Microrelat – Pàgina 5 – Teresa Saborit

20151116-200_muses-Imatge_Ou_pinassa_pedac_et-Text_Vola_lluny_Tere_SM

[Musa 176] Vola lluny

Posted on 16/11/2015 by Teresa Saborit

Ahir no eres més que un projecte, avui ets una realitat. Ahir eres no res protegit entre les meves plomes, avui ets un ocell de plomatge elegant que s’allunya volant del niu.

Les meves mans t’han convertit en un ésser ple de raó, bocí a bocí. Jo he pastat cadascun dels grams de fang amb el que t’has vestit. Podies haver estat un de tants albats, però la meva escalfor va fer el miracle. Ets la meva millor obra i, alhora, el regal més preuat.

Els dits que ahir t’acotxaven, avui sols poden dir-te adéu, alliberar-te de les cadenes forjades amb promeses de silencis, deixar-te marxar. Els llavis closos, el cor trencat, un somriure al rostre. Esclafades sobres l’asfalt de quitrà, perdudes entre la pinassa, ploren les closques de l’ou que ja no necessites, que mai no valoraràs prou.

Vola lluny, fill meu, fins terres llunyanes que els meus ulls no han vist mai, fins terres amb noms que la meva llengua matussera no sap pronunciar. Vola a recer del vent, no tinguis por de les tempestes, guardat dels huracans. Vagis a on vagis, jo estaré amb tu. Vagis a on vagis, jo, estic amb tu.

[Musa 176: Feliç vespre de novembre! Començo la setmana amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra d’en pedaç_et, i les paraules: «albats, pinassa, asfalt, elegant i regal». Moltes gràcies per fer de musa!]

20151113-200_muses-ink_stain_texture_15_Max_Stanworth_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_de_tinta_Tere_SM

[Musa 175] Paraules de tinta

Posted on 13/11/2015 by Teresa Saborit

Paraules. Paraules escrites en tinta sobre un foli de paper blanc sense marques. Paraules. Paraules que conjuren el so de la teva veu més enllà del record i dels somnis de fum. Paraules. Paraules fantasmagòriques ressonant en l’eco d’un passat inexistent. Paraules. Paraules que voldria suprimir amb un moviment de teclat.

Paraules…

Paraules, tan inesborrables, com tu.

[Musa 175: Paraules de tinta que sobreviuen les nostres ànimes. Relat inspirat per la proposta d’en Sirius: «Et tindré a les meves oracions. Les meves oracions capturen el teu record. En un paper, en un pensament, en una paraula». La imatge que acompanya el text es titula «ink-stain-texture-15» i és de Max Stanworth compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració 😉 ]

20151112-200_muses-Arts_beyond_time_Michie_ru_CC2.0_Attribution-Text_Punts_suspensius_Tere_SM

[Musa 174] Punts suspensius

Posted on 12/11/2015 by Teresa Saborit

No hi ha temps, no hi ha temps, no hi ha temps, temps, temps, temps,… Més temps! Per què? Per què?! Per què ningú no em sent?! Per què ningú no em sent?! És massa, és massa… És massa… Massa… Massa… Massa… Massa!

Més temps… Només… Més temps… Hores, minuts, segons… Segons, amb segons en tindria prou, segons… Només segons… Només un àtom ínfim de temps, només un alè enmig d’un tornado furibund que ho arrossegui tot al seu pas, només un planeta nan perdut en la galàxia interminable, només… Només… Demano tan… Tan… Tan… Demano… Tant?!

Un instant de no res, només, una presa que estronqui l’espiral aspirador, només, una gota de mel que dilueixi el disgust en un miratge de dolçor, només… Només… Només… No… Més… Més.

[Musa 174: Avui cinc paraules obligatòries i una lletra prohibida. Relat inspirat per la proposta de la Yolanda: «Alè, disgust, galàxia, àtom i espiral. I com a repte opcional no pots fer servir la lletra “c”.». La imatge que acompanya el text es titula «Arts beyond time» i és de Michie.ru compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa, escriptora!]

20151111-200_muses-Children_Jumping_Jon_Grainger_CC2.0_Attribution-Text_Pi_numero_infinit_Tere_SM

[Musa 173] Pi, número infinit

Posted on 11/11/2015 by Teresa Saborit

L’important d’aquesta història és que no té final, que el final no importa, que mentre siguis, el final no existeix, que quan el final sigui, tu ja no hi seràs i si no ets… Com pot existir, el què no és?

Tres elefants enfilats en una teranyina, balancejant-se. Quatre pedres hi ha al carrer (jo les sé comptar molt bé). Quinze són quinze, quinze, quinze, quinze… Nou! Si l’esquirol no vol, estira-li la cua a qualsevol!

La sèrie és infinita. La cantarella interminable. Els records es barregen entre tonades gravades amb foc en un punt recòndit de l’ànima que a voltes creus inaccessible, però que es manté, intacte, inalterable, per molt que passin els anys, per molt que passin els temps, per molts que passin per la teva existència; per molt que passi.

Continues sent tu. Ets el nadó que ploraves dins dels bolquers, ets el nen de genolls pelats que es barallava amb els germans, ets l’adolescent amb cara de grans que s’avergonyia de mirar-se al mirall, ets el noi perdut que no sabia què volia fer amb la seva vida, ets l’adult que encara no ho sap… I a qui ja no li importa. Perquè el futur no existeix. Perquè l’ara, l’aquí, aquest instant és tot el què tens. És l’únic que et cal. Hi ha qui creu que ets de Mart i… Què? Ho ets.

Tres, catorze… Lota. Agafa-la i juga.

[Musa 173: Relat inspirat per la proposta d’en Martí Romani: «La meva musa és de números, encara que jo sóc cent per cent de lletres. A veure quin text neix d’aquesta proposta: Número pi: 3,141592653589793238462643383279502884197169399375105820974944592307816406286208998628034825342117067982148086513282306647093844609550582231725359408128481117450284102701938521105559644622948954930381964428810975665933446128475648233786783165271201909145648566923460348610454326648213393607260249141273724587006606315588174881520920962829254091715364367892590360011330530548820466521384146951941511609433057270365759591953092186117381932611793105118548074462379962749567351885752…». La imatge que acompanya el text es titula «Children Jumping» i és de Jon Grainger compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç aniversari, Martí: per molts anys!]

20151105-200_muses-bed_sheets_rose_petals_san_francisco_torbakhopper_CC2.0_Attribution-Text_Pollastre_casola_Tere_SM

[Musa 169] Pollastre casolà

Posted on 05/11/2015 by Teresa Saborit

Llas, fatigat, extenuat, trinxat, rendit. Tants sinònims com trobaria, tants sinònims com es quedarien curts per transcriure el cansament que em té garratibats tots i cadascun dels músculs del cos.

M’he deixat caure al mig del rebedor sense ni tan sols tancar la porta, com un titella sense fils, com un fantasma sense esperit reconvertit en un trist llençol. El lloro que em van regalar sense ensinistrar repeteix des del celobert la previsió meteorològica que deu haver sentit al televisor de la veïna del cinquè segona: «Ruixats a mitja tarda, previsió de tempestes, recordin d’assegurar finestres i porticons».

Poc m’importa. Sóc un roc, una pedra, una estàtua inanimada. Per mi pot entrar la pluja o un escamot de lladres anhelosos de furtar tot el que trobin al seu pas: més enllà del lloro i del meu cos inert, poc més es podran endur. Volia lluir abdominals, he acabat convertit en el pallasso del gimnàs. En la següent edició del diccionari il·lustrat, al costat de la paraula riota hi posaran el meu retrat.

L’ocell continua xerrotejant. Estic massa exhaust per anar a comprar. Aquest vespre, per sopar, pollastre casolà.

[Musa 169: Aparteu les bestioles! Avui un relat inspirat per la proposta d’en Joan Lluis Sagués: «Llas, furtar, ensinistrar, lluir, casolà». La imatge que acompanya el text es titula «the idea of bed sheets came from white rose petals: san francisco (2011)» i és de torbakhopper compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la proposta, musa!]

20151104-200_muses-Imatge_Platja_nocturna_Mati_Gonzalez-Text_Simbol_perfecte_Tere_SM

[Musa 168] Símbol perfecte

Posted on 04/11/2015 by Teresa Saborit

Te’n recordes?

La nostra primera cita, la nostra primera nit, la nostra primera escapada d’amagat dels pares, perdut l’un en braços de l’altre, amb les estrelles com a únic sostre… I aquest set.

Aquest set de proporcions gol·liàtiques trencant el refugi de la lluna còmplice. Aquest set símbol de perfecció absoluta pintant ombres sobre les nostres pells nues. Aquest set recriminant la nostra gosadia, sever, altiu, insensible, inabastable, sord.

Te’n recordes?

No, és clar que no. Ja no recordes la nostra fam, ja no recordes aquest set. Grapat de pols, ja no recordes, res.

[Musa 168: Arribo a l’equador de la setmana amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la Mati González. Moltes gràcies per participar en el projecte!]

20151103-200_muses-Imatge_Ganache_de_chocolate_Luisa_Contreras_CC2.0_Attribution-Text_Lladre_de_dolcos_Tere_SM

[Musa 167] Lladre de dolços

Posted on 03/11/2015 by Teresa Saborit

Volta les copes de cava sense bombolles, la botella de xarop amb gust de maduixa amarga, les fulles d’enciam iceberg abandonades a la seva sort lluny de la protecció de la nevera. Estira les potes per emular un salt olímpic que no figurarà mai en cap rècord Guinnes, salva la distància que separa el marbre de la taula del menjador. Correteja entre rínxols d’or adormits, esquiva mans somnolents estremint-se en actes reflexos, acaricia les estovalles amb les puntes dels dits mentre no sent altre soroll que el batec del cor repicant dins la seva ment.

S’atura.

Els seus pulmons són una locomotora capturant aire a cent cinquanta revolucions per minut. Les ninetes dels seus ulls s’obren de bat a bat per abastar la joia de tonalitats de regalèssia que l’albira indefensa des del centre de la taula. Dolça, marrona, desfeta. El ratolí s’enfila a la tassa, a poc a poc, una poteta, només una, una poteta dins la crema delitosa que tard o d’hora es convertirà en la seva perdició, un reu condemnat a una mort atroç, un presoner atrapat en el miratge del seu propi deliri, un lladre sense més botí que el cop que acabarà amb aquell turment. Perquè ella sempre torna.

I ell, també.

[Musa 167: El novembre avança a petits passos, petits passets… Com els d’un ratolí, hehe. Relat inspirat per la proposta d’Elracodelismael: «Xarop, enciam, voltar, ratolí i lladre». La imatge que acompanya el text es titula «Ganaché de chocolate» i és de Luisa Contreras compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151030-200_muses-Imatge_Newborn_Monarch_expanding_Andy_Reago_Chrissy_McClarren_CC2.0_Attribution-Text_Papallona_de_seda_Tere_SM

[Musa 165] Papallona de seda

Posted on 30/10/2015 by Teresa Saborit

Em sento fràgil com una ploma d’oreneta caient, planejant, surant, enmig de llamps eixordadors que esquincen un cel de tempesta.

Un campanar proper toca les hores, em desvetlla. Els meus ulls desclouen les parpelles, desperto de la letargia emmirallada en una papallona que em pica l’ullet des de l’altra banda de la finestra. Bat les ales amb força, s’allunya del capoll de seda que un dia va ser, deixa enrere el cuc que era incapaç de mirar més enllà de les fulles de morera que li servien d’aliment.

Emergeixo del túnel de tenebres a on he passat la nit. Surto del llit, obro els porticons, de bat a bat, deixo que l’aire càlid de la primavera envaeixi l’habitació en plena tardor hivernal. Les llàgrimes d’ahir s’han convertit en una pàtina de sal hidratant les meves galtes que la llum del sol converteix en pols, s’aprimen, se’n van. El meu cor batega dins del meu pit, de nou. El meu cor. Perdut, ferit, espantat. Bategant. El meu cor bategant, dins del meu pit, i el teu… Ja no m’importa.

[Musa 165: Últim text del mes d’octubre i últim text d’aquesta setmana. El cuc es converteix en crisàlide, la crisàlide en papallona, bat les ales… I vola. Relat inspirat per la proposta de la Mallorcat: «Papallona, hidratant, campanar, túnel, aprimar o aprimar-se». La imatge que acompanya el text es titula «Newborn Monarch expanding» i és de Andy Reago & Chrissy McClarren compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per apuntar-te a fer de musa!]

20151029-200_muses-Imatge_Suitcases_William_Warby_CC2.0_Attribution-Text_Dues_maletes_de_pell_Tere_SM

[Musa 164] Dues maletes de pell

Posted on 29/10/2015 by Teresa Saborit

Dues maletes deixades dretes, al costat d’un container, de pell marró, del mateix tipus, una més gran que l’altra. Una plena de roba, de roba d’home. L’altra plena de guies de viatges, de mapes, d’àlbums de fotografies amb paisatges de mig món com a teló de fons i dues cares somrients en primer pla.

Dos somriures irrepetibles.

La noia s’allunya del container, de les maletes, dels records. Els talons de les seves sabates repiquen sobre l’empedrat mentre els seus passos l’allunyen del portal, del carrer, del barri. Un tren, a l’estació, aturat. Un bitllet de destí incert, comprat a la babalà. S’asseu al costat de la finestra, la mirada perduda més enllà del vidre entelat del vagó, les mans buides sobre la falda. Un xiulet inexistent, el comboi es posa en moviment. L’estació es fa petita, l’andana, la ciutat. Tot es fa petit, tot…

Tot no.

[Musa 164: El penúltim text del mes d’octubre parla de viatges, on no totes les distàncies es mesuren en metres. Relat inspirat per la proposta de la Maria Rosa: «dues maletes deixades dretes, al costat d’un container, de pell marró, del mateix tipus, una més gran que l’altra». La imatge que acompanya el text es titula «Suitcases» i és de William Warby compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151028-200_muses-Imatge_Inspiration_Marina_del_Castell_CC2.0_Attribution-Text_Omplir_de_llum_la_vida_Tere_SM

[Musa 163] Omplir de llum la vida

Posted on 28/10/2015 by Teresa Saborit

Omplir. Omplir l’expedient de notes excel·lents amb les quals els pares puguin estar orgullosos, omplir el compte corrent de zeros que assegurin un futur imprevisible, omplir de coses les hores que ens regalen un present no demanat als Reis Mags.

De futileses ens omplim la boca per enganyar el buit que ens corseca l’ànima, de no res farcim els armaris per espantar els somnis que no ens atrevim a fecundar, d’aire invisible pintem les habitacions per foragitar els fantasmes que perviuen en la nostra mirada.

Llum de dies encara per venir, llum incandescent en un ciri de cera esperança, llum maldant per continuar dempeus al final d’un ble amenaçat per la tempestat.

La llum ressorgeix més enllà de l’horitzó de cartró pedra, la possibilitat transmuta en existència feta factible, l’esperit s’expandeix fins a bategar en totes i cadascuna de les cèl·lules fetes carn.

Vida que la llum omple de sentit. Vida. La teva. La meva.

La nostra.

[Musa 163: Llum, vida, omplir… Seria omplir el verb apropiat? Relat inspirat per la proposta d’en Sergi: «Omplir, de, llum, la, Vida». La imatge que acompanya el text es titula «Inspiration» i és de Marina del Castell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte!]

Teresa Saborit

Escriptora – Devoradora de llibres – La imaginació és el meu superpoder

Categoria: Microrelat