L’Ivan es mira el pare, i la mare, i no els entén… No els entén. Sempre estan preocupats pel diners, dia i nit, nit i dia, han perdut el somriure. Un matí el camió de les escombraries el va desvetllar abans que sortís el sol i els va descobrir asseguts al voltant de la taula del menjador, amb les cares serioses, amb les llibretes d’estalvis obertes sobre les estovalles a on encara hi havia els plats del sopar de la nit anterior. El pare tenia les galtes plenes de llàgrimes, negava amb el cap, la mare li passava la mà per les espatlles, repetia una i una altra vegada que se’n sortirien.
— Ens en sortirem.
L’Ivan va tornar al llit, cap dels dos no el va veure. Es va capbussar entre les mantes, es va cobrir amb els llençols fins al front. Quan ho va explicar a la Marta, la seva germana gran, la nena el va fer fora de la seva habitació de princesa fifi sense donar-li resposta.
— Et falta maduresa, no ho entendries.
I no ho entén. Per una vegada, la seva germana té raó, no ho entén. En el trajecte cap a l’escola, ho va explicar a en Joan i a en Miquel, els seus dos millors amics des que, quinze dies abans, si la memòria no li fallava, s’havien barallat enmig del sorral de pàrvuls per decidir qui havia fet el castell més alt. Havia guanyat ell. I havia guanyat dos amics que des de llavors li feien companyia. En Joan i en Miquel el van escoltar amb atenció. Van assentir amb el cap quan calia assentir, van negar amb el cap quan calia dir que no. Al final, com si fossin un mirall d’ell mateix, es van arronsar d’espatlles. Els seus pares, últimament, també feien coses estranyes… I també havien deixat de somriure.
— Per què els volen, tants diners?
L’Ivan sabia què eren els diners. És clar que ho sabia! Ja era gran. Feia molt de temps que havia entès que els cromos del seu àlbum no apareixien per art de màgia, que calia anar a un quiosc i donar diners perquè el quiosquer els donés un dels sobres que el podien convertir en el nen més envejat a l’hora del pati. Calien diners per comprar galetes de xocolata, i el joc nou de la consola, i per entrar al parc d’atraccions, i per pujar al tren que els portava fins al xalet de l’alta muntanya que feia mesos que no visitaven, però…
— Avui, quan arribem a casa, trencarem les guardioles i anirem a veure el quiosquer. Si els grans necessiten diners per somriure, els comprarem… Quant deu valdre, un somriure?
[Musa 184: Hi ha coses que els diners no poden comprar. Relat inspirat per la proposta de la Hidden Cabinet: «Maduresa, memòria, màgia, trajecte i companyia». La imatge que acompanya el text es titula «Kiosk» i és de Felix Huth compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa i per ajudar-me a trobar les que em falten per completar el projecte!]