20150303-200_muses-Imatge_Clouds_Mike_King_CC2.0_Attribution-Text_Vacances_Tere_SM

[Musa 30] Vacances

20150303-200_muses-Imatge_Clouds_Mike_King_CC2.0_Attribution-Text_Vacances_Tere_SM

 

«Va-can-ces.»

Quan ho dius així, amb totes les consonants, amb totes les vocals, amb totes les síl·labes… Quan ho dius obrint molt els llavis en les «a» i allargant al màxim les «s»… Quan ho dius així, «va-can-ces»… Quan ho dius omplint-te’n la boca, llavors sí, llavors el mot sembla una gran paraula, capaç de qualsevol miracle.

T’imagines amb un somriure els llavis i un dia infinit als teus peus. Un dia? Una setmana, dues, setmanes, tres setmanes… T’imagines lluny de l’esclavatge del rellotge, volant lliure com una papallona de flor en flor. T’imagines lluny de xiulets de whatsapp, d’alarmes de mòbil, de nens cridant perquè no troben l’entrepà de l’esmorzar o de parelles demanant-te amb presumpció de culpabilitat si algú sap alguna cosa d’una ratllada a la porta del cotxe. T’imagines caminant descalç damunt la gespa, amb l’herba acabada de tallar fent-te pessigolles a les plantes dels peus. T’imagines enfonsant les mans en castells de sorra fina, en una platja d’arena blanca recoberta de petxines de colors irisats, t’imagines els grans de sorra escapolint-se juganers entre els teus dits.

«Vacances!»

Quan ho dius així, de cop. Quan ho dius sense ganes. Quan ho dius en un esbufec, com si t’haguessin clavat un clatellot: «Vacances!» Llavors no, llavors la paraula s’enfosqueix i la seva dolçor es converteix en un fel amarg capaç de convertir en realitat els pitjors presagis.

El temps transmuta en un compte enrere, on l’únic que interessa és saber quants dies queden, encara. L’agenda s’omple amb una llista inacabable d’activitats que voldries fer, i ser, al final no fas, ni ets. El mòbil no para de sonar amb trucades indesitjables que et reconnecten amb allò que pretenies deixar enrere i el parèntesi anhelat mostra el seu autèntic rostre, donant la benvinguda a un colador de forats quilomètrics a on tots els dimonis hi tenen el pas franc.

«Va-can-ces»… «Vacances!»

Vuit lletres innocents i mil entonacions possibles. Com has dit que ho deies?

 

[Musa 30: Relat inspirat per la proposta de la Júlia: «pessigolles, dolçor, papallona, somriure i flor». La imatge que acompanya el text es titula «Clouds» i és de Mike King compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150219-200_muses-Llum_Tere_SM

[Musa 22] Llum

20150219-200_muses-Llum_Tere_SM

 

Ara mateix, en aquest precís instant, obro l’armari i em miro al mirall. I veig… el meu present. No tinc ulls pel passat ni pel futur. Avui només veig l’ara.

El sol truca amb dits de seda als vidres de la finestra, es filtra entre les reixes de la persiana i il·lumina les parets amb tonalitats càlides que m’abracen.

Estic sola. Però no em sento sola.

Com un malefici de sobte trencat, com un cuc de seda que juga a descosir el capoll que ell mateix havia teixit amb fils d’acer. Les ales s’obren de bat a bat per amarar-se de llum i de calor. Ales fràgils i humides, empresonades fins fa poc en la foscor, desvetllant-se tot d’una per descobrir-se plenes de tonalitats de foc. I de mar. I de bosc. I d’estrelles.

Estic en l’ara. Estic aquí. Estic en mi.

Ja no m’importen les tempestes ni m’inquieten els aiguats. Tot els encenalls van ser purificat en l’última foguera de sant Joan. Tot el que no em convenia. Tot el que no era. Tot el que havia maldat d’aparentar forçant exercicis de contorsionista que m’atenallaven l’ànima i em feien cruixir les vèrtebres.

Tot el que ara tinc no es pot perdre. Tot el que ara tinc sóc jo.

Acceptar el què sóc. Acceptar qui sóc. Acceptar que l’existència no té més propòsit que ser. Descobrir la meva veritat per reconnectar amb mi mateixa i poder-te murmurar a cau d’orella mots que entendràs, tot i no comprendre’m.

El mirall em retorna la imatge d’una ombra plena de ferides que ha deixat de fer el cor fort. I s’ha fet forta. D’una ombra que ha deixat de ser ombra per fer-se corpòria, amb dues mans i dos peus. I un cor. I una ànima que batega.

La llum il·lumina l’estança i m’il·lumina a mi.

A les nits, quan el sol s’amaga, la nit és clara.

 

[Musa 22: Relat inspirat per la proposta de la Maria Amparo: «A veure si les següents paraules t’inspiren un “micro alguna cosa” que comenci així: “Ara mateix, en aquest precís instant, obro l’armari i em miro al mirall. I veig… el meu present. No tinc ulls pel passat ni pel futur. Avui només veig l’ara.”». La imatge que acompanya el text es titula «Llum» i és d’autoria pròpia.]

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

[Musa 12] Doctor

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

 

L’home alçà la mirada dels fulls plens de xifres que tenia entre les mans. Els seus ulls es posaren sobre la pacient que esperava impertèrrita al seu davant. L’home es quedà quiet, en silenci, incapaç de pronunciar la frase d’un discurs que acabaria amb un «em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants». Odiava aquells discursos.

— Doctor, és greu?

La frase eixí dels llavis de la jove amb un moviment gairebé imperceptible i el doctor s’adonà que el cas era fins i tot més greu del que es podia llegir a les analítiques. Tornà a abaixar la mirada. Era molt jove, massa. Quants anys tenia? Buscà la seva data de naixement a l’informe. Vint-i-cinc anys. Gairebé vint-i-sis. Faltaven set dies. Com li podia donar aquella mena de notícies a una setmana del seu aniversari?

— Doctor?

L’home tornà a alçar els ulls. Blaus. No, blau-verds. La noia anava vestida de roig des de les puntes de les sabates fins el fermall dels cabells, però malgrat tot, eren els seus ulls freds i brillants els únics que transmetien un bri de vida enmig d’aquella massa cridanera i immòbil.

— Doctor, si us plau…

La pacient insistia amb la veu i amb la mirada. Insistia. Insistia per saber. Insistia per sentir. Insistia per descobrir sense saber que, una vegada descobert, potser desitjaria no haver sentit mai. Ella insistia i ell sabia que era la seva obligació respondre. Havia de parlar. Els títols que amb tan d’orgull havia penjat a les parets en obrir la clínica eren, també, una càrrega d’obligacions. I una de les seves obligacions era donar discursos. Era donar aquella mena de discursos, la mena de discursos que odiava. «Em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants.»

— Els seus nivells de… — començà i s’aturà, s’escurà la gola, repassà un últim cop les xifres abans de continuar amb la lectura del diagnòstic amb el cap cot —. Els seus nivells de somnis estan sota mínims. No li queden il·lusions, ni esperances. No sap perquè es desperta als matins ni perquè se’n va a dormir a les nits. Les seves reserves d’abraçades s’han esgotat i no hi ha rastres de l’última vegada que li van donar un petó… O de l’última vegada que vostè va fer un petó a algú. La veu de la seva ànima ha superat la frase d’esgargallemar-se i ha entrat en fase de mutisme irreversible. El batec del seu cor és inaudible i els seus pulmons gairebé ja han perdut tots els sospirs. El que vostè pateix es coneix amb el nom de «sobredosi de realitat». En altres paraules… — el doctor tornà a alçar el cap per mirar els ulls blaus de la pacient —. En altres paraules, s’està vostè convertint en una pedra. Em sap greu. Farem tot el que podrem, no perdi l’esperança. La ciència avança a passos de gegants.

— No…? No hi ha cura?

— De moment no, però al parc rebrà totes les atencions que necessiti mentre els científics continuen investigant. Els jardiners s’asseguraran que els coloms no se li puguin acostar i repararan qualsevol esquerda que li pugui aparèixer per culpa del fred o la pluja.

— Un parc?

— És el millor tractament que li podem oferir. Ahir mateix hi vam traslladar un banquer cremat, tres auditors addictes a les hores extres i dos advocats que no havien aclucat els ulls des del gener del dos mil vuit. Tothom està satisfet amb el tracte rebut i els turistes deixen uns calerons extres que mai no van malament en aquests temps de retallades.

— Vol dir que…? Hi ha més gent com jo?

— Malauradament, el seu síndrome s’està convertint en una epidèmia. Cada vegada hi ha més casos… I més joves — el doctor sospirà negant amb el cap —. Li puc fer una pregunta? — la noia no assentí, però l’home interpretà el seu silenci i la seva falta de moviment com una invitació a continuar —. Sé que potser sóc indiscret i que és una pregunta delicada. Sentis lliure de no respondre si no se sent còmode, però… Quan va ser l’últim cop…? Quan va ser l’últim cop que va llegir un llibre?

 

[Musa 12: Relat inspirat per la proposta de la Monica Godayol: «Sobredosi». La imatge que acompanya el text es titula «banksy – peaceful hearts doctor – 3» i és d’Eva Blue compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150128-200_muses-Imatge_Castle_Belogradchik_Klearchos_Kapoutsis_CC2.0_Attribution-Text_Castell_paraules_Tere_SM

[Musa 6] El castell de les paraules

20150128-200_muses-Imatge_Castle_Belogradchik_Klearchos_Kapoutsis_CC2.0_Attribution-Text_Castell_paraules_Tere_SM

 

En el castell de les paraules
hi ha una llum que brilla
viva, valenta i rica,
captivadora,
que crida cavallers ardits
i valentes donzelles.

 

«On ets?»

 

En el castell de les paraules
hi ha una muralla sinistre
ferotge, amarga i crua,
espinosa,
que impedeix l’entrada
a lectors embogits.

 

«Qui ets?»

 

Sols els escriptors valents
creuen les muralles.
Sols els escriptors valents
reben com a recompensa
un esperit entremaliat
amb una imaginació plena
un esperit entusiasta,
generós i modern.

 

«Tu ets?»

 

A la porta es queden
els intel·lectuals
els acadèmics.

Ni la ràbia encesa
ni els inquisidors gèlids
en traspassen la llinda.

I tot allò que és passat de moda,
tot allò que és passat,
es queda a fora.

 

[Musa 6: Poema inspirat per un dels exercicis que proposa la Jill Jepson en el seu repte d’inici d’any «The Renew and Review Writing Challenge». La imatge que acompanya el text es titula «The Castle of Belogradchik» i és de Klearchos Kapoutsis compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]