20150616-200_muses-Imatge_Desert_Gold_Jitze_Couperus_CC2.0_Attribution-Text_Desert_de_flors_Tere_SM

[Musa 97] Desert de flors

20150616-200_muses-Imatge_Desert_Gold_Jitze_Couperus_CC2.0_Attribution-Text_Desert_de_flors_Tere_SM

 

Penses en «desert» i et sembla inimaginable la possibilitat de veure’l recobert de flors: però és.

Un cop cada molt de temps, durant un moment fugaç i gairebé màgic del tot imprevisible, l’aigua cobreix la sorra, les llavors hivernades desperten de la letargia i les tiges acabades de germinar trenquen la superfície de l’inamovible com un guèiser trenca una glacera d’aparença incorruptible.

Les fulles avares de sol s’obren amb pocs minuts, com góndoles italianes creuant els canals mil voltes navegats amb timó expert. El paradís cobreix les dunes de fama agresta amb una catifa de colors inimaginable sota el vel de blau infinit que les emmiralla en les altures.

En menys d’un sospir les flors es panseixen, les llavors cauen, la vida es refugia de nou sota la sorra.

La porta del miracle es tanca i el desert torna a ser desert… Fins a la següent gota d’aigua.

 

 

***

 

 

Desierto de flores

 

Piensas en «desierto» y se te antoja inimaginable la posibilidad de poder verlo recubierto de flores: pero es.

Un vez cada mucho tiempo, durante un momento fugaz y casi mágico del todo imprevisible, el agua cubre la arena, las semillas ivernadas despiertan del letargo y los tallos recién germinados rompen la superficie de lo inamovible como un géiser rompe un glaciar de fachada incorruptible.

Las hojas avaras de sol se abren en pocos minutos, como góndolas italianas cruzando los canales mil veces navegados con timón experto. El paraíso cubre las dunas de fama agreste con una alfombra de flores inimaginable debajo del velo de azul infinito que las refleja en las alturas.

En menos de un suspiro las flores se marchitan, las semillas se caen, la vida se refugia de nuevo debajo la arena.

La puerta del milagro se cierra y el desierto vuelve a ser desierto… Hasta la siguiente gota de agua.

 

 

 
[Musa 97: Si ahir passejàvem per boscos, avui ens n’anem d’excursió al desert. El relat d’avui està inspirat per la proposta de la Sindy: «1.- Desierto florido 2.- Glaciares 3.- Italianas 4.- Paraíso 5.- Puerta». Text escrit originalment en català i traduït al castellà. La imatge que acompanya el text es titula «Desert Gold» i és de Jitze Couperus compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». ¡Un abrazo para Chile!]

20150303-200_muses-Imatge_Clouds_Mike_King_CC2.0_Attribution-Text_Vacances_Tere_SM

[Musa 30] Vacances

20150303-200_muses-Imatge_Clouds_Mike_King_CC2.0_Attribution-Text_Vacances_Tere_SM

 

«Va-can-ces.»

Quan ho dius així, amb totes les consonants, amb totes les vocals, amb totes les síl·labes… Quan ho dius obrint molt els llavis en les «a» i allargant al màxim les «s»… Quan ho dius així, «va-can-ces»… Quan ho dius omplint-te’n la boca, llavors sí, llavors el mot sembla una gran paraula, capaç de qualsevol miracle.

T’imagines amb un somriure els llavis i un dia infinit als teus peus. Un dia? Una setmana, dues, setmanes, tres setmanes… T’imagines lluny de l’esclavatge del rellotge, volant lliure com una papallona de flor en flor. T’imagines lluny de xiulets de whatsapp, d’alarmes de mòbil, de nens cridant perquè no troben l’entrepà de l’esmorzar o de parelles demanant-te amb presumpció de culpabilitat si algú sap alguna cosa d’una ratllada a la porta del cotxe. T’imagines caminant descalç damunt la gespa, amb l’herba acabada de tallar fent-te pessigolles a les plantes dels peus. T’imagines enfonsant les mans en castells de sorra fina, en una platja d’arena blanca recoberta de petxines de colors irisats, t’imagines els grans de sorra escapolint-se juganers entre els teus dits.

«Vacances!»

Quan ho dius així, de cop. Quan ho dius sense ganes. Quan ho dius en un esbufec, com si t’haguessin clavat un clatellot: «Vacances!» Llavors no, llavors la paraula s’enfosqueix i la seva dolçor es converteix en un fel amarg capaç de convertir en realitat els pitjors presagis.

El temps transmuta en un compte enrere, on l’únic que interessa és saber quants dies queden, encara. L’agenda s’omple amb una llista inacabable d’activitats que voldries fer, i ser, al final no fas, ni ets. El mòbil no para de sonar amb trucades indesitjables que et reconnecten amb allò que pretenies deixar enrere i el parèntesi anhelat mostra el seu autèntic rostre, donant la benvinguda a un colador de forats quilomètrics a on tots els dimonis hi tenen el pas franc.

«Va-can-ces»… «Vacances!»

Vuit lletres innocents i mil entonacions possibles. Com has dit que ho deies?

 

[Musa 30: Relat inspirat per la proposta de la Júlia: «pessigolles, dolçor, papallona, somriure i flor». La imatge que acompanya el text es titula «Clouds» i és de Mike King compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]