20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

[Musa 5] Monstres de tres caps

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

La Maria mai no havia sortit del castell. La seva mare li havia dit que més enllà dels murs sols hi havia llops ferotges i monstres de tres caps, fantasmes sense cor que s’amagaven a dins de les ombres de la gent i els obligaven a realitzar les atrocitats més horribles.

Però la Maria ho volia veure.

No sabia perquè. Es passava les hores preguntant-se perquè no disminuïa el seu desig, perquè la curiositat seguia cremant-la per dins, perquè el foc que la devorava es convertia cada dia en una foguera més immensa.

Mirava la lluna i li preguntava quina era la raó de les seves ànsies, però la lluna minvava sense donar-li resposta. Buscava en la forma dels núvols una senyal que li indiqués quina seria la direcció correcta, però els núvols es desfilaven sense donar-li cap pista

La Maria ho volia veure.

Una nit sense lluna, la Maria va agafar una llanterna de la calaixera, va entrar de puntetes a l’habitació de la seva mare, va agafar la clau que la bona dona sempre portava penjada al coll… I se’n va anar. Se’n va anar sense fer fressa, obrint i tancant la porta amb sigil, endinsant-se en aquell món a on li havien dit que només hi havia llops ferotges i monstres de tres caps.

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

Nosaltres. Vosaltres. Jo… Tu.

 

[Musa 5: Relat inspirat per un joc proposat per en Richard Hebert en base a una tirada de daus d’StoryCubes. Paraules obligatòries: hores, castell, pany, direcció, foc, ombres, clau, llanterna i lluna. La imatge que acompanya el text es titula «Fire» i és de Matthias Ripp compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150126-200_muses-Imatge_Tulip_Dan_Lacher_CC2.0_Attribution-Text_Cafe_amb_llet_Tere_SM

[Musa 4] Cafè amb llet

20150126-200_muses-Imatge_Tulip_Dan_Lacher_CC2.0_Attribution-Text_Cafe_amb_llet_Tere_SM

Entro al bar. El soroll de les converses i l’olor de cafè acabat de fer em reben com vells amics. Saludo amb un cop de cap i en Ferran em respon amb un somriure. S’ha deixat créixer la barba.

M’agrada.

T’agradaria.

— El de sempre?

No responc, però intento somriure, i deu interpretar el somriure trist com un xec en blanc.

Mentre ell prepara el cafè amb llet, jo agafo el diari de la barra i camino fins a la taula del fons. La nostra taula, la que queda prou lluny de la porta com per no notar les ràfegues de vent gèlid, la que queda prou a prop com perquè ningú no pugui entrar sense ser vist. «El Barça ho té cru aquest any… — remuga la teva veu —. Has vist quin ramat de criatures acaba d’arribar?»

— Aquí ho tens… Com estàs?

En Ferran mira la cadira buida que hi ha al meu costat. I jo giro el cap en un acte reflex, esperant que et materialitzis com el conill que surt del barret d’un mag.

— Bé.

En Ferran em posa una mà a l’espatlla. «És un cambrer molt simpàtic. M’agrada aquest bar.»

T’agradava.

M’agradaria.

 

[Musa 4: Relat inspirat per participar en el primer enfrontament del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «bar», paraula obligatòria «xec». Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Tulip» i és de Dan Lacher compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]