20150219-200_muses-Llum_Tere_SM

[Musa 22] Llum

20150219-200_muses-Llum_Tere_SM

 

Ara mateix, en aquest precís instant, obro l’armari i em miro al mirall. I veig… el meu present. No tinc ulls pel passat ni pel futur. Avui només veig l’ara.

El sol truca amb dits de seda als vidres de la finestra, es filtra entre les reixes de la persiana i il·lumina les parets amb tonalitats càlides que m’abracen.

Estic sola. Però no em sento sola.

Com un malefici de sobte trencat, com un cuc de seda que juga a descosir el capoll que ell mateix havia teixit amb fils d’acer. Les ales s’obren de bat a bat per amarar-se de llum i de calor. Ales fràgils i humides, empresonades fins fa poc en la foscor, desvetllant-se tot d’una per descobrir-se plenes de tonalitats de foc. I de mar. I de bosc. I d’estrelles.

Estic en l’ara. Estic aquí. Estic en mi.

Ja no m’importen les tempestes ni m’inquieten els aiguats. Tot els encenalls van ser purificat en l’última foguera de sant Joan. Tot el que no em convenia. Tot el que no era. Tot el que havia maldat d’aparentar forçant exercicis de contorsionista que m’atenallaven l’ànima i em feien cruixir les vèrtebres.

Tot el que ara tinc no es pot perdre. Tot el que ara tinc sóc jo.

Acceptar el què sóc. Acceptar qui sóc. Acceptar que l’existència no té més propòsit que ser. Descobrir la meva veritat per reconnectar amb mi mateixa i poder-te murmurar a cau d’orella mots que entendràs, tot i no comprendre’m.

El mirall em retorna la imatge d’una ombra plena de ferides que ha deixat de fer el cor fort. I s’ha fet forta. D’una ombra que ha deixat de ser ombra per fer-se corpòria, amb dues mans i dos peus. I un cor. I una ànima que batega.

La llum il·lumina l’estança i m’il·lumina a mi.

A les nits, quan el sol s’amaga, la nit és clara.

 

[Musa 22: Relat inspirat per la proposta de la Maria Amparo: «A veure si les següents paraules t’inspiren un “micro alguna cosa” que comenci així: “Ara mateix, en aquest precís instant, obro l’armari i em miro al mirall. I veig… el meu present. No tinc ulls pel passat ni pel futur. Avui només veig l’ara.”». La imatge que acompanya el text es titula «Llum» i és d’autoria pròpia.]

20150128-200_muses-Imatge_Castle_Belogradchik_Klearchos_Kapoutsis_CC2.0_Attribution-Text_Castell_paraules_Tere_SM

[Musa 6] El castell de les paraules

20150128-200_muses-Imatge_Castle_Belogradchik_Klearchos_Kapoutsis_CC2.0_Attribution-Text_Castell_paraules_Tere_SM

 

En el castell de les paraules
hi ha una llum que brilla
viva, valenta i rica,
captivadora,
que crida cavallers ardits
i valentes donzelles.

 

«On ets?»

 

En el castell de les paraules
hi ha una muralla sinistre
ferotge, amarga i crua,
espinosa,
que impedeix l’entrada
a lectors embogits.

 

«Qui ets?»

 

Sols els escriptors valents
creuen les muralles.
Sols els escriptors valents
reben com a recompensa
un esperit entremaliat
amb una imaginació plena
un esperit entusiasta,
generós i modern.

 

«Tu ets?»

 

A la porta es queden
els intel·lectuals
els acadèmics.

Ni la ràbia encesa
ni els inquisidors gèlids
en traspassen la llinda.

I tot allò que és passat de moda,
tot allò que és passat,
es queda a fora.

 

[Musa 6: Poema inspirat per un dels exercicis que proposa la Jill Jepson en el seu repte d’inici d’any «The Renew and Review Writing Challenge». La imatge que acompanya el text es titula «The Castle of Belogradchik» i és de Klearchos Kapoutsis compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

[Musa 5] Monstres de tres caps

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

La Maria mai no havia sortit del castell. La seva mare li havia dit que més enllà dels murs sols hi havia llops ferotges i monstres de tres caps, fantasmes sense cor que s’amagaven a dins de les ombres de la gent i els obligaven a realitzar les atrocitats més horribles.

Però la Maria ho volia veure.

No sabia perquè. Es passava les hores preguntant-se perquè no disminuïa el seu desig, perquè la curiositat seguia cremant-la per dins, perquè el foc que la devorava es convertia cada dia en una foguera més immensa.

Mirava la lluna i li preguntava quina era la raó de les seves ànsies, però la lluna minvava sense donar-li resposta. Buscava en la forma dels núvols una senyal que li indiqués quina seria la direcció correcta, però els núvols es desfilaven sense donar-li cap pista

La Maria ho volia veure.

Una nit sense lluna, la Maria va agafar una llanterna de la calaixera, va entrar de puntetes a l’habitació de la seva mare, va agafar la clau que la bona dona sempre portava penjada al coll… I se’n va anar. Se’n va anar sense fer fressa, obrint i tancant la porta amb sigil, endinsant-se en aquell món a on li havien dit que només hi havia llops ferotges i monstres de tres caps.

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

Nosaltres. Vosaltres. Jo… Tu.

 

[Musa 5: Relat inspirat per un joc proposat per en Richard Hebert en base a una tirada de daus d’StoryCubes. Paraules obligatòries: hores, castell, pany, direcció, foc, ombres, clau, llanterna i lluna. La imatge que acompanya el text es titula «Fire» i és de Matthias Ripp compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]