Etiqueta: secret

20151005-200_muses-Imatge_Pirineus_Los_Infiernos_Florencia_Ponte_Vechio_Elisabet_Cornado-Text_Entre_llums_i_ombres_Tere_SM

[Musa 146] Entre llums i ombres

Posted on by Teresa Saborit

20151005-200_muses-Imatge_Pirineus_Los_Infiernos_Florencia_Ponte_Vechio_Elisabet_Cornado-Text_Entre_llums_i_ombres_Tere_SM

 

Entre llums i ombres perdudes
centúries de pedres fetes calma
falsa.

Roques de neu enganyoses
crues emergeixen entre mantells
silents.

Murs ocults rere les tenebres
fars de vivències ebris de nit
oblit.

Ni un eco.
Ni un so.
Ni un mot.
Ni un crec.

Els seus secrets
moriran
en nosaltres.

 

 
[Musa 146: Començo la setmana amb una musa que ja havia participat en el projecte i que va acceptar repetir per sumar-se a la meva festa d’aniversari virtual. De la seva primera proposició en va néixer un microrelat titulat «Què faríem sense els Rodalies?», de la seva segona inspiració n’ha nascut un poema. Text inspirat per la proposta de l’Elisabet Cornadó: «Per fer-t’ho fàcil, un repte: com podríem lligar un clàssic de Florència (ponte Vechio) i una gran muntanya de més de 3000m (Pirineus Los Infiernos). T’envio un parell de fotos per inspiració». Moltes gràcies per aquestes imatges tan fantàstiques: ets una crac de la fotografia, musa!]

20150327-200_muses-Imatge_Golden_times_you_me_fading_into_memory_jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_L_inici_del_temps_Tere_SM

[Musa 48] L’inici del temps

Posted on by Teresa Saborit

20150327-200_muses-Imatge_Golden_times_you_me_fading_into_memory_jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_L_inici_del_temps_Tere_SM

 

Fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, el temps era una cosa que ni tan sols existia.

El dia i la nit coexistien en harmonia. La lluna i el sol, agafats de les mans, jugaven al mig del firmament amb un somriure permanent als llavis. Les estrelles es banyaven en els llacs d’aigües cristal·lines i es divertien rodolant pels prats d’herba tendra coberts de rosada. Els núvols es perdien més enllà de l’horitzó i exploraven universos desconeguts dels quals mai ningú no havia ni sentit a parlar.

Totes les estacions tenien lloc en el mateix moment. Els arbres, amb les arrels cobertes de neu, omplien l’aire de perfum de mel, lluint pètals pàl·lids de color de rosa, mentre en el brancam les fulles tenyides de tonalitats càlides, a punt de caure, combinaven els seus vermells i ataronjats amb el verd esclatant dels brots acabats de néixer.

Els porcs sabien volar, les orenetes nedaven, les anguiles s’enfilaven pels arbres i els monos reptaven pel fons del mar. Les sirenes cantaven cançons de bressol als pollets acabats de sortir de l’ou i els unicorns jugaven a cavalcar les crestes de les onades més altes que trencaven al mig furiós de l’oceà.

Un dia, un humà, féu la pregunta que mai ningú no havia formulat: «Per què?»

El sol i la lluna foren obligats a prendre partit, pel dia o per la nit. Els núvols i les estrelles quedaren per sempre lligats a l’òrbita de la Terra, mai massa lluny, mai massa a prop. Les estacions es convertiren en enemics irreconciliables. Els porcs deixaren de volar. Les orenetes no tornaren a tocar l’aigua. Les anguiles buscaren refugi en l’interior de les onades i els monos s’amagaren en les capçades més altes. Les sirenes i els unicorns, aterrits, s’ocultaren en secret en la imaginació de l’humà incaut.

Les busques dels rellotges, fins llavors immòbils, marcaren el primer minut.

I la resta… Ja és història.

 

[Musa 48: Relat inspirat per la proposta de la Margarita Martín: «secret, aigua, aire, color, temps». La imatge que acompanya el text es titula «Golden times -you & me- fading into memory …» i és de jinterwas compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150223-200_muses-Imatge_Boira_gebradora_Segarra_Corneli_Cordill-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

[Musa 24] Gèlida confident

Posted on by Teresa Saborit

20150223-200_muses-Imatge_Boira_gebradora_Segarra_Corneli_Cordill-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

 

La boira m’embolcalla amb el seu vel gèlid de neu. Petites gotes de glaç se’m posen sobre la pell i s’arremolinen juganeres entre els dits que intenten abastar-les protegits dins dels guants de llana.

Diuen que al mig del bosc hi ha un pou dels secrets.

He sortit de casa ben d’hora, quan la fosca encara reinava. He deixat que els meus passos avancessin entre arrels i molses mentre el sol feria les tenebres i descobria el mar d’ones blanques que m’escorta en el meu viatge.

Els meus passos s’han perdut, però la meva ànima continua l’avenç.

Just quan la ment poruga començava a posar en dubte la seva mateixa existència, i em comminava em xiuxiuejos funestos a donar mitja volta, el pou apareix davant dels meus ulls a traïció.

«Tens un secret?» sembla preguntar-me. Tinc un secret.

M’acosto a poc a poc, tement que es desfaci en el no res com un miratge de vigília o com un oasi de palmeres en ple desert. Però el pou no desapareix i em permet que m’hi acosti. Poso els palmells sobre les seves parets de roca trencada i m’hi atanso. Intento albirar-ne el fons, però els meus ulls es troben amb una foscor impenetrable que els barra el pas.

El meu secret estarà segur en el seu ventre.

M’agenollo i començo a plorar. Les llàgrimes surten joioses, alliberades per fi de la presó dels meus ulls. Es gronxen de pestanya a pestanya, rellisquen pel tobogan de les meves galtes setinades i salten al llit de tenebres que les engoleix amb els braços oberts. Mai no tornaran a veure la llum del dia.

Els sanglots s’acaben i el silenci torna al bosc.

M’alço i m’eixugo la cara, de llàgrimes i de gebre. La boira que m’embolcalla s’obre un instant per indicar-me el camí correcte i es clou al meu darrere a l’instant següent. Confident amatent, el seu mantell d’innocència blanca resguardarà per l’eternitat el que el meu cor anhela que es mantingui per sempre ocult.

Diuen que al mig del bosc hi ha un pou dels secrets… No us cregueu tot el que diuen.

 
[Musa 24: Relat inspirat per la fotografia de boira gebradora de la Segarra que acompanya el text, obra d’en Corneli Cordill.]

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

[Musa 5] Monstres de tres caps

Posted on by Teresa Saborit

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

La Maria mai no havia sortit del castell. La seva mare li havia dit que més enllà dels murs sols hi havia llops ferotges i monstres de tres caps, fantasmes sense cor que s’amagaven a dins de les ombres de la gent i els obligaven a realitzar les atrocitats més horribles.

Però la Maria ho volia veure.

No sabia perquè. Es passava les hores preguntant-se perquè no disminuïa el seu desig, perquè la curiositat seguia cremant-la per dins, perquè el foc que la devorava es convertia cada dia en una foguera més immensa.

Mirava la lluna i li preguntava quina era la raó de les seves ànsies, però la lluna minvava sense donar-li resposta. Buscava en la forma dels núvols una senyal que li indiqués quina seria la direcció correcta, però els núvols es desfilaven sense donar-li cap pista

La Maria ho volia veure.

Una nit sense lluna, la Maria va agafar una llanterna de la calaixera, va entrar de puntetes a l’habitació de la seva mare, va agafar la clau que la bona dona sempre portava penjada al coll… I se’n va anar. Se’n va anar sense fer fressa, obrint i tancant la porta amb sigil, endinsant-se en aquell món a on li havien dit que només hi havia llops ferotges i monstres de tres caps.

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

Nosaltres. Vosaltres. Jo… Tu.

 

[Musa 5: Relat inspirat per un joc proposat per en Richard Hebert en base a una tirada de daus d’StoryCubes. Paraules obligatòries: hores, castell, pany, direcció, foc, ombres, clau, llanterna i lluna. La imatge que acompanya el text es titula «Fire» i és de Matthias Ripp compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150123-200_muses-Imatge_Jolly_Roger_Pirate_Grunge_Flag_Nicolas_Raymond_CC2.0_Attribution-Text_Pirata_Tere_SM

[Musa 3] Pirata

Posted on by Teresa Saborit

20150123-200_muses-Imatge_Jolly_Roger_Pirate_Grunge_Flag_Nicolas_Raymond_CC2.0_Attribution-Text_Pirata_Tere_SM

– De debò? De debò?! – el taverner esclafeix a riure clavant-se cops de puny al pit.

– Pareu de riure!

– Aquí? Aquí un tresor?! Tros de sòmines amb xarop de grosella a les venes… És que no ho veus?! En aquesta taverna nauseabunda esperes trobar-hi un tresor? Aquí? De debò?!

– Pareu de riure i digueu-me a on és!

– Hahahahaha!

– O em dieu d’immediat a on l’heu amagat o… – amenaça encanonant-lo amb el trabuc.

– O què? Mata el teu pare a sang freda si t’hi atreveixes!

– Digueu-me a on és!

– Dispara! Tornaràs al manicomi a on et vaig tancar! No ets més que un…!

L’explosió ressona com una bomba atòmica. Els vidres s’omplen d’esquerdes. El somriure del taverner queda congelat en el temps i el seu cos cau a terra, mort.

Uns passos baixen des del primer pis.

– Mama?

 

[Musa 3: Relat inspirat per participar a la III edició del Concurs de microrelats organitzat pel Museu Marítim de Barcelona. Condicions: microrelat que tingui com a tema «Els Pirates» amb una extensió màxima de 150 paraules. La imatge que acompanya el text es titula «Jolly Roger Pirate Grunge Flag» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]