punta a l’altra de l’escenari cridant pel mòbil, vestit de vermell de cap a peus, americana i corbata, ulleres de sol, cabells engominats, banyes i cua, amb una forca en una mà.
DIABLE – Et dic que és impossible que algú hagi donat de baixa el servei del gas! Aquí mano jo! Jo! No, no vull parlar amb cap més operador. Ni se t’acudeixi tornar-me a deixar en espera o…! (Se sent un fil musical.) Telefonista pocapena… Pujaré en persona per socarrar-te de viu en viu!
Se sent l’espetec d’un llamp, la música desapareix. Un focus de llum blanca il·lumina una cantonada de l’escenari a on apareix DÉU vestit blanc de cap a peus, amb americana i corbata, ulleres de sol, cabell engominat. Avança per l’escenari en direcció al DIABLE mirant a on trepitja amb cara de fàstic, el focus de llum blanca el segueix vagi a on vagi.
DIABLE – Avorrit de tanta bondat celestial?
DÉU – És impossible parlar amb tu, fa dies que no fas més que comunicar. Tanta xerrameca no pot ser pas per feina, t’ho descomptaré de la quitança… (DÉU s’atura davant del DIABLE. Treu d’una butxaca interior de l’americana un paper plegat i un bolígraf, desplega el paper i ofereix el bolígraf al DIABLE.) Firma aquí.
El DIABLE llegeix el document.
DIABLE – Com t’atreveixes?! (Agafa el paper, l’estripa i el converteix en una bola.) Ompliré el món de flames! Convertiré en cendres tots i cadascun dels teus estimats humans!
DÉU (mira la caldera apagada) – Ah… Sí?
El DIABLE li segueix la mirada. Llença la bola de paper a dins de la caldera apagada, torna a mirar DÉU.
DIABLE – Si m’acomiades, pujaré allà dalt i provocaré la 3a guerra mundial!
DÉU (esclafeix a riure) – Ui, sí, quina por… Com si no ho fessin sols. Els humans fan molt millor la feina que tu mateix.
DÉU s’acosta a la caldera apagada, en recupera el foli sencer i sense ni una arruga, d’un blanc immaculat. S’acosta el DIABLE i li torna a oferir el bolígraf.
DIABLE – Fa mil·lenis que treballo en aquesta empresa, no em pots fer fora!
DÉU – Tanco l’altre món, sencer: cels, inferns i purgatori. Els humans no necessiten tants móns quan no saben ni tenir cura del seu.
DIABLE – Tant viure entre núvols al final se t’han ficat dins del cervell? No pots tancar l’altre món! A on aniran les ànimes?
DÉU (mira al seu voltant) – Quant fa que no veus una ànima?
DIABLE – Perquè te les quedes totes tu, tros d’egoista prepotent!
DÉU – Ningú no se les queda. Ja no n’hi ha, ni bones ni dolentes. Els humans es passen tantes hores enganxats a les pantalletes que, tan aviat com es moren, la seva essència es converteix en bits. La majoria acaben formant part del codi de Google i Facebook.
El DIABLE observa el document. Mira DÉU, torna a mirar el document.
DIABLE – I tu? Si tanques l’empresa, què faràs?
DÉU – Reinventar-me.
DIABLE – En un altre tipus de déu?
DÉU (esclafeix a riure) – Ui, no! Aquesta plaça està més que coberta. Futbolistes, cantants, apps de mòbils,… Hi ha massa competència en el sector de les divinitats. He estat parlant amb en Cesc. Als humans els encanten les fotografies: crearem una app meteorològica. En Tomàs Molina es morirà d’enveja quan vegi les meves fotos des del cel.
El DIABLE tanca els punys, es deixa caure de genolls a terra.
DIABLE – Pietat! Oh, tu, misericordiós! Jo només sé fer de diable… Sóc massa gran per aprendre un altre ofici! Si em fas fora, de què viuré?!
DÉU – Vas ser tu qui es va voler independitzar, tot i que acabar treballant al soterrani no sigui anar molt lluny.
DIABLE s’aixeca, furiós, assenyala DÉU amb la punta de la forca. La llum vermella de l’escenari s’intensifica.
DIABLE – Sense el meu infern, la Terra es congelarà! No quedarà ni un humà viu!
DÉU (furiós, tot l’escenari queda cobert de llum blanca, soroll de llampecs) – No tindrem aquesta sort! (El DIABLE cau a terra com si de sobte la forca pesés una tona.) I encara que la tinguéssim, segur que sobreviurien! Diluvis, meteorits, volcans, l’efecte dos mil,… Sempre sobreviuen! Jo només volia que visquéssim, tots junts, al paradís… I ells com m’ho van agrair? Arrencant-me les fulles de la parra! La pròxima vegada que em senti sol, faré un solitari al mòbil fins que em passi la neura.
La llum blanca disminueix d’intensitat, la vermella torna a il·luminar part de l’escenari. DÉU torna a oferir el bolígraf al DIABLE mentre el DIABLE s’aixeca, a poc a poc, fregant-se el canell adolorit.
DÉU – No pagaré ni una factura de gas més, tens vint-i-quatre hores per abandonar les dependències. També hauràs de tornar l’uniforme de l’empresa: la forca, les banyes,… La cua te la vam fer fer a mida, te la pots quedar… Segur que causarà sensació a l’Olimp.
DIABLE – L’Olimp?!
DÉU – Estan sobrepassats pel volum de sol·licituds però, en agraïment pels serveis prestats, he aconseguit que et posin el primer a la llista d’espera. Cada vegada són més les deïtats mitològiques que decideixen jubilar-se per falta de clients: primer van ser els grecs, després els romans, els de l’antic Egipte, els dels maies, els dels indis americans,…
DIABLE – Sóc massa jove per tancar-me en una residència amb una colla de vells! Et demandaré! M’hauràs d’indemnitzar!
DÉU l’esguarda en silenci, es manté immòbil oferint-li impertèrrit el bolígraf.
DÉU – Sóc jo el creador de totes les coses… De debò et penses que trobaràs algun jutge que et doni la raó?
El DIABLE observa el document, DÉU, la caldera apagada. Llença la forca amb ràbia als peus de DÉU. Firma el document. DÉU plega el paper, recull el bolígraf i ho guarda tot de nou a dins de la butxaca de l’americana.
DÉU – Els he donat el teu número de mòbil, et trucaran quan tinguin una plaça lliure.
DÉU surt per una cantonada. El focus de llum blanca s’apaga i l’escena queda il·luminada de vermell. El DIABLE s’arrenca les banyes i les llença amb fúria dins la caldera. L’escena es fon en negre.
[Musa 196: Exercici pel curs «Els secrets d’escriure teatre» impartit per en Toni Cabré a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès: escriure una escena de teatre sobre un acomiadament laboral. La imatge que acompanya el text es titula «Escalator to Hell» i és de Jakub Kadlec compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
