Nit. Escenari dividit: al mig un menjador, a la dreta una habitació, a l’esquerra un bany. Com a banda sonora, se senten càntics futbolístics pel carrer. Taula parada en un racó del menjador, amb dues cadires, dues cerveses, una pila de tovallons de paper i una caixa de pizza. Un rellotge de paret. Sofà al racó contrari del menjador, davant d’una televisió apagada d’esquena al públic. Darrere del sofà, un parell de banderes del Barça. NOIA vestida amb xandall i cabells recollits en una cua de cavall.

 

NOIA (va d’un cantó a l’altre del pis, passa revista amb una petita llibreta a la mà i un bolígraf amb el que va tatxant coses de la llista que té a les mans) — Pizza. Tingui. Televisió. Tingui. Partit. (Engega el televisor i se sent una retransmissió esportiva) Tingui. (Torna a tancar el televisor) Pintures (agafa unes ceres de la taula i es pinta dues franges blaugranes a les galtes). Tingui. Convidat… (Mira al seu voltant, mira el rellotge, sospira i es deixa caure al sofà) No tingui. Mira que com ara no vingui…

 

Se sent un timbre i la NOIA s’aixeca d’un bot.

 

NOIA — Vinc!

 

NOIA surt d’escena per obrir la porta. Torna un segon més tard amb un NOI engominat vestit amb esmòquing, bufanda blanca i un ram de roses a les mans.

 

NOI (incòmode, mira la pizza de la taula i el pis ple de banderes) — Ho sento. Arribo tard… La ciutat està col·lapsada per culpa del partit. He hagut de fer mil voltes per aparcar… Té, són per tu (li dóna el ram de roses).

NOIA (també incòmode, agafa el ram de roses) — Gràcies. Vas… Vas molt elegant.

NOI — Sí, gràcies. Jo…

NOIA — Em disculpes un moment? Vaig a posar les roses en aigua.

 

La NOIA surt del menjador i es tanca a l’habitació. Llença les roses sobre el llit i treu el mòbil de la butxaca.

 

NOIA (parlant pel mòbil) — Marc! (…) Sí, sí, ja ha arribat, el tinc al menjador. Em començo a penedir d’haver acceptat que m’emboliquessis en una cita a cegues! (…) No m’havies dit que li encantaria veure el futbol? M’he gastat una pasta perquè poguéssim veure el partit per la tele i se m’ha presentat vestit amb esmòquing! (…) Òpera? Que li has dit que m’encantaria que em portés a l’òpera?! Que s’ha gastat una fortuna en les entrades? Però tu què hi tens al cap?!

 

La NOIA penja el mòbil. Es mira al mirall. Obre l’armari, treu un vestit de gala. Corre a netejar-se la pintura de les galtes i comença a maquillar-se. Es fa un monyo i es canvia el xandall pel vestit. Mentrestant, al menjador, sona el mòbil del NOI.

 

NOI (despenjant el mòbil) — Hola, tio (…) Què vol dir que l’has liat? Marc, quina una n’has fet? Que ho havia preparat tot perquè veiéssim junts la final? I m’ho dius ara?! Tu saps la fila que faig? Semblo un pingüí. Em pica tot: amb prou feines puc respirar! (…) Sí, sí, és clar que ho arreglo. Quin remei? A la merda les entrades de primera fila!

 

NOI penja el mòbil. Es treu l’americana, la bufanda, l’armilla. Es descorda el coll de la camisa i s’arromanga les mànigues. Es despentina. Veu les ceres sobre la taula i es pinta les galtes. Obre la caixa de pizza, n’agafa un tall i s’asseu al sofà. Engega la tele i se sent la retransmissió dels locutors anunciant que el partit està a punt de començar. S’obre la porta de l’habitació i la NOIA en surt feta una princesa. El NOI fa un bot i li cau el tros de pizza a sobre de la camisa blanca.

 

NOI (agafa un tovalló de paper i comença a netejar-se la camisa) — Merda, merda, merda…

NOIA — Tot bé?

NOI — Sí, sí, tot bé…

NOIA — No anàvem a l’òpera?

NOI — Sí, sí, és clar… El bany?

 

La NOIA assenyala la porta i apaga el televisor. El NOI recull la seva roba de sobre el sofà i s’hi tanca. Agafa el mòbil amb cara d’enfadat.

 

NOI (parlant al mòbil) — Marc, però tu no m’has dit que volia veure el partit?! Ha aparegut al mig del menjador vestida per matar i m’ha atrapat engolint pizza com un energumen! Què deu pensar de mi? (…) Què vol dir que li has dit que m’havia gastat un dineral en les entrades de l’òpera? I no m’ho podies haver dit abans?!

 

El NOI penja el mòbil. Es planta davant del mirall. Comença a netejar-se les galtes, es torna a pentinar. Es corda la camisa i es torna a posar l’armilla, la bufanda blanca i l’americana. La taca vermella de la camisa no marxa i la tapa amb la bufanda. Mentrestant, al menjador sona el mòbil de la NOIA.

 

NOIA (parlant pel mòbil) — Hola, Marc. No cal que et preocupis per res, està tot arreglat (…) Què vols dir que es pensava que ens quedaríem a veure el partit? Com ho sap? Què vol dir que tu li has dit? I per què li has dit?! Deu pensar que sóc una figa-flor que canvia d’opinió amb el vol d’una papallona. Quina vergonya!

 

La NOIA penja el mòbil, agafa les ceres de colors de la taula i es tanca a la seva habitació furiosa. Es torna a pintar les galtes, es desfà el monyo, es torna a fer la cua de cavall i es treu el vestit per tornar-se a posar el xandall. El NOI i la NOIA obren les respectives portes alhora per tornar al menjador i es queden glaçats en veure’s. Tornen a tancar la porta, treuen el mòbil i marquen alhora.

 

NOI i NOIA (a l’uníson) — Marc!

VEU EN OFF — El número marcat no existeix o està fora de cobertura. Torni a intentar-ho més tard.

 

El NOI i la NOIA pengen el telèfon i tornen al menjador titubejants.

 

NOI — Futbol?

NOIA — Òpera?

NOI — No, i ara… El què tu vulguis.

NOIA — No, i ara, el què vulguis tu.

NOI — Si vols, podem anar a l’òpera. A mi no m’importa i sé que a tu t’encanta.

NOIA — Que a mi m’encanta l’òpera? Des de quan?

NOI — En Marc m’ha dit que… No t’agrada l’òpera?

NOIA — No gaire, la veritat. Si vols podem quedar a veure el partit. Sé que estaves esperant la final amb candeletes i…

NOI — Jo? La final? Si ni tan sols sé contra qui juga el Barça.

NOIA — Però a mi en Marc m’havia dit que… Crec que ens ha ben enredat a tots dos.

NOI — Crec que en això sí estem d’acord (riu). Potser val més que me’n vagi.

NOIA — Home, ja que ets aquí… Un tall de pizza?

NOI — M’encanta la pizza.

NOIA — Si, ja ho he vist. T’has posat una bona medalla (riu assenyalant la taca de tomàquet)

NOI — Sí, ja… Sóc una mica manasses.

NOIA — I si tornem a començar?

 

Es miren uns segons en silenci. El NOI s’avança i fa dos petons a les galtes de la NOIA.

 

NOI — Hola, sóc en Julià.

NOIA — Hola, sóc la Xènia. (Agafa la caixa de pizza de la taula i li ofereix) Un tall de pizza?

 

El NOI agafa un tall de pizza. Els focus s’apaguen i l’escena es fon en negre.

 

 

[Musa 54: Relat inspirat per la proposta de la Judit Carrera: «El vol d’una papallona, respirar, banda sonora». La imatge que acompanya el text es titula «Un sentiment» i és de Sara compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]