Us imagineu que una de les vostres antigues professores de l’escola es posés en contacte amb vosaltres per demanar-vos si voleu participar a la festa de comiat dels alumnes de 4t d’ESO d’aquest any? Això és el que em va passar fa uns dies quan la Núria Ibàñez, professora del Col·legi Pare Coll de Vic, em va proposar de participar en l’acte de graduació dels alumnes de 4t d’ESO en qualitat d’ex alumna.

L’acte de graduació va tenir lloc aquest passat divendres al teatre de l’escola, amb dues pilots de luxe que van capitanejar amb mestria el vol de comiat, emotiu i ple de records, amb la música de Txarango com a fil conductor: «No és un adéu, és un fins aviat!». A continuació podreu llegir el discurs que vaig escriure, adreçat als alumnes i inspirat en la cançó «Quan tot s’enlaira». Un honor i una responsabilitat! Moltes gràcies per convidar-me: un goig comprovar que tot és diferent però tot segueix igual 😉

«Fa 17 anys jo estava aquí a on ara esteu vosaltres, preguntant-me què hi hauria més enllà de les parets d’aquest teatre, preguntant-me si havia escollit el batxillerat correcte, a l’institut correcte, a la ciutat correcta; preguntant-me si hi havia una resposta «correcta» en realitat.

Jo sóc de la promoció del 2000, de l’any que s’havia d’acabar el món, segons el Maies, de l’any que els ordinadors haurien d’haver explotat fulminats pel canvi de miler, segons els informàtics. Del 2000, de l’any que es discutia si era l’últim any del mil·lenni antic o el primer del següent, de l’any que tots estàvem aprenent a buscar fórmules ràpides de càlcul mental per canviar de pessetes a euros (mil pessetes, sis euros) mentre ens preguntàvem com seria tornar a tenir cèntims a la butxaca com tenien els iaios quan eren petits. De l’any que un programa de TV3 que es deia «Més enllà del 2000» va deixar de tenir sentit i en el que aquest «més enllà» es va transformar en l’atac de l’11S a les Torres Bessones de Nova York i en la crisi financera i en l’esclat de la bombolla immobiliària, però també en el «Barça de les 6 copes», en el «Yes, we can», en l’ipod, en l’iphone, en l’ipad, en el Twitter, en el Facebook i en l’Instagram.

Només fa 17 anys i sembla que hagi passat una eternitat. I estic aquí, parlant-vos, i de tots els dubtes que m’assaltaven aquell dia només tinc desllorigador per a un: la resposta «correcta»… No existeix.

Els professors i professores que heu tingut fins ara (al Pare Coll i a altres escoles a on hàgiu pogut anar abans) us han enganyat. Ara que ja no els tornareu a veure mai més us puc revelar al veritat: són uns «mentiders». Us han entrenat per fer exàmens, però la vida no és una prova tipus test a on tu t’estudies un temari i se’t plantegen un seguit de qüestions de resposta única. Us han dit que fora de l’escola no hi ha revàlides ni exàmens de recuperació, però en realitat, en un 99,99% dels casos, la vida no és un joc a cara i creu a on si esculls el camí erroni ja no hi haurà forma humana de corregir el rumb.

La vida, de fet, s’assembla més a un laberint, amb infinitud de camins i multitud d’encreuaments que t’obliguen a plantejar-te contínuament si vols girar a la dreta o a l’esquerra. Quan tanques una porta, se t’obren tres finestres. Quan tanques una finestra, t’apareixen tres escales. Eleccions que creies «bones» descobreixes que ocultaven nits en vetlla, sense poder dormir. Esdeveniments que creies funestos a voltes amaguen un bri d’esperança.

La vida és un futur continu, conjugat en present perpetu. Tot el que vulguis collir demà, ho hauràs d’haver plantat avui. Tot el que demà vulguis recordar, ho hauràs d’haver viscut avui. La vida en realitat sols és temps, un temps indefinit i impossible d’emmagatzemar, un temps que sempre se’ns farà massa curt, un temps que, si no és «viscut», per definició és malaguanyat, ja que qualsevol dia perdut és perdut per sempre.

Equivoqueu-vos: ho fareu de totes formes. Aixequeu-vos i continueu. Si de sobte us descobriu en un camí que no us fa feliços, atureu-vos, feu mitja volta i torneu a començar. Mai és massa tard per tornar a començar perquè mai no tornareu a ser tan joves com ho sereu en aquell moment: la vida és massa curta per malgastar-la en una existència que no ens fa feliços per «por a…» vés a saber què.

Sigueu valents. Serà difícil. Us desesperareu, plorareu, xisclareu de dolor, patireu, tindreu ganes de llençar la tovallola milions de vegades. Però també hi haurà somriures i abraçades i crits de joia i alegries que us recarregaran les ganes de voler-vos menjar el món a mossegades. Lluiteu per aquest moment: lluiteu perquè al final del camí pugueu afirmar que, independentment del resultat, vosaltres vàreu fer tot el que estava a les vostres mans perquè «tot» valgués la pena.

Parvulari, primària, ESO… Fins ara només hi havia una ruta possible. A partir d’ara, en canvi, les possibilitats són infinites. I fa por. Fa por «no saber», però alhora és precisament aquest «no saber» el que fa que la màgia sigui possible, el que fa que la vida valgui la pena de ser viscuda… Perquè no hi ha respostes correctes, perquè només vosaltres podeu construïu-vos una vida de la qual us pugueu sentir orgullosos quan els vostres néts us vinguin a visitar a la residència i us demanin què fèieu vosaltres a la seva edat.

Saltimbanquis, somiadors, arlequins, clowns, somiatruites, equilibristes, trapezistes, mims, mags, viatgers, il·lusionistes: és hora d’enlairar-vos… I viure. Molta sort!»