— És perfecte… — va sospirar el biòleg sense apartar els prismàtics de davant dels ulls.

L’estudiant va esbufegar exasperat. No era que no li agradés estar allà. No era que no hagués cregut, i continués creient, que un viatge a l’Àfrica amb l’eminent doctor Sala no valgués el seu pes en or en el seu migrat currículum. No era que trobés insuportables els constants canvis de temperatura, d’un extrem a l’altre del termòmetre. No era que el molestés en excés l’elevat grau d’humitat ni les picades de tot tipus d’insectes. No era que veure un simi saltant entre els branques dels arbres no el continués deixant embadalit. No era que l’hagués afectat especialment haver-se assabentat del divorci dels seus pares a través d’una comunicació via ràdio, plena d’interferències, de la qual només havia desempescat que la seva col·lecció de playmobils acabaria en una ONG. No era res de tot allò el que començava a treure’l de polleguera.

— És perfecte…

Sí, allò sí era: les mirades eternes del doctor Sala, com un ase enamorat, des de la sortida fins a la posta de sol, dia rere dia, a una flor minúscula de color lila que creixia en l’extrem de la branca més alta de l’arbre més alt del cim de la muntanya més alta que es veia en aquells paratges.

Si tornava a dir «és perfecte…» li faria menjar els binocles.

 

[Musa 74: Relat inspirat per la proposta de la Carme Moreno: «simi, divorci, mirades, Àfrica i ràdio». La imatge que acompanya el text es titula «Monkey» i és de Mario Micklisch compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]