20150715-200_muses-Imatge_World_Map_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Magia_d_infant_Tere_SM

[Musa 117] Màgia d’infant

20150715-200_muses-Imatge_World_Map_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Magia_d_infant_Tere_SM

 

Amb un polsim de màgia
l’habitació es converteix en regne
el llit en cova de drac
els germans grans en els meus vassalls.

El jardí transmuta en justa d’honor
en un mapa indesxifrable
les arrels dels arbres es desdibuixen
plens de passadissos secrets.

I la vida que se m’escapa
s’omple de nou d’infantesa
mentre ressusciten els morts
a on els vius orbs no poden veure’ls.

I el meu cor petrificat pels anys
batega de nou
ple d’emoció
per últim cop.

 

 

[Musa 117: Arribem a l’equador de la setmana amb una musa repetidora. De la primera inspiració que em va enviar, en va néixer un microrelat: «Un incís». De la segona, n’ha nascut el poema que acabeu de llegir 😉 Text inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «Màgia, honor, vida, arrels, emoció». La imatge que acompanya el text es titula «World Map» i és de brett jordan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la proposta, musa!]

20150708-200_muses-Imatge_Heart_seyed_mostafa_zamani_CC2.0_Attribution-Text_No_hi_ha_batec_Tere_SM

[Musa 112] No hi ha batec

20150708-200_muses-Imatge_Heart_seyed_mostafa_zamani_CC2.0_Attribution-Text_No_hi_ha_batec_Tere_SM

 

«Ell.» Ell ja no batega. El seu cor. El seu cor ja no batega. Ell és mort. Ell… Ell ja no hi és.

Et tinc aquí, entre les mans, però ja no hi ets. T’estrenyo, t’abraço, et canto nanes. En va. El meu ventre, abans font de vida, ara és un taüt.

Entro a la teva habitació. Acaricio els vestits de nino amb els que ja no vestiré el teu cos. Ploro llàgrimes que ja no tinc. M’assec al sofà i deixo que passin les hores amb la mirada perduda en el no res. El teu pare… Torna de la feina, em treu de les mans la tassa de cafè congelat i em pregunta…

No sé què em pregunta.

«Ell.» Ell és un cadàver. Demà pariré un cadàver. Seré la mare d’un mort. Tancarem el seu cos en una caixa blanca, minúscula. L’enterrarem en una tomba sense nom ni data de naixement, ni de mort. Com pot morir el qui encara no ha nascut?

Ploro, xisclo, m’esquerdo, m’esberlo.

El teu cor ja no batega. Ja no ets, ja no seràs, ja no sé… Si vas ser.

Vull que m’enterrin amb tu, fill meu. «Tu.»

 

 

 

 

 
[Musa 112: El d’avui és un text trist, inspirat per un pronom tan personal i al mateix temps tan impersonal com pot ser un «ell». Relat inspirat per participar en l’encontre d’anada dels quarts de final la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «ell», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies. La imatge que acompanya el text es titula «Heart» i és de seyed mostafa zamani compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150626-200_muses-Imatge_la_pequeña_saltamontes_Agustin_Ruiz_CC2.0_Attribution-Text_Essencia_Tere_SM

[Musa 104] Essència

20150626-200_muses-Imatge_la_pequeña_saltamontes_Agustin_Ruiz_CC2.0_Attribution-Text_Essencia_Tere_SM

 

L’essencial?
Dos gots d’aigua clara
un crostó de pa.

L’essencial?
La teva presència
en el meu respir.

L’essencial?
Confiar en el cosmos
saltar sense xarxa.

L’essencial?
A mi m’ho preguntes?

El teu cor ho sap
massa bé ho saps.

 

 

[Musa 104: Últim divendres de juny i últim text d’aquesta setmana! El poema d’avui està inspirat per la proposta de la Judit Carrera: «Essencial, presència, saltar». La Judit ja havia participat en el projecte inspirant una petita escena de teatre titulada «Pizza per a dos» i va decidir repetir responent a la crida extraordinària que vaig fer per celebrar el meu aniversari. La imatge que acompanya el text es titula «la pequeña saltamontes» i és d’Agustín Ruiz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa per segona vegada, Judit, i molt bon cap de setmana a tots!]

20150619-200_muses-Imatge_Acrylic_Rose_Macro-Vibrant_Splashes_Splatters_Nicolas_Raymond_CC3.0_Attribution-Text_Viu_en_mi_Tere_SM

[Musa 100] Viu en mi

20150619-200_muses-Imatge_Acrylic_Rose_Macro-Vibrant_Splashes_Splatters_Nicolas_Raymond_CC3.0_Attribution-Text_Viu_en_mi_Tere_SM

 

Fantasia és una paraula de vuit lletres
i dos mil tres-cents pessics de màgia.

«F» de faules increïbles viscudes en primera persona.
«A» d’anys recoberts amb carícies a foc lent i petons de sucre.
«N» de nits eternes bressolant-nos sota la llum de la lluna.
«T» de tristeses fetes pols i de punts finals esborrats per les ones.
«A» d’aigües a on xipollegem reconvertits en criatures de cabells blancs.
«S» de silencis trencats per somriures de diamant i plors d’alegria.
«I» d’instants rescatats de l’oblit i segellats en cors de vidre.
«A» d’alegries de vida afanyades fins a l’últim instant.

Fantasia és una paraula de vuit lletres
on la mort no té cabuda
ni la teva ni la meva;
ni la de cap dels dos.

 

 

[Musa 100: La musa d’avui em fa una especial il·lusió. Per una banda, perquè és la musa número cent: arribem a l’equador d’aquest petit projecte! Per l’altra, perquè la casualitat ha fet que la proposta d’avui fos la primera de les muses que vaig rebre el dia del meu aniversari: moltes gràcies per apuntar-vos a la meva festa d’aniversari virtual i acceptar ser una musa «13-31»!). El poema d’avui està inspirat per la proposta d’en Ferran d’Armengol: «Fantasia, Instant, Etern, Vida, Mort». La imatge que acompanya el text es titula «Acrylic Rose Macro – Vibrant Splashes & Splatters» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution». Molt bon cap de setmana, muses!]

20150518-200_muses-Imatge_Vietnam_David_Castejon_Ferrer-Text_Tresor_Tere_SM

[Musa 77] Tresor

20150518-200_muses-Imatge_Vietnam_David_Castejon_Ferrer-Text_Tresor_Tere_SM

 

Diuen que quan ho trobis, ho sabràs, que la vida és una recerca i que el camí està ple de senyals que ens guien fins a un tresor que només nosaltres podem trobar. N’hi ha qui d’aquest tresor en diuen «felicitat», d’altres «riqueses sense fi», d’altres «viure a Nova York», d’altres «ànima bessona», d’altres… Aquest tresor té tants noms, i n’ha tingut tants de diferents al llarg de la història, que al final ja no se sap si som nosaltres que no sabem interpretar els senyals o si és el tresor en si qui està en perpètua crisi d’identitat.

Sigui com sigui, ell continua amagat, esperant ser descobert, i nosaltres continuem buscant-lo, esperant trobar vés a saber què. Acumulem anys i experiències intentant desxifrar-ne les coordenades exactes, ens posem màscares per simular ser qui no som mentre ens endinsem en territoris desconeguts del nostre interior, i del món exterior, i ens embarquem en vaixells carregats de veles sense atrevir-nos a sortir del port. Al final de la reserva de temps que algú, o ningú, ens va regalar, són pocs els qui abandonen el planeta amb la satisfacció d’haver trobat el tresor pel qual havien sospirat durant tota la seva existència.

Saps quina és la meva teoria? La meva teoria diu que el tresor sempre ha estat a la vista, perfectament visible, il·luminat per un focus de cinc mil watts. La meva teoria diu que sols necessites conèixer-te per poder-te reconèixer en el tresor que el teu cor anhela. I la meva teoria diu que allò que el teu cor anhela, sigui el què sigui… Ets tu.

 

[Musa 77: Relat inspirat per la fotografia de Vietnam que acompanya el text, obra d’en David Castejón.]

20150417-200_muses-Somnis_de_nena_Tere_SM

[Musa 57] Somnis de nena

20150417-200_muses-Somnis_de_nena_Tere_SM

 

Era petita. Era una nena petita, de bolquers. Era una nena petita i dolça, petita com un pèsol i dolça com un anís. Era una nena a qui la gent acariciava les galtes, feia petons al front i deia: «Quina nena tan bonica!».

Era una nena entremaliada. Era una nena de cabells castanys als que un raig de sol tenyia amb reflexos d’or. Era una nena que es pensava que les erres s’escrivien com una «h» i que no hi podien haver lletres mudes. Era una nena que quan li preguntaven què volia fer responia, decidida i de sobte una mica seriosa: «Vull anar a col·legi!».

Era una nena vestida de noia que estudiava de sol a sol. Era una nena amb l’epítet de noia d’excel·lents i l’aval d’un fràgil full de notes impol·lut. Era una nena vestida de noia que sempre vivia en futur i s’escarrassava en present. Era una nena vestida de noia que quan li preguntaven què volia ser, de gran, responia seriosa: «Vull anar a la universitat».

Era una dona que havia oblidat la nena. Era una dona que havia après a ignorar somnis i a sobreviure, com tothom. Era una dona d’èxits amb una feina estable, un promès envejable, un casament a la vista amb una llarga llista de convidats, un pis de cent vint metres quadrats acabats de reformar i una hipoteca a quaranta anys. Era una dona que quan li preguntaven què més volia, a part de tot el que ja tenia… No sabia què respondre.

Era una vella que tornava a ser nena, de bolquers. Era una vella de pols tremolós a qui fins i tot havien d’ajudar per anar al bany. Era una vella que no podia caminar sola, que no podia menjar sola, que no podia respirar sola. Era una vella que quan la noia que la cuidava li preguntava què era el què més recordava, de la seva vida, responia amb ulls plens de llàgrimes: «Somnis, petita, recordo tots els somnis… Que no vaig viure».

 
[Musa 57: Relat inspirat per la proposta de l’Annia: «col·legi, universitat, feina, somni, èxits». La imatge que acompanya el text es titula «Somnis de nena» i és d’autoria pròpia.]