20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

[Musa 12] Doctor

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

 

L’home alçà la mirada dels fulls plens de xifres que tenia entre les mans. Els seus ulls es posaren sobre la pacient que esperava impertèrrita al seu davant. L’home es quedà quiet, en silenci, incapaç de pronunciar la frase d’un discurs que acabaria amb un «em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants». Odiava aquells discursos.

— Doctor, és greu?

La frase eixí dels llavis de la jove amb un moviment gairebé imperceptible i el doctor s’adonà que el cas era fins i tot més greu del que es podia llegir a les analítiques. Tornà a abaixar la mirada. Era molt jove, massa. Quants anys tenia? Buscà la seva data de naixement a l’informe. Vint-i-cinc anys. Gairebé vint-i-sis. Faltaven set dies. Com li podia donar aquella mena de notícies a una setmana del seu aniversari?

— Doctor?

L’home tornà a alçar els ulls. Blaus. No, blau-verds. La noia anava vestida de roig des de les puntes de les sabates fins el fermall dels cabells, però malgrat tot, eren els seus ulls freds i brillants els únics que transmetien un bri de vida enmig d’aquella massa cridanera i immòbil.

— Doctor, si us plau…

La pacient insistia amb la veu i amb la mirada. Insistia. Insistia per saber. Insistia per sentir. Insistia per descobrir sense saber que, una vegada descobert, potser desitjaria no haver sentit mai. Ella insistia i ell sabia que era la seva obligació respondre. Havia de parlar. Els títols que amb tan d’orgull havia penjat a les parets en obrir la clínica eren, també, una càrrega d’obligacions. I una de les seves obligacions era donar discursos. Era donar aquella mena de discursos, la mena de discursos que odiava. «Em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants.»

— Els seus nivells de… — començà i s’aturà, s’escurà la gola, repassà un últim cop les xifres abans de continuar amb la lectura del diagnòstic amb el cap cot —. Els seus nivells de somnis estan sota mínims. No li queden il·lusions, ni esperances. No sap perquè es desperta als matins ni perquè se’n va a dormir a les nits. Les seves reserves d’abraçades s’han esgotat i no hi ha rastres de l’última vegada que li van donar un petó… O de l’última vegada que vostè va fer un petó a algú. La veu de la seva ànima ha superat la frase d’esgargallemar-se i ha entrat en fase de mutisme irreversible. El batec del seu cor és inaudible i els seus pulmons gairebé ja han perdut tots els sospirs. El que vostè pateix es coneix amb el nom de «sobredosi de realitat». En altres paraules… — el doctor tornà a alçar el cap per mirar els ulls blaus de la pacient —. En altres paraules, s’està vostè convertint en una pedra. Em sap greu. Farem tot el que podrem, no perdi l’esperança. La ciència avança a passos de gegants.

— No…? No hi ha cura?

— De moment no, però al parc rebrà totes les atencions que necessiti mentre els científics continuen investigant. Els jardiners s’asseguraran que els coloms no se li puguin acostar i repararan qualsevol esquerda que li pugui aparèixer per culpa del fred o la pluja.

— Un parc?

— És el millor tractament que li podem oferir. Ahir mateix hi vam traslladar un banquer cremat, tres auditors addictes a les hores extres i dos advocats que no havien aclucat els ulls des del gener del dos mil vuit. Tothom està satisfet amb el tracte rebut i els turistes deixen uns calerons extres que mai no van malament en aquests temps de retallades.

— Vol dir que…? Hi ha més gent com jo?

— Malauradament, el seu síndrome s’està convertint en una epidèmia. Cada vegada hi ha més casos… I més joves — el doctor sospirà negant amb el cap —. Li puc fer una pregunta? — la noia no assentí, però l’home interpretà el seu silenci i la seva falta de moviment com una invitació a continuar —. Sé que potser sóc indiscret i que és una pregunta delicada. Sentis lliure de no respondre si no se sent còmode, però… Quan va ser l’últim cop…? Quan va ser l’últim cop que va llegir un llibre?

 

[Musa 12: Relat inspirat per la proposta de la Monica Godayol: «Sobredosi». La imatge que acompanya el text es titula «banksy – peaceful hearts doctor – 3» i és d’Eva Blue compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150122-200_muses-Imatge_Musa_Jeronimo_Sanz_CC2.0_Attribution-Text_Esports_de_risc_Tere_SM

[Musa 2] Esports de risc

20150122-200_muses-Imatge_Musa_Jeronimo_Sanz_CC2.0_Attribution-Text_Esports_de_risc_Tere_SM

Mirava al seu voltant i no ho entenia. D’on havia sortit tota aquella gent?

«La meva mare em matarà…»

Es jurava i perjurava que era innocent. Del tot. Completament. Ella no havia fer res. Res de res.

Bé…

Havia obert un llibre, sí, estava avorrida. Volia una activitat tranquil·la i havia pensat que… Però des de quan era un delicte obrir un llibre?!

Havia obert un llibre i el menjador s’havia omplert de pirates, amb les seves cames de fusta i el seu alè de vodka. Alliberats de les pàgines que els empresonaven amb cadenes de tinta, s’havien apressat a declarar el sofà com a territori conquerit. Els seus lloros cridaners havien començat a donar voltes arran de sostre, omplint els mobles de petits regals, i les seves espases afilades havien deixat els coixins fets una pelleringa en un tres i no res.

— Mossa, posa’ns una ronda! — havien exclamats eufòrics.

— Jo no sóc la vostra tavernera!

— Una ronda, la rehòstia! Una ronda o caminaràs per la fusta perquè et devorin els taurons! — havia replicat un dels pirates obrint la finestra del sisè pis.

No s’ho havia fet repetir. Havia corregut a la nevera i havia començat a treure refrescos de cola, de taronja i de llimona, llaunes de cerveses, tres brics de vi per cuinar i dues ampolles de cava que els seus pares reservaven en fred per ocasions especials.

«La meva mare em matarà!»

Allò no podia continuar així. Aprofitant que els pirates examinaven els brics de vi com si fossin extraterrestres acabats d’emergir de l’infern, s’havia llençat a la prestatgeria i havia obert el primer llibre que li havia caigut a les mans.

— Amic Sancho — havia murmurat el vell escardalenc que havia emergit de les pàgines cavalcant una mula de pèl gris —, amic Sancho… No veig pas a la meva bella Dulcinea en aquest antre.

Els pirates s’havien girat cap el nouvingut. I el nouvingut se’ls havia quedat mirant. I mentre intercanviaven mirades, impertèrrits, la mula havia aprofitat per deixar un ufanós regal a sobre de la catifa persa.

— Però què fa aquest animal?!

Les mirades s’havien girat cap a ella i ella s’havia girat de nou cap a la prestatgeria.

Havia obert llibres de detectius, de terror, d’històries d’amor, de robots. Havia desplegat les pàgines de poemes i d’obres de teatre, d’enciclopèdies i d’antologies. Cada vegada que obria una pàgina, un exèrcit de desconeguts sorgia de la tinta i es materialitzava enmig d’aquella reunió improvisada. Tot plegat començar a semblar un acudit de l’Eugenio: «El saben aquell que diu que un milió i mig de persones van intentar encabir-se en un menjador de vint metres quadrats?»

— Perdoni la meva gosadia, gentil damisel·la, em podria indicar a on és l’excusat en el seu noble castell? — li va preguntar un jove de pell fina, amb mitges de color rosa i un llaüt a l’esquena.

— «Excusat»?! Serà finolis el poeta! — se’n va burlar un cowboy enfilant-se al sofà —. Que no veus els animals? És que potser hi ha latrines enmig del desert?!

El cowboy es va obrir la bragueta. Ratificant les seves paraules, va fer les seves necessitats a sobre de la pelleringa del que, fins uns minuts abans, havia estat un ufanós coixí. Els pirates van aplaudir embriagats i els veïns, farts d’aquell rebombori, van començar a donar cops a les parets en senyal de protesta.

«La meva mare em matarà…»

Mai més. Mai més tornaria a llegir un llibre.

La pròxima vegada que estigués avorrida i volgués una activitat tranquil·la trucaria a la Laia Sanz: li suplicaria que, si us plau, si us plau, si us plau, la deixés anar al Dakar amb la seva moto fent de paquet.

 

[Musa 2: Relat inspirat per la proposta de la Laura Huerga: escriure sobre els llibres o la lectura. La imatge que acompanya el text es titula «Musa» i és de Jeronimo Sanz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]