Com caragols esporuguits vam sortir de les nostres closques, convertides en presó, per descobrir que, més enllà del món de cendres que ens havíem construït, el món real (tal com havia passat a la pandèmia) continuava girant sense nosaltres.

«El món es va fer fosc. I tot es va aturar.

D’un moment a l’altre i sense previ avís: un segon abans tot era com sempre i un segon després algú ens havia arrencat del món elèctric i ens havia deixat abandonats a la intempèrie. Un viatge enrere en el temps pel qual ningú no havia comprat bitllet i sense data de retorn prevista.

I atrapats fins llavors en les nostres campanes de vidre, individuals i plenes de falses comoditats, vam descobrir que l’era que havíem cregut de la «comunicació» i la «connexió», no era més que l’era del «silenci» i l’«aïllament».

Que la ferreteria de sota a casa, a on de petits anàvem a comprar piles amb els avis, s’havia convertit en una botiga de venda de carcasses de mòbils des de ves a saber quan, sense ni tan sols ser-ne conscients. Que ja no sabíem qui vivia al pis de sota, ni al del costat, ni al portal del davant. Que ni volent-ho no hauríem sabut com localitzar els centenars d’avatars electrònics (presumptament humans de carn i ossos) amb qui ens havíem acostumat a interactuar del matí al vespre i que de sobte no eren més que fum cibernètic.

Que les nostres piulades indignades sols eren paraules apilades en el no-res. Que tota la gallardia que ens atorgava l’armadura virtual es convertia en paper mullat a l’hora de protestar en el món real. Que no recordàvem l’últim cop que havíem tingut una conversa de debò, amb algú amb sang a les venes no sospitós de ser tan sols una intel·ligència artificial programada per donar-nos sempre la raó.

Que com més avançava la tecnologia, més retrocedia la humanitat.

Que com ràpid evolucionava la modernitat, més ens retornava a l’edat de pedra […].»

«Desconnectats»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/desconnectats

Si pogués tornar enrere i parlar amb la Teresa de fa deu anys, només li diria una paraula: “Gràcies”. Gràcies per aquesta aventura increïble.

«“Fa deu anys vaig decidir fer un canvi de vida radical: vaig deixar la meva feina com a economista per dedicar-me a la literatura a temps complet.”

Sovint ho resumeixo així. I dit així sembla fins i tot senzill, com aquell qui en una pel·lícula de tarda de diumenge sent a la protagonista exclamar de sobte que ja s’ha cansat de treballar en un despatx d’advocats i que a partir de llavors es dedicarà a fer magdalenes en un poblet perdut a tocar de la costa. La realitat, però, acostuma a ser més complicada (com complicat seria trobar a la vida real algun poblet a la costa catalana que encara pogués rebre l’adjectiu de perdut).

Deu anys és un número rodó que convida a fer balanç. I el que resumit sembla un cop de timó, fet de cop i volta en una mar en calma, a la vida real es va traduir en mesos i mesos de donar-hi voltes […].»

«La resta de la teva vida»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/la-resta-de-la-teva-vida