Visita al Parlament de Catalunya amb lectors de La revolució de les formigues! A més a més de recórrer alguns dels escenaris de la novel·la, hem pogut visitar un munt de racons de l’edifici que normalment no es veuen per televisió. Moltes gràcies, Montse, per la fantàstica explicació sobre tots els secrets del palau!

Per exemple:

1) Veieu el quadre de Tàpies que apareix a la primera fotografia? La data «7 de novembre» fa referència a la data de constitució de l’Assemblea de Catalunya, el 1971. En plena repressió franquista, amb quantioses multes econòmiques de més de mig milió de pessetes de l’època contra els líders del moviment, Tàpies va fer còpies del quadre per vendre-les i recollir diners per sufragar les multes. A què em recorda?

 

 

2) Casualitats de la història. Ho sabíeu que, l’última sessió parlamentària de la república, va ser l’1 d’octubre del 1938?

 

 

3) A principis del segle passat, era de mala educació que els diputats anessin amb el cap cobert, sota cobert, per això els van construir unes guixetes a on deixar els barrets de copa (que els diputats d’avui en dia utilitzen de bústia).

 

 

«La Jordina va arribar al final de l’escala de marbre i es va dirigir al Saló dels Canelobres, a aquelles hores doblement il·luminat. Per una banda, per la llum del sol que es filtrava a través de l’enorme claraboia de vidre i ferro forjat del sostre. Per l’altra, per les bombetes dels vuit canelobres de bronze gegantins que il·luminaven permanentment l’espai. Es va endinsar en el saló porxat. Franquejada a banda i banda per enormes columnes de pedra, caminant sobre una catifa que emmudia els seus passos. Va mirar al seu voltant. Es va ajupir al costat de l’últim dels quatre canelobres que li quedaven a mà dreta, a tocar de la Sala de Grups, i va accionar una petita palanca oculta en el pedestal. Un engranatge invisible es va activar de forma immediata amb un grinyol gairebé inaudible, va desplaçar el canelobre com si fos un llimac i va deixar al descobert una obertura circular: l’inici d’una escala de caragol de pedra que s’introduïa en la columna que hi havia darrere del canelobre i es perdia sota terra.»

 

 

No hem trobat l’entrada del túnel: haurem de tornar-hi un altre dia per seguir investigant (hehe). Moltes gràcies a tots els lectors que heu vingut al Parlament! Espero que hàgiu gaudit de la visita. Fins ben aviat, formigues 😉

 

 

 

Avui fa 48 hores d’una de les presentacions més especials que he fet mai. El dia: esplèndid. La companyia: immillorable. El lloc: Formentera (amb parada tècnica a Eivissa per fer transbord d’avió a vaixell i viceversa).

Formentera, l’illa dels fars, l’illa de l’ànima. Una illa habitada per gent amb un cor tan enorme que no els cap al pit i que et reben amb els braços oberts.

Una illa que segueix de ben a prop tot el que passa a Catalunya i que se suma a les reivindicacions demanant la llibertat dels presos polítics de la terra germana, encara que des del principat a voltes no en siguem prou conscients.

Una illa plena de literatura amb un monument dedicat a Jules Verne, bressolada per una mar que no sempre és blava.

Gràcies Obra Cultural Balear de Formentera i Maria Teresa Ferrer per organitzar una presentació de La revolució de les Formigues tan fantàstica com aquesta. Encara no m’havia passat mai que en una presentació s’exhaurissin tots els exemplars que hi havia a la venda!

Gràcies Neus Costa per presentar l’acte, per ensenyar-me l’illa i compartir-la amb mi, per haver estat una amfitriona tan fantàstica!

El sol es pon darrere el mar i l’avió em torna cap a casa, cap a Barcelona i després cap a Gurb (Osona), cap al cor de Catalunya però, no ho digueu a ningú, un trosset del meu cor s’ha quedat amb vosaltres. Una abraçada, formenterencs!