Categoria: Transmèdia

Experiencia_immersiva-Casus_Belli-Transmedia-Teresa_Saborit-20220728-Barcelona_Vic_Osona-Sant_Jordi-Setmana_Llibre_Català-Ateneu_Barcelones-Casa_Comella

Experiència immersiva de «Casus Belli» – Inscripcions obertes!

Posted on by Teresa Saborit
Experiencia_immersiva-Casus_Belli-Transmedia-Teresa_Saborit-20220728-Barcelona_Vic_Osona-Sant_Jordi-Setmana_Llibre_Català-Ateneu_Barcelones-Casa_Comella

Diuen que la curiositat va matar el gat, però que va morir més savi! (hehe)

Com que ni tu ni jo no som gats, estem fora de perill: apunta’t a l’experiència immersiva de «Casus Belli»! 😀

Una proposta per a persones curioses deleroses de descobrir els secrets que s’amaguen entre les bambolines del món editorial. Una proposta per gent cansada d’històries que passen a Japó o Nova York i que volen descobrir històries que passin aquí, amb els escenaris principals repartits entre Vic i Barcelona. Una proposta per a lectors intrèpids que direu que sí (a ulls clucs!) a l’oportunitat de viure la literatura com mai abans, amb vídeo, imatge, so i la capacitat de decidir sobre el futur dels personatges: una novel·la convertida en una autèntica experiència transmèdia!

I tot des de la comoditat de casa teva! Només hauràs de prémer un botó per votar per la teva opció preferida quan pregunti com voleu que continuï la història (podràs decidir el destí dels personatges des del més estricte dels anonimats, hehe). Acabareu amb un final feliç de conte de fades? O per contra guiareu els personatges fins a un destí més funest que la 4a temporada d’«Strangers Things»?

Una experiència ÚNICA i IRREPETIBLE! «Única» perquè vosaltres decidireu el destí dels personatges. «Irrepetible» perquè no gravaré la sessió i només vosaltres coneixereu el resultat de les vostres decisions (hihi).

Soc la Teresa Saborit. Escric des que tinc ús de raó (la meva mare afirma que vaig néixer escrivint, hehe), les llibreries són la meva perdició (que aixequi la mà el lector que estigui lliure de culpa!) i el gener del 2015 vaig decidir fer un canvi de vida radical: vaig deixar la feina de controller en una entitat financera (sí: en una vida passada vaig ser economista) per dedicar-me a la literatura a temps complet.

Des de llavors he publicat cinc llibres (aviat sis!) i he guanyat un grapat de premis. «Casus Belli» és la novel·la amb la qual vaig guanyar el XLII Premi Armand Quintana de novel·la (el guardó literari més antic de la comarca d’Osona!).

Una història sobre el sector editorial català (vist des de dins) protagonitzada per una escriptora i una petita editora de la Plana de Vic: una història de David vs Goliat protagonitzada per dues dones decidides a plantar cara als gegants que, des de Barcelona, controlen el sector editorial amb mà de ferro… però tota història té un inici que moltes vegades no surt en els llibres. Vols descobrir-la?

Reserva ara la teva plaça: Inscripcions gratuïtes!
Fes clic aquí: https://teresasaborit.cat/28072022

L’experiència immersiva de «Casus Belli» està a punt de començar!

20190704-La_revolucio_de_les_formigues-LAAB-Laboratori_adaptacions_audiovisuals-Barcelona_Film_Commission-Cataleg_obres_literaries

«La revolució de les formigues», seleccionada per formar part del primer catàleg del LAAB: el laboratori d’adaptació a la gran pantalla d’obres literàries vinculades amb Barcelona!

Posted on by Teresa Saborit

 

20190704-La_revolucio_de_les_formigues-LAAB-Laboratori_adaptacions_audiovisuals-Barcelona_Film_Commission-Cataleg_obres_literaries

 

Extra, extra, extra! Us imagineu que la novel·la negra La revolució de les formigues es pogués convertir en una pel·lícula?

El LAAB ha seleccionat La revolució de les formigues per formar del seu primer catàleg d’obres literàries de Barcelona amb potencial per ser adaptades a la gran pantalla!

Tal i com explica a la seva web, el LAAB és un laboratori d’adaptació d’obres literàries vinculades amb Barcelona, impulsat per l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona a través de la Barcelona Film Commission. El seu objectiu és afavorir l’adquisició de drets de la propietat intel·lectual d’obres literàries per part de productors o programadors del sector audiovisual.

El format del Laboratori consisteix en la promoció i anàlisi d’obres literàries preparades pel mercat audiovisual i la incentivació del seu procés d’adaptació. Per a dur-ho a terme, el Laboratori implica als agents del sector literari; professionals de l’àmbit de l’escriptura, anàlisi de guions, adaptació i guió; especialistes del mercat i professionals del sector audiovisual.

La revolució de les formigues forma part de la quarantena de títols seleccionats per formar part del seu primer catàleg d’obres amb potencial per ser adaptades al mitjà audiovisual.

Totes les obres seleccionades participaran en un esdeveniment de presentació que el LAAB ha organitzat pel proper dimarts, 9 de juliol, a 2/4 de 10 del matí, al Born Centre de Cultura i Memòria. L’acte s’ha plantejat com una sessió de networking, durant el qual les novel·les es presentaran als representants del sector audiovisual amb capacitat de liderar la seva adaptació al medi audiovisual: productors, antenes i guionistes.

Moltes gràcies al LAAB per la selecció i inclusió de La revolució de les formigues en el vostre catàleg! Ens veiem el 9 de juliol en la presentació dels títols davant dels representants del sector audiovisual 😉

20160828-La_llibreta_vermella_boligraf_verd_platja_transmedia-TV3-Estiu-Teresa_Saborit

La llibreta vermella, el bolígraf verd i la platja transmèdia a TV3

Posted on by Teresa Saborit
20160828-La_llibreta_vermella_boligraf_verd_platja_transmedia-TV3-Estiu-Teresa_Saborit

Què pot passar si vas a la platja amb un bolígraf verd i una llibreta vermella? Et pot passar que el bolígraf es negui escriure, que s’aliï amb la llibreta per iniciar una revolta i que, en lloc de treballar en la novel·la que tenies en ment, acabin els dos convertits en protagonistes d’un projecte transmèdia que viatgi per Instagram, Twitter, Facebook,… I arribi fins i tot a la televisió! (efectes secundaris de viatjar en companyia d’éssers inanimats que tenen idees de bombera encara més esbojarrades que una servidora).

Els dos rebels van començar entretenint-se amb l’escuma del mar, amb un #tweetrelat a Instagram i a Twitter que a Facebook es va convertir en un relat a vuit mans conjurador de secrets ocults en platges impossibles de subornar (gràcies Jesus, Lídia, Jorge i Farners per multiplicar els amagatalls!)

Després de la foto fixa, van arribar les onades en moviment, amb un #tweetrelat a Instagram i a Twitter que al Facebook es va omplir de missatges de déus antics (gràcies Quim!) i de carícies amb tacte de seda (gràcies Ester!).

Més tard van descobrir una ombra misteriosa, enfront d’un espill d’aigua salina, amb un #tweetrelat a Instagram i a Twitter que una vegada més el Facebook va multiplicar omplint-lo de pintes de sorra i de paisatges incomprensibles resguardats en les profunditats del mar (gràcies Roser i Ramon).

I per últim? Un para-sol, convertit en #tweetrelat a Instagram i a Twitter que al Facebook el vent va fer volar fins a un ós blau que el va trobar confós al mig de la selva (o era Balú, Ramon? 😉 ).

Tenien escuma de mar, onades i platja, fins i tot tenien un para-sol! Què van decidir fer els dos bergants amb aquest escenari? Preparar la seva aparició estel·lar.

El bolígraf verd i la llibreta vermella van cercar un tercer aliat (la càmera de vídeo del meu mòbil) i, sense cap mena de pudor, van decidir filmar-se prenent el sol i enviar el vídeo a TV3 (gravació que es podria titular «fins a on poden arribar un bolígraf i una llibreta quan estan gelosos de l’atenció que estàs donant a la novel·la que tens entre mans i s’alien en contra de la teva voluntat perquè no escriguis ni una mísera paraula en tota la tarda»).

No contents amb la seva gesta, els dos rebels van decidir continuar posant a prova la seva sort (i la meva paciència) iniciant un tour cibernàutic.

Primer a Twitter. Al principi amb un curt anunci: «La llibreta vermella que va anar a la platja… I va acabar a la tele!». Després improvisant un #tweetrelat: «Escriure arran de mar / amb ànima de lletres / i paper de sorra #tweetrelat». I finalment excedint el límit dels 140 caràcters i convidant els lectors a descobrir la història completa en format transmèdia: «La llibreta que va acabar televisada #tweetrelat #transmedia».

Així és com el bolígraf verd i la llibreta vermella van abandonar el Twitter per fer el salt a l’Instagram: «Si t’acostes t’explicaré, la història mai contada, de la llibreta vermella que un dia (…)». I d’allí, en un últim acte de desafiament, van decidir tornar al Facebook per explicar fins l’últim detall de les seves peripècies: primer compartint les seves desventures amb un flotador «fàcilment transportable» (Salvador, millor no tenir-te mai en un judici com advocat defensor de la part contrària, hehe) i finalment explicant el motiu del color vermell de la llibreta davant de desenes de testimonis (gràcies Lídia i Dolors :D)

Com heu pogut comprovar, la cara dura d’aquests dos traïdors no té fi.

Farta que es neguin a treballar segons les meves directrius, he decidit que seria jo qui escriuria, en aquest blog, l’últim fragment de la seva revolta transmèdia. He compartit amb vosaltres la història completa perquè fóssiu testimonis de les seves «gestes» i ara, sabent com sé que tots esteu de part meva, puc per fi comunicar als dos protagonistes el que missatge que fa una setmana que em deleixo per transmetre’ls:

—Busqueu-vos algú altre que us aguanti!

I fins aquí la història del bolígraf verd i de la llibreta vermella que, per no voler treballar en el bon fi d’una novel·la, van acabar engrossint el nombre d’inscrits a la llista de l’INEM.

PD. ¿Algú coneix una llibreta i un bolígrafs desocupats que tinguin ganes de treballar en una novel·la extraordinària que tinc desplegada sobre l’escriptori? A ser possible, que el bolígraf sigui vermell… I la llibreta verda 😉

20160531-Dimarts_Carnaval-Imatge_London_City_Andy_Roberts_CC2.0_Attribution-Text_Castells_de_pluja_Teresa_Saborit

Castells de pluja

Posted on by Teresa Saborit

20160531-Dimarts_Carnaval-Imatge_London_City_Andy_Roberts_CC2.0_Attribution-Text_Castells_de_pluja_Teresa_Saborit

 

Planta 23, secció C, despatx 164. Allunyo els ulls de la pantalla de l’ordinador plena de gràfics i miro per la finestra. Els vidres em retornen un paisatge gris fet de gratacels. I plou. Com sempre. Sempre plou. I quan no plou està núvol i quan no està núvol hi ha boira. Londres, capital financera d’Europa. Crec que només ha fet sol dos dies des que vaig arribar ara ja fa gairebé un any. Tan de bo pogués dir que són imaginacions meves, però crec que qualsevol arxiu meteorològic em donaria la raó. Vagis a on vagis, la humitat se t’enganxa a la roba i s’escola per sota l’abric fins a fer-te eriçar la pell. I a sobre tenen un riu. Un riu! Com si aquesta ciutat estigués faltada d’aigua. I estan tan orgullosos, dels seus ponts…

A casa també n’estem molt, d’orgullosos, dels nostres ponts: el de pedra, el de les peixateries velles, el d’en Gómez,… Ponts orgullosos que travessen l’Onyar i connecten el barri Vell amb el del Mercadal. La meva Girona… A pocs quilòmetres d’unes platges daurades a on pots deixar-te acariciar pels rajos càlids del sol a qualsevol època de l’any. No com les d’aquí. Aquí totes les platges són grises i el sol sempre és fred. I humit… I ara potser sí que estic exagerant.

Londres, capital financera d’Europa. M’ho haig de repetir contínuament per recordar què faig aquí: treballar. Treballar perquè a casa no hi ha feina. Treballar perquè, encara que n’hi hagués, la «City» de Londres és el somni de qualsevol analista de mercats financers. Des d’aquí es controla tot: l’euro, les borses de la resta del continent, el preu de qualsevol be que pugui ser cotitzat i posat a la venda,… Tot el que a Europa tingui a veure amb diners, comença i acaba aquí. Ni Brusel·les ni Berlín ni París: aquí. Tot controlat per brokers de mil nacionalitats disposats al què sigui per guanyar el bonus de final d’any. I jo sóc una d’ells, formo part de l’elit dels escollits, la recompensa després de tants sacrificis: la universitat, l’any d’Erasmus, l’MBA a Shangai i Nova York,…

—Ei! Ha parat de ploure! Baixem a dinar. Véns? — pregunta algú.

És veritat: ha parat de ploure. Em giro cap els meus companys de cubicle i me’ls trobo esperant-me al costat de la porta amb les jaquetes ja posades i els paraigües a les mans. Tots sabem que la treva serà minsa: la tempesta està a punt de desencadenar-se de nou. Faig un últim cop d’ull als gràfics que hi ha a la pantalla de l’ordinador i m’afegeixo al grup. Sembla que tots els treballadors de l’edifici hàgim tingut la mateixa pensada i l’ascensor que ens porta fins a la planta zero baixa ple com una llauna d’espàrrecs. Travessem el vestíbul amb pas ràpid i controlant l’hora amb el mòbil: tenim vint minuts com a màxim, ens han ensenyat que podria passar qualsevol tragèdia si deixéssim els gràfics desatesos massa estona.

— Fish and chips? — proposa un dels meus companys.

I el grup comença a caminar cap un lloc de venda ambulant a on venen, per cap cèntim, cons de paper greixosos amb una ració de peix fregit i patates rosses. Estic a punt de seguir-los quan sento un soroll en la llunyania que em congela, com si de sobte un arc de sant Martí hagués estripat de sobte el cel per tornar-me a casa. «Segur que és un miratge — em dic al mateix temps que m’obligo a reprendre la marxa per seguir els meus companys —. Segur que és un miratge, una mentida, un flautista d’Hamelín fent hores extres…» Londres, capital financera d’Europa. Una gota d’aigua em cau a les mans. La tempesta que esperàvem ha arribat però, aquesta vegada, no és el cel qui plora.

 

 

[Nota: Un petit microrelat transmèdia: feu clic a l’enllaç i descobrireu la melodia i «el flautista d’Hamelín» que la protagonista sent al final del relat. La imatge que acompanya el text es titula «London City» i és de Andy Roberts compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160419-Dimarts_Carnaval-Imatge_Dictionary_Caleb_Roenigk_CC2.0_Attribution-Text_Que_no_arribi_dema_o_si_Teresa_Saborit-El_Gran_Dictat-Oscar_Dalmau-Porquet

Que no arribi demà… O sí!

Posted on by Teresa Saborit

20160419-Dimarts_Carnaval-Imatge_Dictionary_Caleb_Roenigk_CC2.0_Attribution-Text_Que_no_arribi_dema_o_si_Teresa_Saborit-El_Gran_Dictat-Oscar_Dalmau-Porquet

 

Que no arribi demà, que no arribi demà, que no arribi demà… O sí. Jo què sé! Que sí! Que arribi d’una vegada i em tregui de sobre aquest neguit! Ja no puc més. No puc, no puc, no puc… Sí puc. És clar que puc.

Ja no sé què puc!

Porto tantes hores estudiant paraules que ja no sé si la ela geminada s’escriu amb punt volat o si que el que ha sortit volant és el meu cap. M’he empassat tots els llibres de la Mercè Rodoreda i m’he llegit tres vegades el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. He empaperat la casa amb la poesia de la Maria Mercè Marçal i he agafat en préstec de la biblioteca l’enciclopèdia mèdica en deu volums. M’he tornat addicta als jocs verbívors d’en Màrius Serra i fa dies que no menjo res més que sopes de lletres per dinar, per berenar i per sopar, fins i tot per esmorzar!

Ja no sé què més puc fer…

Jo vivia la mar de tranquil·la fins que se’m va acudir la genial idea d’apuntar-me al càsting d’«El Gran Dictat». Juro i perjuro que en aquell moment no era jo. No sé què em va agafar, encara ara no ho entenc… Les ulleres de l’Òscar Dalmau tenen un efecte hipnòtic, és l’única explicació possible: la culpa va ser de les ulleres. I del porquet! La culpa va ser del porquet! El porquet pervers que no fa més que aparèixer i reaparèixer en els meus malsons des de fa setmanes disfressat amb tots els colors de l’arc de sant Martí: negre funest, verd reptilià, blau ofegat, groc… Groc què sé jo!

Ja no puc fer-hi res.

Em van trucar. Ells. Ells em van trucar i em van dir que… Que endavant! Que havia superat el càsting, que em convocarien per participar en el programa, que anés estudiant el diccionari. I jo, que hauria hagut de dir que no, vaig dir que sí. I vaig començar a devorar paraules. I si des de llavors ja no podia viure…

— T’esperem demà al plató del Gran Dictat.

… Ara encara puc viure menys.

Algú sap què signifiquen els porquets grocs?

[Nota: El text d’avui és un microrelat d’autoficció transmèdia! Si voleu saber com continua, haureu de veure demà el programa d’«El Gran Dictat» de TV3 a partir de les 8 del vespre (hehe). La imatge que acompanya el text es titula «Dictionary» i és de Caleb Roenigk compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151218-200_muses-ink_in_water_jason_train_CC2.0_Attribution-Text_Emancipacio_lletres_Tere_SM

[Musa 200] L’emancipació de les lletres – Part A

Posted on by Teresa Saborit


Vas néixer com neixen totes les grans històries: elevada al cub.



20151218-200_muses-ink_in_water_jason_train_CC2.0_Attribution-Text_Emancipacio_lletres_Tere_SM

NAIXEMENT = CASUALITAT

Una taca de tinta, tots els colors de l’arc de sant Martí, sobre foli blanc,
la suma de tots els colors, la innocència, immaculat.



[Musa 200: El text d’avui és especial: no només perquè és l’últim del projecte, sinó perquè ha nascut en format transmèdia! Si el voleu llegir, haureu de descobrir a on heu de clicar per poder continuar amb la lectura (hehe). Preparats per una viatge a través de la xarxa? (Com tot viatge, d’anada i tornada, al final del camí, aquí tornareu ;)) La imatge que acompanya el text es titula «ink in water» i és de jason train compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]