«Al cor de l’Ateneu Barcelonès hi ha un jardí. I al cor del jardí, una font. I al capdamunt de la font, avui, hi ha un ou: un ou ballant sense compàs sobre un brollador d’aigua cristal·lina.

I ara cau. I ara ja no. I ara vola. I ara gira. I ara es meravella d’estar envoltat de persones que el miren amb admiració, mentre saltironeja al cim d’una font engalanada amb ramells de cireres i flors de mil colors.

I amb sorpresa plena de joia es pregunta quin és el miracle que ha fet que, avui, els humans, sempre atrafegats, sempre amb la ment a un altre lloc, s’aturin per admirar-lo. I no s’estranya que els més menuts xisclin de felicitat, perquè ells viuen en un món sempre curull de meravelles, però… i els adults?

I es fixa en els ulls d’aquests últims i hi endevina ninetes plenes d’estrelles. I més enllà de les estrelles, un arc de Sant Martí. I més enllà, el record dels somnis de quan eren canalla, desvetllats de forma inesperada. I un volia ser ballarí i s’imagina fent-se de la mida d’un pèsol: poder dansar al costat de l’ou i xipollejar sobre el líquid transparent al ritme d’una música que només ell pot sentir. I una altra somiava ser astronauta i es veu saltant pels anells de Saturn amb el seu vestit espacial, meravellant-se de la ingravidesa que la fa flotar com si ella i l’univers fossin tan sols un. I encara algú més, de cabells blancs, se submergeix en el record del seu jo petit, agafat de la mà del pare i la mare, visitant les fonts el dia de Corpus, i una llàgrima plena de nostàlgia li solca el rostre amb un pessic de sal.

I l’ou continua dansant, en silenci, amb un somriure a l’ànima, havent descobert el secret de la humanitat: el secret de saber que els adults no existeixen; el secret de saber que els adults són tan sols xiquets, jugant a ser grans.»

.

Aquest text el vaig escriure el Corpus de 2019, mentre l’ou ballava al jardí de l’Ateneu Barcelonès i, com tantes altres persones, no podia evitar de quedar-me embadalida amb els seus salts sobre l’aigua.

Aquest dissabte 14 de juny, a 2/4 de 8 del vespre, la tradició de l’ou com balla ha arribat a Els Dolors de Vic. Per celebrar-ho s’han llegit textos escrits per dues autores osonenques: la Maria Valldeneu i una servidora. Mil gràcies per aquest honor, Xavier Cervera.

En el meu cas, el text escollit ha estat el que us acabo de compartir, llegit amb mestratge per l’actriu Júlia Cervera: «El secret de la humanitat». Espero que sigui l’inici d’una llarga tradició!

* * *

Recull de premsa:

• 17/06/2025 – El9TV: «Instal·len l’ou com balla a l’església dels Dolors de Vic»
• 17/06/2025 – El9nou: «L’església dels Dolors de Vic reviu la tradició de l’ou com balla […]. L’acte es va completar amb la lectura de textos de Teresa Saborit i Maria Valldeneu Barrero, a càrrec de l’actriu Júlia Cervera.»
• 15/06/2025 – Instagram: «Lectura «El secret de la humanitat» de Teresa Saborit.»
• 15/06/2025 – Instagram: «Lectura «Quan l’ou balla» de Maria Valldeneu.»