20151008-200_muses-Imatge_Spinning_Fire_Dawn_Ellner_CC2.0_Attribution-Text_Filadores_de_destins_Tere_SM

[Musa 149] Filadores de destins

20151008-200_muses-Imatge_Spinning_Fire_Dawn_Ellner_CC2.0_Attribution-Text_Filadores_de_destins_Tere_SM

 

Moires teixidores de destins
Cloto davant la filosa
Làquesis decidint la mida
Àtropos tallant el fil.

Vida de temps perdut
presó d’estèrils pensaments
tramat d’atzucacs fútils
biblioteca de defugis estults.

I al final
un llibre curosament teixit
de pàgines blanques
mai no escrit.

 

 

[Musa 149: Penúltim text d’aquesta setmana. Poema inspirat per la proposta de la Janett Uriol: «Biblioteca, perdut, temps, vida, llibre». La imatge que acompanya el text es titula «Spinning Fire» i és de Dawn Ellner compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per sumar-te al projecte, entusiasta de la paraula impresa!]

20150731-200_muses-Imatge_Espejo_retrovisor_Nacho_CC2.0_Attribution-Text_Present_instant_Tere_SM

[Musa 129] Present instant

20150731-200_muses-Imatge_Espejo_retrovisor_Nacho_CC2.0_Attribution-Text_Present_instant_Tere_SM

 

Joc de miralls. El principi i la fi. El yin i el yang. L’explosió del big bang. Els teus ulls en els meus ulls, les teves mans en les meves mans, la teva llengua en la meva boca. Tot. Res. Llum. Tenebres foragitades per un esclat incomprensible, els meus dits enarbrant-se en l’escorça dels teus braços. Més. Molt més. Estrelles apagades, en derrota. Lluna nova, fosca. Desig incontrolable desafiant la raó del temps. I la roba, perduda, en algun racó de la memòria.

 

 

[Musa 129: Últim divendres de juliol: últim divendres abans de vacances! Relat inspirat per la proposta de l’Alicia Gili: «Un instant entre 13 i 31, uns segons en que nasqué el més enllà de les estrelles, el magma inicial dels temps, i que donà pas a la llum i la lluna. Un instant entre el 13 i 31!». La imatge que acompanya el text es titula «Espejo retrovisor» i és de Nacho compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, relataire!]

20150721-200_muses-Imatge_A_heart_is_not_judged_by_how_much_you_love_Beverley_Goodwin_CC2.0_Attribution-Text_Nomes_tu_Tere_SM

[Musa 121] Només tu

20150721-200_muses-Imatge_A_heart_is_not_judged_by_how_much_you_love_Beverley_Goodwin_CC2.0_Attribution-Text_Nomes_tu_Tere_SM

 

Tu. T-U. Només una «T» i una «U». Només tu, tu, tu, tu,… Només tu fas que se’m dibuixi un somriure idiota a la cara. Només tu provoques que mitja biblioteca em miri com si m’hagués tornat boja perquè he començat a cantussejar sense adonar-me’n. Només tu tens el poder de fer que les hores es facin eternes quan no hi ets i que es converteixin en nanosegons fugissers quan estem junts. Només tu pots fer-me sospirar per una mirada, per un floc de cabells adormit sobre el coixí, per un centímetre de pell bruna amb sabor d’onada, per un murmuri a cau d’orella amb aroma de torrades i melmelada de gerds. Només tu omples la meva llibreta de cors perfilats amb llavis de passió. Només tu, tu, tu, tu,… Només tu. Tu. I jo.

[Musa 121: Relat inspirat per participar en l’encontre de tornada dels quarts de final la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «tu», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! 😉 La imatge que acompanya el text es titula «A heart is not judged by how much you love; but by how much you are loved by others – L. Frank Baum, The Wonderful Wizard of Oz» i és de Beverley Goodwin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

[Musa 114] Records de vida

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

 

— Ei, tu!

Em giro i et veig. Véns cap a mi amb les galtes vermelles i els ulls encesos de fúria. El teu dit de cinc anys assenyala el meu nas de cinc anys amb una ràbia que semblaria impròpia en algú de la nostra edat.

— Què vol dir que tu ets la nena més maca del món?! Jo sóc la nena més maca del món!

M’encongeixo d’espatlles. Em poso el dit a la boca. Abraço amb més força l’osset de color rosa que estrenyo contra el pit. Miro cap a la porta amb l’esperança que aparegui un rostre conegut i que uns braços invencibles se m’emportin lluny d’aquelles quatres parets de l’escola amb reixes a les finestres.

— Jo sóc la nena més maca del món.

Ha estat només un murmuri, pronunciat amb l’esperança de ser dit sense ser escoltat. Però l’has sentit. Ja ho crec que l’has sentit.

— La nena més maca del món sóc jo!

— La mama diu que… La nena més maca del món… Sóc jo.

No m’atreveixo a dir-ho, però ho dic. Perquè és la veritat. Perquè el papa sempre diu que s’ha de ser valent i que s’ha de dir en veu alta allò que es pensa en veu baixa. Perquè tu ets molt maca, però la mama diu que la nena més maca del món sóc jo. I la mama sempre té raó.

Abandones la fase de negociacions i passes a l’atac directe. Els meus reflexos de criatura són massa lents com per poder impedir que els teves mans menudes s’aferrin amb força a les trenes que comences a estibar amb llàgrimes de ràbia.

— La teva mama és una mentidera! La meva mama diu que la nena més maca del món sóc jo!

Els ulls se m’omplen de llàgrimes, el nas de mocs i la classe de crits. Els companys ens miren en silenci, sense atrevir-se a posicionar-se. La senyoreta s’afanya a descompartir-nos. T’alça per la cintura. Et diu, t’ordena i et repeteix que em deixis anar. I tu m’agafes amb més força. T’agafa les mans, t’obliga a obrir els dits i t’arrossega fins a l’extrem oposat de la classe.

Em quedo arraulida al meu lloc. Ploro sense aire. Una altra nena se m’acosta i m’acaricia la galta.

— No ploris…

M’abraça. I es posa a plorar amb mi.

 

***

 

— Ei, tu!

Em giro i us veig. Veniu agafades d’abracet i feu mitja hora tard, com sempre. Rieu i xerrotegeu sense cap pressa. Sou un cas perdut: no sé perquè continuo arribant puntual si sé de sobres que em sortiran cabells blancs esperant-vos.

— Tenia entès que era la núvia la qui es podia permetre el luxe de fer esperar els invitats, no al revés.

— No siguis esgarriacries. Nosaltres no som uns convidats qualsevol: nosaltres som les dames d’honor!

I m’agafeu per banda sense deixar de riure, cadascuna d’un braç, i entrem a la botiga a on fa mitja hora que m’esperen per fer l’última prova del vestit que portaré el dia més important de la meva vida. Parleu les dues alhora, trepitjant-vos les frases que l’altra comença, i em sento com si fóssim les reines d’un ball dansant al ritme d’una música que només nosaltres podem sentir.

Ric.

— Què rius?

— Res.

Ric perquè sóc feliç. Ric perquè de sobte sóc conscient que, el dia més important de la meva vida, va ser el dia que us vaig conèixer: el dia que una em va fer plorar i l’altra va plorar amb mi. L’últim dia que vam plorar cap de les tres.

 

 

 

[Musa 114: Últim text de la segona setmana de juliol: per fi és divendres! (hehe) El primer text que vaig escriure per la musa d’avui es va titular «El què diran… O el què em diré?», inspirat en les poncelles que llavors tot just començaven a despertar de la letargia hivernal. El text d’avui, escrit en ple estiu, precisament parla d’això: del pas del temps 😉 Relat inspirat per la proposta de la Mireia Gutiérrez: «El meu tema: L’amistat d’ahir, d’avui i de demà. Com canvia (i creix) a mida que van passant els anys.». La imatge que acompanya el text es titula «Toutou Watching the Sunset» i és d’Alexandre Normand compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Mil gràcies pel teu suport constant, amiga!]

20150630-200_muses-Imatge_Clock_Tower_nathanmac87_CC2.0_Attribution-Text_Bessons_de_naixement_Tere_SM

[Musa 106] Bessons de naixement

20150630-200_muses-Imatge_Clock_Tower_nathanmac87_CC2.0_Attribution-Text_Bessons_de_naixement_Tere_SM

 

Ell i ella no ho sabien, però havien nascut el mateix dia. El mateix dia i a la mateixa hora, al mateix minut i al mateix segon.

Tretze de juny, a les onze del matí, en punt.

Tots dos havien nascut amb el canvi d’agulla horària. Els seus plors havien trencat la calma del matí de finals de primavera junt amb el ressò de les campanades que anunciaven l’arribada de la nova hora, i de les noves ànimes. El cel era blau amb petits núvols de cotó fluix a l’horitzó, blancs com acabats de rentar, sense ni un fil de tempesta en el seu interior. El sol escalfava la terra com un avançament de l’estiu a punt d’arribar i les orenetes volaven baixes, cercant aliment pels pollets que tot just acabaven de sortir de l’ou.

Les seves mares els van abraçar als dos amb amor contra el seu pit i tots dos es van enganxar amb delit a la seva sina en un acte reflex, sense saber què feien, sense entendre que aquell simple gest dels seus llavis era el primer pas en la cursa per la supervivència, que aquella seria la primera de les memòries que oblidarien en obrir els ulls al món que els acompanyaria a partir de llavors. Ja no hi hauria més foscor, ni aigua negant-los els pulmons. A partir de llavors, llum i aire sec fluint-los per les venes. A partir de llavors, els mesos fins llavors sumats en compte enrere, es convertirien en dies i anys sumats sempre en progressió creixent, fins al final.

Tretze de juny, el primer dia.

Ell i ella no ho sabien, però havien nascut el mateix dia, amb tres-cents anys de diferència.

 
[Musa 106: La musa d’avui també és una musa repetidora. En la seva primera inspiració, em va reptar a un joc poètic que es va convertir en els versos que podeu llegir a «El mal brètol». En la seva segona inspiració, en Salvador Riera em va enviar la proposta que s’ha traduït en el text que acabeu de llegir: «Ell i ella no ho sabien, però havien nascut el mateix dia». La imatge que acompanya el text es titula «Clock Tower» i és de nathanmac87 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en la meva festa d’aniversari virtual, bessó! 😉]

20150629-200_muses-Imatge_353_365_Character_Building_Micro_Figure_Knight_davidd_CC2.0_Attribution-Text_Catafora_realitat_o_ficcio_Tere_SM

[Musa 105] La catàfora, realitat o ficció

20150629-200_muses-Imatge_353_365_Character_Building_Micro_Figure_Knight_davidd_CC2.0_Attribution-Text_Catafora_realitat_o_ficcio_Tere_SM

 

— A això em refereixo: que t’has portat malament.

I em deixa caure l’«això» com aquell qui diu que va a comprar el pa, com si l’«això» fos una paraula monosèmica sense confusió possible, com si amb l’«això» ja tot estigués dit i qualsevol aclariment fos un malbaratament de paraules inassumible.

I jo no sé si l’«això» és el fet que fa tres setmanes que no planxo les camises. O si l’«això» imperdonable és que no he menjat res des d’ahir a l’hora d’esmorzar i que en lloc de lluna em sembla veure en el firmament un formatge de bola que em menjaria a queixalades, tot sencer. O si l’«això» és que els cactus se m’estan pansint per falta de sol i les petúnies per falta d’aigua.

L’únic que sé és que el personatge que havia estat escrivint de forma incansable durant les últimes trenta hores de sobte decideix sortir de la pàgina com aquell qui surt de la piscina una tarda d’agost, s’espolsa les lletres que li havien quedat enganxades a la pell i m’assenyala amb un dit acusador ple de mals presagis.

— Mira que t’ho vaig dir, que hi hauria problemes!

I se’n va.

 

 

[Musa 105: Començo la setmana amb una musa que ja havia participat en el projecte (inspirant el poema «A ritme de vida») i que va repetir per sumar-se a la meva festa d’aniversari virtual. Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes: «Et proposo el repte d’escriure un text amb aquest títol “la catàfora, realitat o ficció”». La imatge que acompanya el text es titula «353/365 – Character Building Micro-Figure: Knight (rare color variant)» i és de davidd compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per partida doble, Edgar!]

20150625-200_muses-Imatge_NASA_Goddard_Space_Flight_Center_CC2.0_Attribution-Text_Mentre_escrius_Tere_SM

[Musa 103] Mentre escrius

20150625-200_muses-Imatge_NASA_Goddard_Space_Flight_Center_CC2.0_Attribution-Text_Mentre_escrius_Tere_SM

 

Ni el temps passa, mentre escrius, ni veus passar el temps, mentre escrius.

Mentre escrius, la no existència, ni la teva, que em llegeixes, ni la meva, que t’escric. Mentre escrius només les lletres apareixent com per art de màgia enmig de la pantalla en blanc. Mentre escrius només el tecleig dels dits descompassats acariciant les lletres com si tinguessin voluntat pròpia.

Mentre escrius la taula transmuta en transatlàntic perdut enmig de l’oceà, en nau espacial travessant el no res per fer una visita de cap de setmana a la galàxia d’Andròmeda, en superfície de roca a on s’intenta repetir el miracle d’una espurna de foc fent repicar dues pedres de quars acabades de descobrir.

Mentre escrius el futur ja ha passat, el passat pot ser futur i el present es converteix en una massa informe que se t’enganxa a les mans i t’embriaga els sentits. Mentre escrius l’impossible no existeix i el possible imaginat es torna en impossible irresoluble, infactible de transcriure. Mentre escrius els teus somnis s’escapen de la teva ment, s’endinsen en el món dels vius acatxats entre frases d’aparença innocents i esperen a l’aguait l’instant precís per immiscir-se en els somnis d’altres.

Mentre escrius, no res. Mentre escrius, no tot.

 
[Musa 103: Dijous de ressaca de sant Joan. Algú és conscient del què passa al seu voltant mentre escriu? El relat-reflexió d’avui ve inspirat per la proposta de la Cristina Company: «Escriure per fer passar el temps o veure com passa el temps mentre escrius?». La imatge que acompanya el text es titula «NASA’s Hubble Shows Milky Way is Destined for Head-On Collision» i és de NASA Goddard Space Flight Center compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150623-200_muses-Imatge_Hoguera_l_blasco_CC2.0_Attribution-Text_Foguera_de_sant_Joan_Tere_SM

[Musa 102] Foguera de sant Joan

20150623-200_muses-Imatge_Hoguera_l_blasco_CC2.0_Attribution-Text_Foguera_de_sant_Joan_Tere_SM

 

Ho cremarem tot a la foguera de sant Joan, aquesta nit.

Cremarem les mirades d’amor robades quan ens crèiem sols i els esguards intercanviats amb odi quan ens sabíem envoltats de gent. Cremarem les paraules dolces que no ens vam atrevir a llegir en veu alta i les frases afilades amb les que ens vam ferir a crits. Cremarem la vida d’impostura, els silencis a deshora, les aparences per ser el «tu» i el «jo» que els altres volien que fóssim en lloc de lluitar pel «nosaltres» que els nostres cors anhelaven ser.

Cremarem el que vam ser. Cremarem. Cremarem el que mai serem. Cremarem. Sols quedarà el present, indefens, sols quedarem tu i jo, amb les mans nues, sols quedarà el somni encara possible d’un futur escrit per a dos, aterridor. El temps ja no és excusa, ni el passat que ja va ser ni el demà que ja es veurà. També les excuses cremarem.

Ho cremarem tot, aquesta nit, a la foguera de sant Joan.

Et cremes amb mi?

 
***

 
Hoguera de san Juan

 
Lo quemaremos todo en la hoguera de san Juan, esta noche.

Quemaremos los atisbos de amor robados cuando nos creíamos solos y las miradas intercambiadas con odio cunado nos sabíamos rodeados de gente. Quemaremos las palabras dulces que no nos atrevimos a leer en voz alta y las frases afiladas con las que nos herimos a gritos. Quemaremos la vida de impostura, los silencios a deshora, las apariencias para ser el «tu» y el «yo» que los otros querían que fuésemos en lugar de luchar por el «nosotros» que nuestros corazones anhelaban ser.

Quemaremos lo que fuimos. Quemaremos. Quemaremos lo que nunca seremos. Quemaremos. Sólo quedará el presente, indefenso, sólo quedaremos tu y yo, con las manos desnudas, sólo quedará el sueño todavía posible de un futuro escrito para dos, aterrador. El tiempo ya no es excusa, ni el pasado que ya fue ni el mañana que ya se verá. También las excusas quemaremos.

Lo quemaremos todo, esta noche, en la hoguera de san Juan.

¿Te quemas conmigo?

 

 

[Musa 102: Diuen que el foc purifica i que tot és possible en la nit més curta de l’any. Vosaltres què en penseu? El relat d’avui està inspirat per aquesta nit màgica i per la proposta de la Carolina: «El paso del tiempo no es limite para conseguir tus sueños». Text escrit originalment en català i traduït al castellà. La imatge que acompanya el text es titula «Hoguera» i és de l.blasco compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç revetlla, muses!]

20150619-200_muses-Imatge_Acrylic_Rose_Macro-Vibrant_Splashes_Splatters_Nicolas_Raymond_CC3.0_Attribution-Text_Viu_en_mi_Tere_SM

[Musa 100] Viu en mi

20150619-200_muses-Imatge_Acrylic_Rose_Macro-Vibrant_Splashes_Splatters_Nicolas_Raymond_CC3.0_Attribution-Text_Viu_en_mi_Tere_SM

 

Fantasia és una paraula de vuit lletres
i dos mil tres-cents pessics de màgia.

«F» de faules increïbles viscudes en primera persona.
«A» d’anys recoberts amb carícies a foc lent i petons de sucre.
«N» de nits eternes bressolant-nos sota la llum de la lluna.
«T» de tristeses fetes pols i de punts finals esborrats per les ones.
«A» d’aigües a on xipollegem reconvertits en criatures de cabells blancs.
«S» de silencis trencats per somriures de diamant i plors d’alegria.
«I» d’instants rescatats de l’oblit i segellats en cors de vidre.
«A» d’alegries de vida afanyades fins a l’últim instant.

Fantasia és una paraula de vuit lletres
on la mort no té cabuda
ni la teva ni la meva;
ni la de cap dels dos.

 

 

[Musa 100: La musa d’avui em fa una especial il·lusió. Per una banda, perquè és la musa número cent: arribem a l’equador d’aquest petit projecte! Per l’altra, perquè la casualitat ha fet que la proposta d’avui fos la primera de les muses que vaig rebre el dia del meu aniversari: moltes gràcies per apuntar-vos a la meva festa d’aniversari virtual i acceptar ser una musa «13-31»!). El poema d’avui està inspirat per la proposta d’en Ferran d’Armengol: «Fantasia, Instant, Etern, Vida, Mort». La imatge que acompanya el text es titula «Acrylic Rose Macro – Vibrant Splashes & Splatters» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution». Molt bon cap de setmana, muses!]