20151208-200_muses-Imatge_Pedralbes_Barcelona_Avinguda_Esplugues_contenidors_escombraries_Tere_SM-Text_Cantonada_revolucio_Tere_SM

[Musa 192] Cantonada revolució

20151208-200_muses-Imatge_Pedralbes_Barcelona_Avinguda_Esplugues_contenidors_escombraries_Tere_SM-Text_Cantonada_revolucio_Tere_SM

 

COMPANY A — Donat que els últims aconteixements ens han estat desfavorables, és necessari prendre medides, companys.

COMPANY B — Què ha dit el company?

COMPANY C — Que l’assunto pinta bastos.

COMPANY A — No podem permetre que ofenses d’aquest tamany quedin sense càstig, companys! Tenim que contraatacar. No ens poden tractar com si fóssim basura!

COMPANY B — Bueno… Basura sí som.

COMPANY A — No ens portaran al desguàs! No permetrem que ens venguin a peces! Si es pensen que som tontos, es quedaran amb un pam de nas.

COMPANY C — I això portarà molt gasto?

COMPANY A — Companys, estem parlant de la nostra dignitat!

COMPANY C — Ja veig que haurem de portar la vajilla bona de l’àvia a la casa dels empenyos…

COMPANY B — Diu que costarà cuartos? Acabo de recordar que tenia que fer un recado, si…

COMPANY A — D’aquí no se’n va ningú! És que no voleu disfrutar del reconeixement que us mereixeu després de tants anys de servei?!

COMPANY C — Jo preferiria conservar la vajilla, ja saps, més que res pel valor sentimental.

COMPANY A — Colla de revolucionaris de pega dolça!

COMPANY B — Sí clar, com que tu tens un bon puesto i un barco que t’espera amarrat al port…

COMPANY A — Ja ho pagaré jo!

COMPANY B — Haver començat per aquí! Si és així, pues… Vale! Què s’ha de fer?

COMPANY A — La pròxima parelleta que vegem passar pel nostre costat, amagats entre les sombres, entre carinyos i arrumacus, amb una bossa amb un tufillo sospitós a les mans i aires de voler anar cap a la zona dels de reciclatge… Zas! Obrim la tapa i ens empassem el nòvio!

COMPANY B — I per què no la nòvia?

COMPANY C — I si són dos nòvios?

COMPANY A — El primer que se us posi a tiro, companys! Zas i a la panxa!

COMPANY B — Només un?

COMPANY A — En aquests casos, menos és més. Li féu una bona rebolcada, que hagi d’estar-se una setmana a la lavadora per treure’s la basura de sobre. Us garantitzo que s’hauran acabat aquestes tonteries del reciclatge i la mare que va parir tots els ecologistes de l’Ajuntament.

COMPANY C — I si agafa una enfermetat i acaba a l’enfermeria?

COMPANY A — No serà res greu! Un dies fent crucigrames i cap a casa amb unes quantes agulletes.

COMPANY C — Però…

COMPANY A — Hasta aquí podíem arribar: hem de defensar el nostre puesto al carrer, companys!

COMPANY B — Però…

COMPANY A — No heu vist el què ha passat amb els contenidors de la cantonada del Passeig?! Ja no en queda ni un de gris! Voleu que a nosaltres també ens pintin d’arcoiris?

COMPANY C — Uix, no… A mi el verd amb fa el cul gros, els urbanos es burlarien de mi, semblaria un jabalí.

COMPANY B — A mi no crec que em sortís rentable pintar-me de groc, ja estic a punt de jubilar-me…

COMPANY A — Pues no hi ha cap més alternativa, tenim que fer-ho! Visca la revolució, companys?!

COMPANYS B i C — Visca la revolució, company!

 

 
[Musa 192: A qui li fan mal els ulls? No és culpa meva! Text inspirat per la proposta d’en Joan Milà: «Doncs, una de barbarismes: Ah!, “Bueno”, “pues”… “Vale”!». Quants barbarismes sou capaços de trobar? (hehe) La imatge que acompanya el text es titula «Avinguda Esplugues, Pedralbes (Barcelona): contenidors d’escombraries» i és d’autoria pròpia. Moltes gràcies per la inspiració!]

20151123-200_muses-blind_troita_CC2.0_Attribution-Text_Romancos_de_cec_Tere_SM

[Musa 181] Romanços de cec

20151123-200_muses-blind_troita_CC2.0_Attribution-Text_Romancos_de_cec_Tere_SM

 

Jo t’esguardo sense ulls
tu em mires sense veure’m
ignorem ens l’altre a l’un
com si algú s’ho pogués creure.

Inconscient pas acceleres
fas record tenyit frisança
si la vida fos planera
no hi hauria cap recança.

Ton plaer és ma condemna
mon enuig sols virtual:
som avui tan diferents…
Anys enrera, dos iguals.

Tanca el cor i buida el pit
fes-te sord a tots els precs
car per molt que te turmentin
són romanços sols de cec.

 

 

[Musa 181: Feliç inici de setmana! Aquest text és la resposta a la proposta d’en Josep Pedrals d’escriure un poema basat en els oxímorons «el record i la frisança» i «l’enuig i el plaer». La imatge que acompanya el text es titula «blind» i és de troita_<>< compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració!]

20151110-200_muses-Munich_Train_Station_Candidplatz_motoyen_CC2.0_Attribution-Text_Oferta_i_demanda_Tere_SM

[Musa 172] Oferta i demanda

20151110-200_muses-Munich_Train_Station_Candidplatz_motoyen_CC2.0_Attribution-Text_Oferta_i_demanda_Tere_SM

 

Nit. Exterior d’una estació de trens, un fanal en un cantó il·lumina l’escena, soroll de cotxes circulant. Una CAPTAIRE dorm tapada amb uns cartrons a dins del portal de l’estació mentre els VIANANTS del carrer passen pel seu davant sense aturar-se. Un HOME vestit amb americana i corbata surt de l’estació parlant pel mòbil, arrossega una maleta de rodes. S’atura davant del portal, fa el gest per aturar un taxi sense mirar el carrer.
 

HOME (parlant pel mòbil) — Sí, és clar que sí, amor meu, jo també tinc moltes ganes de veure’t…
 

L’HOME veu la captaire, agafa la cartera de la butxaca, en treu unes monedes i les llença davant de la dona. La CAPTAIRE obre els ulls en sentir el dring de les monedes, les observa sorpresa, surt de sota dels cartrons i comença a recollir-les.
 

HOME (continua parlant pel mòbil) — Sí, vaga general. T’ho pots creure? Els serveis mínims s’haurien de dir invisibles, en aquest país avui no treballa ningú. Però ara ja sóc aquí, amor meu, he aconseguit arribar. Aturo un taxi i amb vint minuts sóc a casa. Fins ara. (Penja el mòbil, mira a banda i banda del carrer buscant un taxi, no en troba cap, esbufega.)

CAPTAIRE (li tusta l’espatlla) — Perdoni, però crec que…

HOME (es gira enfadat) — Tu què vols?! No en tens prou amb el que t’he donat?

CAPTAIRE (li torna les monedes) — Em sap greu, però crec que hi ha hagut una confusió… No puc acceptar els seus diners.

HOME — Què vol dir que no pots acceptar els meus diners?!

CAPTAIRE — És que… Els captaires també ens hem unit a la vaga.

HOME — Com?!

CAPTAIRE — Em sap greu, són coses del sindicat, espero que ho comprengui. Si algú fes córrer la brama que m’han vist fer l’esquirol, em prendrien aquest racó de l’estació a on passo les nits i amb aquest núvols de tempesta que hi ha avui… Millor dormir sota cobert.

HOME — Això és el súmmum! De què feu vaga els captaires, de viure sense treballar?!

CAPTAIRE — Ei, un respecte. M’he ficat jo amb la seva feina?

HOME — Feina?! De demanar caritat en dius «feina»?

CAPTAIRE — Treballem més que ningú! Des de primera hora del matí fins a última hora de la tarda, plogui, nevi o faci sol, els tres-cent seixanta-cinc dies de l’any, sense protestar… Menys avui.

HOME — Vosaltres no sabeu què és treballar! L’únic que feu és fer pena i parar la mà.

CAPTAIRE — Es pensa que és fàcil fer pena? És tot un art! Has de fer la pena justa, ni massa ni massa poca. La gent s’ha de sentir prou atreta per la teva desgràcia com per voler-te ajudar amb unes monedes, però al mateix temps has de ser prou insignificant com perquè et puguin oblidar en girar la cantonada. I ja no li dic res de l’estrès al què estem sotmesos…

HOME — Estrès?!

CAPTAIRE — Les farmacèutiques ens tenen en el munt de mira! Sap la quantitat d’ansiolítics que s’estalvia el sistema sanitari gràcies a la nostra tasca? A canvi d’un parell de monedes, homes i dones de totes les races i condicions creuen per un instant que són… Algú. I els agrada. Modestament fins i tot m’atreviria a afirmar que, gràcies a la nostra labor, durant uns minuts, són feliços.

HOME — No havia sentit mai tants romanços junts. Us passeu el dia asseguts, sense moure ni un dit, esperant que siguem els altres els qui us omplim la panxa!

CAPTAIRE — Ja em perdonarà, però jo no espero res que no em mereixi. Per això ens hem unit a la vaga, perquè estem cansats que hi hagi treballadors de primera i de segona. Només volem una retribució justa per la nostra tasca, com tothom.

HOME — Quina tasca?!

CAPTAIRE — Es pensa que hauríem pogut sobreviure enmig d’una societat capitalista com l’actual si no tinguéssim res de valor per aportar a l’intercanvi? Tot es basa en l’oferta i la demanda. Mentre professions de tota la vida com la pagesia o la construcció estan ferides de mort, nosaltres hem sabut reinventar la nostra oferta i resistir la crisis, és més, fins i tot estem en plena fase de creixement. Hi ha una demanda enorme pels nostres serveis!

HOME — Ser… Serveis? Quins serveis?!
 

La CAPTAIRE es plega de braços amb posat presumptuós, observa les monedes que l’home encara té entre les mans. L’HOME es mira les mans, mira la captaire, es torna a mirar la mà.
 

HOME — Què pretens, fer-me ballar el cap?!

CAPTAIRE — Jo? És vostè qui m’ha volgut donar aquest grapat de monedes, vostè deu saber perquè… O és que no sap perquè fa les coses?

HOME — Per… Per… Perquè és el què s’ha de fer!
 

La CAPTAIRE mira els VIANANTS que continuen passant pel seu costat sense aturar-se.
 

CAPTAIRE — I a on se suposa que ho diu, en una ordenança municipal que ningú no s’ha llegit? No, «no és el què s’ha de fer»: vostè m’ha vist i ha decidit comprar els meus serveis.

HOME — Jo no he comprat res! Era… Un regal!

CAPTAIRE — Un regal? A una desconeguda? Primer almenys m’hauria d’haver demanat si era el meu aniversari, no? O és que m’ha confós amb algú de la seva família? Una amiga, potser? I si de debò era un regal, no li sembla una mica depriment regalar-me unes tristes monedes? Almenys les hauria pogut embolicar, posar-hi un llacet, un…

HOME — Ja n’hi ha prou! Li he donat perquè m’ha fet pena!

CAPTAIRE — Ahà! Per tant admet que ha decidit comprar els meus serveis.

HOME — Ho he fet només per ajudar-te!

CAPTAIRE — Ajudar-me? A mi? Sense ni tan sols haver-li demanat? Aquesta sí que és bona! Ara només falta que em digui que encara creu en els Reis Mags… Per què no som seriosos? Admeti-ho, no hi ha res de dolent. Vostè ha decidit comprar la meva pena perquè això el fa sentir millor, és tan simple com això. L’ésser humà és terriblement egoista. Segurament té una gran feina, una gran casa, una gran parella, uns grans fills, però, tot i així… Tot i així… Tot i així hi ha un buit que ha intentat omplir amb aquestes monedes. (L’HOME prem el puny a on té les monedes, aparta la mirada.) I a mi m’encantaria satisfer la seva necessitat, de debò, però ja li he dit que avui no treballo. Si vostè fos tan amable de tornar demà…
 

La CAPTAIRE torna al lloc a on estava dormint, es tapa amb els cartrons, tanca els ulls. L’HOME obre el puny, es mira les monedes.
 

HOME — Demà… A la mateixa hora?

CAPTAIRE — Sempre i quan s’hagi desconvocat la vaga. I tanqui el llum en sortir, si us plau, no hi ha cap necessitat de malgastar en va els impostos dels contribuents.
 

L’HOME s’allunya de la captaire, s’acosta al fanal i l’apaga. L’escena es fon en negre.

 

 
[Musa 172: Exercici pel curs «Els secrets d’escriure teatre» impartit per en Toni Cabré a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La imatge que acompanya el text es titula «Munich Train Station Candidplatz» i és de motoyen compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151022-200_muses-Imatge_Sunset_Ducha_Dani_Nofal_CC2.0_Attribution-Text_Ximplet_si_i_que_Tere_SM

[Musa 159] Ximplet, sí, i què?

20151022-200_muses-Imatge_Sunset_Ducha_Dani_Nofal_CC2.0_Attribution-Text_Ximplet_si_i_que_Tere_SM

 

Em desperto amb un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què? El mirall somriu amb mi quan la pregunta retòrica es reflecteix sobre la seva superfície de lluna de plata.

L’aigua de la dutxa forma petits arcs de sant Martí que es passegen sobre la pell de nacre. Les bombolles de xampú s’enlairen des dels meus cabells per acariciar el perfil de la muntanya que la finestra atresora rere una urna de cristall. La roba neta, amb perfum de suavitzant de roses, insufla pessigolles de vida dins dels pulmons que no poden evitar esclatar en rialles, com si d’un truc de màgia es tractés.

Llet amb cafè, torrades amb melmelada de gerds. Surto al carrer, observo els animals uniformats que s’apressen per arribar al comboi de sardines enllaunades que els ha de portar fins a la feina. Dono mitja volta, camino en direcció contrària. Un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què?

 

 
[Musa 159: Hi ha qui es desperta de mal humor i qui es desperta… Amb un somriure! Relat inspirat per la proposta d’en LitGis: «Màgia, lluna, muntanya, animals, vida». La imatge que acompanya el text es titula «Sunset/Ducha» i és de Dani Nofal compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per sumar-te al projecte, musa!]

20150923-200_muses-Imatge_Black_Cat_White_Cat_rochelle_hartman_CC2.0_Attribution-Text_Gat_negre_Tere_SM

[Musa 138] Gat negre

20150923-200_muses-Imatge_Black_Cat_White_Cat_rochelle_hartman_CC2.0_Attribution-Text_Gat_negre_Tere_SM

 

Era una sort, ser un gat negre. Anés a on anés, fins i tot els humans més fornits li cedien el pas. A l’hora dels àpats era el primer a ser servit per la mestressa. Si volia caçar un ratolí, només havia de camuflar-se entre les tenebres de la nit. No li calia eriçar el pèl per espantar la canalla insolent, ni mostrar els ullals esmolats, ni desembeinar les urpes afilades. Fes el què fes, ningú no s’atrevia a portar-li la contrària, ningú no li cantava mai les quaranta per malgastar els dies saltant de teulada en teulada, ningú no intentava amanyagar-li l’esquena com si fos un ninot de pelfa.

Era un sort, ser un gat negre, fins que aquells ulls verds s’havien creuat en el seu camí.

Maragdes refulgents, pelatge de mel, des de l’alba fins al jorn a l’interior de la casa, vora la llar de foc, amb una cinta de setí rosa al voltant del coll i un picarol que remarcava el seu caminar sinuós d’una punta a l’altra de la sala. Insolent, la gata no tremolava en veure’l, no fugia al seu pas, no l’escridassava perquè s’allunyés. S’asseia davant del televisor, l’esquena recta, la cua embolcallant-li les potes.

I el gat, domesticat, baixava de la teulada, entrava dins la casa, s’asseia al seu costat. «Meu?»

 

 

[Musa 138: La musa d’avui ha fet un munt de quilòmetres! Relat inspirat per la proposta de la Shaudin Melgar-Foraster: «5 mots de la musa canadenca: gat negre, ulls verds, mel». La imatge que acompanya el text es titula «Black Cat White Cat» i és de rochelle hartman compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per enviar-me una proposta des de tan lluny, musa!]

20150608-200_muses-Imatge_Mascara_Joan_Brossa_estatues_humanes_Rambles_Barcelona-Text_Joc_de_disfresses_Tere_SM

[Musa 91] Joc de disfresses

20150608-200_muses-Imatge_Mascara_Joan_Brossa_estatues_humanes_Rambles_Barcelona-Text_Joc_de_disfresses_Tere_SM

 

Juguem a disfressar-nos, com quan érem petits.

Juguem a disfressar-nos de súper herois que han jurat defensar la raça humana. Juguem a disfressar-nos de policies capaços d’engarjolar tots els lladres. Juguem a disfressar-nos de bombers a qui cap incendi no fa por. Juguem a disfressar-nos de metges amb cures miraculoses per les malalties de totes les nines de la consulta. Juguem a disfressar-nos de pilots que guanyen totes les curses de l’scalextric. Juguem a disfressar-nos de futbolistes que celebren triplets per partida doble.

Juguem a disfressar-nos d’adults
sense que es noti
que en el pit ens continua bategant
el cor de l’infant.

Juguem a disfressar-nos de rajola, de carrer, que mira sense ser vista, per a qui tot l’any és carnaval.

 
[Musa 91: Relat inspirat per la ruta realitzada el passat 23 de maig «Joan Brossa. Del MACBA a La Seca. Poesia, màgia, teatre i carnaval» de la mà de la Fundació Joan Brossa, en el marc del cicle artístic BarriBrossa organitzat per la La Seca – Espai Brossa. La imatge que acompanya el text és d’autoria pròpia i és una fotografia de la màscara que hi ha en una rajola de les Rambles de Barcelona, dissenyada per Joan Brossa el 1991 per commemorar la concessió del «Premi FAD – Sebastià Gash» a les estàtues humanes de la Rambla.]