«Quina manera de començar el dia» pensa el senyor penjant l’auricular.
No, si això és el súmmum. Com si no n’hi hagués prou amb els estirabots de la seva cap, les pressions de la seva sogra, les exigències de la seva dona i els xantatges emocionals de la seva filla, que l’utilitza com si fos un caixer automàtic obert les vint-i-quatres. Ara ja sols li faltava la seva pròpia veu donant-li ordres sense ni atrevir-se a donar la cara. Tanta dona el farà parar boig.
O potser és que ja està boig. I per això creu que el carrer no és el seu, tot i ser-ho. I que no coneix aquella pèl-roja que el desafia amb la mirada, tot i que està clar que ella el coneix a ell. Com si no sabria que es diu Joan, quan ni tan sols ell no ho recorda?
Posats a perdre l’enteniment, el senyor decideix que farà una bogeria digne d’emmarcar. Dóna l’esquena a la invitació que l’espera nua sobre el llit i enfila escales amunt. Obre la porta del terrat i camina fins a la cornisa. Es treu la roba, obre els braços en creu i salta.
Massa tard recorda que, per molt boig que estigui, continua sent al·lèrgic a l’asfalt, més en concret, al·lèrgic als impactes contra l’asfalt després d’una caiguda de deu pisos. Com s’ho ha fet la seva veu per abandonar la seva gola i trucar-lo? Com s’ho fa una veu per trucar, si no té dits? «Com si a algú li importés què fa una veu en el seu temps lliure. Quina manera d’acabar una vida» pensa el senyor convertint-se en truita.
[Musa 107: Primer text del mes de juliol! Fa unes setmanes us portava l’exercici de final de curs de «Tècniques d’escriptura professional de l’sketch», impartit per en Pep Bras: «Els jubilats se’n van a la pastisseria». Avui, en Pep se suma al projecte fent de musa en primera persona: «Aquí va un mini-conte, a veure si t’inspira escriure’n un altre en la mateixa línia… o continuar-lo:
«Un señor se despierta, va hacia la ventana, mira hacia abajo y ve que no es su calle. Excepto ese detalle, la calle no tiene nada de especial. No hay naves extraterrestres, la gente no habla otro idioma, los perros no tienen tres cabezas. Pero no es su calle. Si se tratara de un cuento, seguro que pensaría en ese instante: debo estar soñando. Pero como le está ocurriendo de verdad, el señor se limita a seguir contemplando esa calle intrusa desde su ventana, desconcertado, sin encontrarle explicación.
Pasan unos segundos, se abre una puerta y entra una mujer. Es joven, pelirroja, muy atractiva. Está completamente desnuda y tiene el pelo mojado. Buenos días, Juan, le dice con una resplandeciente sonrisa. ¿Te encuentras mejor?
El señor asiente con la cabeza para ganar tiempo. No reconoce a esa mujer. Ni siquiera recuerda que su nombre sea Juan, aunque no lo descarta (siempre ha tenido una memoria pésima para los nombres).
Entonces suena el teléfono.
¿No contestas?, le pregunta ella, la mujer desnuda. Le mira de un modo raro, amenazante. De repente parece una mujer distinta. Más alta, más vieja, más mala.
Claro, dice él.
Va hacia el teléfono, descuelga.
¿Sí?, pregunta.
¡Huye, imbécil!, oye gritar a su propia voz desde el otro lado del auricular.
Un segundo antes de colgar, el señor piensa: vaya forma de empezar el día.»».
La imatge que acompanya el text es titula «New Phone» i és de Billy Brown compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, profe: no és moc de pav fer de musa! (hehe)]
