Aquesta història que us contaré va passar fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, en un regne situat en el cim de la muntanya més alta de la fi del món.

En aquell regne hi vivien quatre bruixes bones: la Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia. Eren quatre bruixetes petites com un anís, i despertes com una centella, que vivien totes juntes en un forat que hi havia en el tronc del pi més vell d’aquell regne.

Es passaven el dia jugant i menjant ous de xocolata. Jugaven a fer-se invisibles, cavalcaven cavalls per l’aire i feien la migdia estirades en núvols de cotó fluix.

Un dia, el rei i la reina del regne les van venir a buscar. Estaven molt i molt tristos i no paraven de plorar.

— Ens heu d’ajudar! — els van suplicar —. Una bruixa dolenta ha convertit la nostra filla en un drac!

— És clar que us ajudarem! — va respondre l’Antonella.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van posar-se la capa de viatjar, van agafar les seves escombres diminutes de la mida d’un escuradents i van volar cap al castell.

Quan van arribar al castell, van veure de seguida un drac enorme que encerclava la ciutat amb la seva cua i plorava sense consol. Era tan gran, i plorava tant, que a la gent del castell els semblava que plovia a bots i barrals.

— Ets la princesa? — va preguntar la Sere.

— Sí — va somicar la princesa —, però una bruixa dolenta m’ha convertit en un drac.

— No et preocupis, princesa, no ploris més… Nosaltres t’ajudarem — va assegurar la Sofia amanyagant-li la cara amb les seves mans diminutes.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van tornar a pujar a les seves escombres. Vola que volaràs, van arribar fins a la cova a on vivia la bruixa dolenta. Era una cova estreta i fosca, humida i freda, però les quatre bruixetes eren molt i molt valentes i no sabien què era la por. Van fer un encanteri de llum que va il·luminar les seves varetes i van entrar a la cova.

— Què voleu vosaltres quatre? — els va preguntar la bruixa dolenta quan les va veure.

— Volem que desfacis l’encanteri — va respondre l’Elia —. Volem que tornis a convertir la princesa en una noia!

La bruixa dolenta va fer una ganyota amb el seu nas punxegut recobert de berrugues i se’n va riure burleta.

— Qui m’hi obligarà? Vosaltres quatre? Sou petites com mosquits! No podeu fer-me res!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van mirar entre elles amb un somriure murri. Es van picar l’ullet i es van fer invisibles. Van volar cap a la bruixa dolenta i van començar a fer-li pessigolles per tot arreu. La Sere es va ficar entre els cabells i va bufar-li el clatell. L’Antonella va començar a fer-li pessigolles al voltant del coll. L’Elia es va ficar entre els forats del vestit per fer-li pessigolles a sota l’aixella. I la Sofia va volar cap a la panxa per fer-li pessigolles a dins del melic.

— Prou! Prou! — va suplicar la bruixa dolenta, rodolant d’una banda a l’altra de la cova sense poder parar de riure —. Vosaltres guanyeu! Vosaltres guanyeu! Pareu! Si us plau, pareu! Tornaré a convertir la princesa en una noia!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van allunyar i la bruixa dolenta va poder parar de riure. La bruixa dolenta es va posar dreta, va caminar fins a l’armari a on guardava tots els seus encanteris i els va donar un petit flascó de vidre que estava ple de pols de fada de color rosa.

— Tireu tres pessics de pols a sobre de la princesa i tornarà a ser una noia — els va dir.

Les quatre bruixetes van agafar el flascó i van volar cap al castell. Van tirar tres pessics de pols de fada a la princesa i el drac es va començar a fer petit, petit i més petit, fins que va tornar a ser una noia. La princesa va fer un crit d’alegria i va córrer a abraçar els seus pares.

— Moltes gràcies per la vostra ajuda, bruixetes — els va dir el rei.

— Mai no oblidarem el què heu fet per nosaltres — els va prometre la reina.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van somriure satisfetes, van pujar a les seves escombres i van tornar volant cap a casa. Quan van arribar al forat que hi havia en el tronc del pi més vell del regne estaven tan i tan cansades que, només d’estirar-se damunt del llit, van quedar-se adormides com un soc.

I vet aquí on gos, i vet aquí un gat, tot això és tan veritat com que la rondalla s’ha acabat.

 

[Musa 61: Relat inspirat per la proposta de la Sofia Saz: un conte a on aparegués un drac, una princesa, un castell i les seves amigues Sere, Elia i Antonella. La imatge que acompanya el text es titula «fairy dust» i és de khrawlings compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]