— Ei, tu!

Em giro i et veig. Véns cap a mi amb les galtes vermelles i els ulls encesos de fúria. El teu dit de cinc anys assenyala el meu nas de cinc anys amb una ràbia que semblaria impròpia en algú de la nostra edat.

— Què vol dir que tu ets la nena més maca del món?! Jo sóc la nena més maca del món!

M’encongeixo d’espatlles. Em poso el dit a la boca. Abraço amb més força l’osset de color rosa que estrenyo contra el pit. Miro cap a la porta amb l’esperança que aparegui un rostre conegut i que uns braços invencibles se m’emportin lluny d’aquelles quatres parets de l’escola amb reixes a les finestres.

— Jo sóc la nena més maca del món.

Ha estat només un murmuri, pronunciat amb l’esperança de ser dit sense ser escoltat. Però l’has sentit. Ja ho crec que l’has sentit.

— La nena més maca del món sóc jo!

— La mama diu que… La nena més maca del món… Sóc jo.

No m’atreveixo a dir-ho, però ho dic. Perquè és la veritat. Perquè el papa sempre diu que s’ha de ser valent i que s’ha de dir en veu alta allò que es pensa en veu baixa. Perquè tu ets molt maca, però la mama diu que la nena més maca del món sóc jo. I la mama sempre té raó.

Abandones la fase de negociacions i passes a l’atac directe. Els meus reflexos de criatura són massa lents com per poder impedir que els teves mans menudes s’aferrin amb força a les trenes que comences a estibar amb llàgrimes de ràbia.

— La teva mama és una mentidera! La meva mama diu que la nena més maca del món sóc jo!

Els ulls se m’omplen de llàgrimes, el nas de mocs i la classe de crits. Els companys ens miren en silenci, sense atrevir-se a posicionar-se. La senyoreta s’afanya a descompartir-nos. T’alça per la cintura. Et diu, t’ordena i et repeteix que em deixis anar. I tu m’agafes amb més força. T’agafa les mans, t’obliga a obrir els dits i t’arrossega fins a l’extrem oposat de la classe.

Em quedo arraulida al meu lloc. Ploro sense aire. Una altra nena se m’acosta i m’acaricia la galta.

— No ploris…

M’abraça. I es posa a plorar amb mi.

 

***

 

— Ei, tu!

Em giro i us veig. Veniu agafades d’abracet i feu mitja hora tard, com sempre. Rieu i xerrotegeu sense cap pressa. Sou un cas perdut: no sé perquè continuo arribant puntual si sé de sobres que em sortiran cabells blancs esperant-vos.

— Tenia entès que era la núvia la qui es podia permetre el luxe de fer esperar els invitats, no al revés.

— No siguis esgarriacries. Nosaltres no som uns convidats qualsevol: nosaltres som les dames d’honor!

I m’agafeu per banda sense deixar de riure, cadascuna d’un braç, i entrem a la botiga a on fa mitja hora que m’esperen per fer l’última prova del vestit que portaré el dia més important de la meva vida. Parleu les dues alhora, trepitjant-vos les frases que l’altra comença, i em sento com si fóssim les reines d’un ball dansant al ritme d’una música que només nosaltres podem sentir.

Ric.

— Què rius?

— Res.

Ric perquè sóc feliç. Ric perquè de sobte sóc conscient que, el dia més important de la meva vida, va ser el dia que us vaig conèixer: el dia que una em va fer plorar i l’altra va plorar amb mi. L’últim dia que vam plorar cap de les tres.

 

 

 

[Musa 114: Últim text de la segona setmana de juliol: per fi és divendres! (hehe) El primer text que vaig escriure per la musa d’avui es va titular «El què diran… O el què em diré?», inspirat en les poncelles que llavors tot just començaven a despertar de la letargia hivernal. El text d’avui, escrit en ple estiu, precisament parla d’això: del pas del temps 😉 Relat inspirat per la proposta de la Mireia Gutiérrez: «El meu tema: L’amistat d’ahir, d’avui i de demà. Com canvia (i creix) a mida que van passant els anys.». La imatge que acompanya el text es titula «Toutou Watching the Sunset» i és d’Alexandre Normand compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Mil gràcies pel teu suport constant, amiga!]