20151207-200_muses-Imatge_Tibidabo_Barcelona_Talaia_sinia_noria_cavallets_Tere_SM-Text_Llagrimes_de_Mediterrani_Tere_SM

[Musa 191] Llàgrimes de Mediterrani

20151207-200_muses-Imatge_Tibidabo_Barcelona_Talaia_sinia_noria_cavallets_Tere_SM-Text_Llagrimes_de_Mediterrani_Tere_SM

 

Els seus peus deambulen sense nord entre les atraccions del parc. El passeig la porta de la talaia a la sínia, de la sínia a l’avió, de l’avió als cavallets que donen voltes sense parar, sense moure’s de lloc.

Aixeca la vista i es veu a ella mateixa, de petita, reconvertida de nou en una nina de rínxols daurats, dreta dins de la cistella de la Talaia que, de mica en mica, enfila entre núvols el camí cap al cel, amb Barcelona als seus peus, cada vegada més àmplia, cada vegada més menuda. El seu pare al seu costat, la rodeja amb un braç per les espatlles mentre amb l’altre, estès, assenyala el mar com si fos l’estàtua de Colom del final de les Rambles. «El mar, la llibertat» diu en veu alta. «El mar, la llibertat» repeteix amb un sospir, acotxant-la contra l’escalfor del seu cos, fent-la sentir com el seu tresor més preuat. «El mar, la llibertat» mentre la cistella, metàl·lica, llampant, de color groc llimona, baixa lentament de les altures, els allunya de l’aire, els fa tornar a tocar de peus a terra.

— El mar, la llib…

La seva veu es trenca, com ahir es va trencar la del seu pare, empresonat des de feia mesos en una habitació d’hospital des d’on era impossible veure el Mediterrani. La veu, feta bocins, cau a terra. Cau la seva ànima. Cau el seu cos. I plora, llàgrimes de sal, orfes de mar.

 

 

[Musa 191: El primer text d’aquesta setmana és un relat inspirat per la proposta de la Laura Clemente: «Llibertat, passeig, cel, camí, aire». La imatge que acompanya el text es titula «Tibidabo de Barcelona: Talaia, sínia i cavallets» i és d’autoria pròpia. Feliç dia a tots els qui avui féu pont… I als que no, també.]

20151126-200_muses-Kiosk_Felix_Huth_CC2.0_Attribution-Text_Quiosc_de_somriures_Tere_SM

[Musa 184] Quiosc de somriures

20151126-200_muses-Kiosk_Felix_Huth_CC2.0_Attribution-Text_Quiosc_de_somriures_Tere_SM

 

L’Ivan es mira el pare, i la mare, i no els entén… No els entén. Sempre estan preocupats pel diners, dia i nit, nit i dia, han perdut el somriure. Un matí el camió de les escombraries el va desvetllar abans que sortís el sol i els va descobrir asseguts al voltant de la taula del menjador, amb les cares serioses, amb les llibretes d’estalvis obertes sobre les estovalles a on encara hi havia els plats del sopar de la nit anterior. El pare tenia les galtes plenes de llàgrimes, negava amb el cap, la mare li passava la mà per les espatlles, repetia una i una altra vegada que se’n sortirien.

— Ens en sortirem.

L’Ivan va tornar al llit, cap dels dos no el va veure. Es va capbussar entre les mantes, es va cobrir amb els llençols fins al front. Quan ho va explicar a la Marta, la seva germana gran, la nena el va fer fora de la seva habitació de princesa fifi sense donar-li resposta.

— Et falta maduresa, no ho entendries.

I no ho entén. Per una vegada, la seva germana té raó, no ho entén. En el trajecte cap a l’escola, ho va explicar a en Joan i a en Miquel, els seus dos millors amics des que, quinze dies abans, si la memòria no li fallava, s’havien barallat enmig del sorral de pàrvuls per decidir qui havia fet el castell més alt. Havia guanyat ell. I havia guanyat dos amics que des de llavors li feien companyia. En Joan i en Miquel el van escoltar amb atenció. Van assentir amb el cap quan calia assentir, van negar amb el cap quan calia dir que no. Al final, com si fossin un mirall d’ell mateix, es van arronsar d’espatlles. Els seus pares, últimament, també feien coses estranyes… I també havien deixat de somriure.

— Per què els volen, tants diners?

L’Ivan sabia què eren els diners. És clar que ho sabia! Ja era gran. Feia molt de temps que havia entès que els cromos del seu àlbum no apareixien per art de màgia, que calia anar a un quiosc i donar diners perquè el quiosquer els donés un dels sobres que el podien convertir en el nen més envejat a l’hora del pati. Calien diners per comprar galetes de xocolata, i el joc nou de la consola, i per entrar al parc d’atraccions, i per pujar al tren que els portava fins al xalet de l’alta muntanya que feia mesos que no visitaven, però…

— Avui, quan arribem a casa, trencarem les guardioles i anirem a veure el quiosquer. Si els grans necessiten diners per somriure, els comprarem… Quant deu valdre, un somriure?

 

 
[Musa 184: Hi ha coses que els diners no poden comprar. Relat inspirat per la proposta de la Hidden Cabinet: «Maduresa, memòria, màgia, trajecte i companyia». La imatge que acompanya el text es titula «Kiosk» i és de Felix Huth compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa i per ajudar-me a trobar les que em falten per completar el projecte!]

20151021-200_muses-Imatge_2371_Escaparate_na_rua_San_Andres_da_Coruna_Jose_Luis_Cernada_CC2.0_Attribution-Text_Pla_sideral_Tere_SM

[Musa 158] Pla sideral

20151021-200_muses-Imatge_2371_Escaparate_na_rua_San_Andres_da_Coruna_Jose_Luis_Cernada_CC2.0_Attribution-Text_Pla_sideral_Tere_SM

 

Camina per la vorera, a poc a poc, vigilant les ombres que trepitgen els seus peus. Una esquerda, set anys de mala sort. O n’eren tretze?

Camina, invisible entre els invisibles, perduda entre desconeguts que ni tan sols un esguard de pena li regalen. La cara plena de nafres i les mans esquerdillades per culpa del fred que l’aire glaça, com una Antígona retornant a la ciutat a on els seus germans jeuen morts. S’asseu davant del portal d’una caixa d’estalvis clausurada, amb un carro de supermercat al costat ple de possessions atresorades després de llargues recerques en els contenidors de mig món. L’únic caprici que es permet, cinc minuts, en aquelles escales, badar, cinc minuts, amb la mirada fixa en l’aparador de maniquís, vestits a l’última moda, que li fan babarotes des de l’altra banda del carrer.

Camina, s’allunya. S’allunya dels vidres que els maniquís resguarden, s’allunya de les projeccions al·lucinògenes situades en un pla sideral al qual no pertany. Ella també va ser una princesa. Va ser. Una vegada, va ser, encara que ningú ja no ho recordi. Ni tan sols ella.

 

 
[Musa 158: Diuen que el món és únic… Però esteu segurs que no n’hi ha tants com persones existeixen? Relat inspirat per la proposta de l’Anna Tort: «badar, sideral, nafra, Antígona, vorera». La imatge que acompanya el text es titula «2371-Escaparate na rua San Andres da Coruña» i és de Jose Luis Cernadas Iglesias compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151020-200_muses-Imatge_Claustre_Isabel_Egea_Mompean-Text_Clau_de_volta_Tere_SM

[Musa 157] Clau de volta

20151020-200_muses-Imatge_Claustre_Isabel_Egea_Mompean-Text_Clau_de_volta_Tere_SM

 

Un camí de pedres blanques s’obre entre les tenebres, davant dels teus peus, perduts. Enfiladisses de primavera franquegen el pas curulles de fades, invisibles, que dringuen amb tons d’arc de sant Martí i ecos de queda. Mentre els monjos oren a les seves cel·les, un raig de llum il·lumina el claustre esberlant misteris, oblidats.

I amagada, entre els capitells que t’esguarden altius, una clau.

 

 
[Musa 157: Un relat de recolliment inspirat per la imatge del claustre que acompanya el text, obra de la Isabel Egea, junt amb les paraules: «Misteri, claustre, fades, monjos, capitell». Moltes gràcies per la proposta!]

20150915-200_muses-Imatge_Mountain_Lefteris_Heretakis_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_buides_Tere_SM

[Musa 132] Paraules buides

20150915-200_muses-Imatge_Mountain_Lefteris_Heretakis_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_buides_Tere_SM

 

Crits eixordadors esberlen la nit
bombes volatilitzen en no res
allà a on hi havia quelcom…
Crits que ningú no sent.

Sol camines entre la multitud
perduts espardenyes i amics
fuges desconegut enllà…
Sol sufocat per la tempesta.

Cel d’estrelles enganyoses
dansen en cercle d’acollida
fan l’ullet, giren l’esquena…
Cel d’esperances fetes número.

Muntanya de quilòmetres fets a peu
filat espinós que la pell esquinça
sang en gàbies d’animals feréstecs…

Muntanya de paraules buides.

 

 
[Musa 132: El text d’avui s’ha tenyit d’actualitat: «Europa es blinda davant dels refugiats». Poema inspirat per la proposta d’en Marc Codina: «sol, cel i muntanya». La imatge que acompanya el text es titula «Mountain» i és de Lefteris Heretakis compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per fer de muso.]

20150515-200_muses-Imatge_Cridem_Educa-Text_Questio_de_bolets_Tere_SM

[Musa 76] Qüestió de bolets

20150515-200_muses-Imatge_Cridem_Educa-Text_Questio_de_bolets_Tere_SM

 

— Papa, papa, aquí!

I abans que pugui aturar-te, les teves cametes de sis anys es perden entre els pins. Corro pel camí forestal per no perdre’t la pista. Et veig saltar per sobre d’esbarzers i fulles de falguera, baixant pel pendent de la muntanya arrossegat per la força de la inconsciència i la imatge d’un enorme bolet de color taronja en el punt de mira.

— Espera’m!

No m’escoltes. Continues la carrera com si cada segon valgués un cofre ple de pedres precioses, com si frenar pogués permetre la fugida del bolet que t’espera desafiant al fons de la petita vall.

— No m’has sentit?!

M’endinso en el bosc. Abaixo el cap per esquivar les branques carregades de pinyons, els pantalons se m’enganxen en les punxes dels esbarzers. Em veig a mi mateix amb la teva edat, saltant també com un cérvol perseguit pel teu avi, amb la boca fent-se’m aigua anticipant el sopar de luxe.

— Papa, papa, aquí!

Finalment t’has aturat. M’esperes impacient al costat del bolet, dret i orgullós de la teva proesa, com un sant Jordi triomfador al costat del drac abatut. Quan arribo al teu costat, em prens el mòbil de les mans, et col·loques davant de la pantalla i immortalitzes el teu moment de glòria amb una instantània que corres a pujar a les xarxes socials: «He trobat un rovelló!»

— Marxem?

Em tornes el telèfon i les teves cametes de sis anys enfilen muntanya amunt sense esperar resposta. Em miro el bolet sense saber què fer amb el cistell buit que porto a les mans.

— No vols que el collim?

— Ecs! Quin fàstic!

El mòbil vibra entre les teves mans. Tens un «m’agrada».

 

 

[Musa 76: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de Cridem Educa.]