Els núvols tenen forma d’interrogant, aquesta tarda. M’incorporo sense sortir del llit, em col·loco els coixins rere l’esquena, em tapo amb les mantes fins a la punta del nas. Forma d’interrogant, i d’exclamació, i de punts suspensius… Em passo les mans pel front, perlat de suor, roent com les brases d’una foguera encesa. Passejo la mirada per les parets blanques que m’empresonen, torno a girar el cap per espiar per la finestra. La dona del temps assegura per la ràdio que fa una tarda radiant de finals de novembre, que els cels són blaus a tot Catalunya com si fóssim en ple juliol, que l’anticicló ens ha tornat a envair, que no hi ha ni rastres de tempestes.
— L’Elna mirava el cel. Tot eren preguntes.
Això diries. Això diries si entressis, ara, i em veiessis. Això diries si això fos un simple refredat, o una grip, si això fos la nostra habitació, si aquest fos el nostre llit…
Això diries, si la teva veu… Encara existís.
[Musa 186: Mirades plenes de preguntes per començar la setmana. Relat inspirat per la proposta de la Marina Benet Miró: «L’Elna mirava el cel. Tot eren preguntes». La imatge que acompanya el text es titula «roses in a window» i és de liz west compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]
