Teresa Saborit

«Dos anys poden ser poc temps perquè el món literari pugui digerir i escriure esdeveniments com els de l’octubre de 2017, però les lletres catalanes ja han generat novel·les i relats que en fan matèria narrativa. Les últimes, ‘El crit’, de Blanca Busquets; ‘Octubre’, de Teresa Solana, i ‘Boira, octubre, revolta’, de Xavier Vernetta, se sumen a ‘La revolució de les formigues’, de Teresa Saborit; ‘La tardor de la llibertat’, de Víctor J. Jurado; el relat ‘Dia u’, de Clara Queraltó, i la novel·la ‘Els àngels em miren’, que en fa ucronia.»

Així comença l’article que acaba de publicar l’Àlex Milian a la revista El Temps. Podeu llegir-lo sencer comprant la revista en paper o en el següent enllaç: https://www.eltemps.cat/article/8727/les-novelles-de-l1-doctubre

En aquest article es fa un recull de totes les obres de narrativa sobre l’1 d’octubre publicades durant els últims mesos. El primer va ser un relat escrit per Clara Queraltó i inclòs a última hora en el recull El que pensen els altres que va guanyar el Premi Mercè Rodoreda del 2017, narrat des del punt de vista d’un policia que transforma tota la seva inseguretat en violència.

La primera novel·la publicada va ser La tardor de la llibertat de Víctor J. Jurado Riba, la primavera del 2018, en aquest cas protagonitzada per una dona guàrdia civil d’Altea. La segona novel·la publicada (i la primera de gènere negre) va ser La revolució de les formigues, editada el setembre d’aquell mateix any, i presentada a l’article de la següent manera:

«Una altra resposta ràpida ha estat La revolució de les formigues de Teresa Saborit, autoeditat amb un verkami i generat a partir d’un tuit des del qual l’autora demanava quin gènere hauria de tenir una novel·la sobre l’1 d’octubre. Els seus seguidors van respondre novel·la negra i Saborit els va fer cas. Les protagonistes són la Senda i la Jordina:

“La Senda va aixecar per sobre del cap la bossa d’escombraries a on hi havia l’urna. El centenar de persones que s’havien quedat a dormir al col·legi de la Blanca la van aplaudir.

—Votarem! Votarem!

—Necessitem voluntaris per constituir les meses! —va cridar una dona, sortint de l’edifici.

Mitja dotzena de mans es van aixecar a l’uníson. La Jordina els va seguir a l’interior de l’escola fins a una pista coberta amb terra de parquet i porteries de futbol. Al centre de la pista, una taula amb l’urna de plàstic, un portàtil i paperetes del referèndum: ‘Vol que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república?’

La Senda va assenyalar els tres primers voluntaris i la resta van tornar al pati. El sol s’havia despertat per il·luminar un cel de plom i el nombre de persones que esperaven al pati s’havia més que triplicat. Els acampats havien desmuntat el campament i s’havien col·locat en filera.”

A les novel·les posteriors, les publicades aquest 2019, l’1 d’octubre pot tenir una importància cabdal en la trama però és més aviat un teló de fons.»

Moltes gràcies Àlex Milian per aquesta recopilació tan detallada. Un reportatge molt interessant!

La Núria Juanico planteja un debat molt interessant en aquest article al Diari Ara: «És massa aviat per fer ficció de l’1O?»

Aquesta també és una de les preguntes que em vaig fer abans de començar a escriure La revolució de les formigues. Per una banda, la necessitat de deixar per escrit les emocions nascudes per la intensitat del moment. Per l’altra, la dificultat d’allunyar-se de la realitat per anar més enllà de la crònica periodística i crear quelcom que pogués immortalitzar «més» que els simples fets.

La revolució de les formigues va néixer per la necessitat de capturar allò que no llegirem mai en els llibres d’Història: no només el «què» sinó el «com». No només recordar quin dia es va fer la manifestació de les espelmes o quan es van tallar la majoria de carreteres del país, sinó també l’atmosfera que es vivia a peu de carrer, amb debats abrandats en qualsevol cantonada, amb les xarxes socials traient fum a qualsevol hora del dia, amb la necessitat imperiosa de sortir al carrer una vegada rere l’altra.

Va ser difícil aconseguir la distància necessària. La clau? Multitud de reescriptures i un treball incansable que va durar mesos. El resultat? Una història que va més enllà de la realitat i utilitza la ficció d’una novel·la coral per capturar-ne l’esperit. Els qui vam viure en primera persona els fets de l’últim semestre del 2017 no tornarem a ser mai els mateixos. Els qui llegeixin la novel·la, havent estat protagonistes dels esdeveniments, es veuran traslladats en el temps. Els qui la tardor del 2017 no eren a Catalunya, i no van poder experimentar en primera persona la muntanya russa d’emocions i dies històrics que ens van tocar viure, es trobaran amb una novel·la que no els deixarà indiferents: ells, com nosaltres, no tornaran a ser els mateixos que havien estat abans d’aquell estiu del 2017 que ho va canviar tot.

No és massa aviat per fer ficció de l’1O, perquè és ara quan encara en recordem tots els detalls i els podem posar per escrit. Si voleu per un cop d’ull a la novel·la que vaig escriure, per comprovar si vaig aconseguir l’objectiu desitjat, feu clic aquí: La revolució de les formigues.

Aquesta és la meva aportació al debat. Què en penseu, vosaltres?

Moltes gràcies Racó Català per incloure una presentació de la novel·la negra La Revolució de les Formigues a la vostra web! Voleu saber-ne més? Feu clic a l’enllaç: https://www.racocatala.cat/llibre/47290/teresa-saborit-revolucio-formigues