20151120-200_muses-Courtains_Corinna_Nasonis_CC2.0_Attribution-Text_Estem_aqui_Tere_SM

[Musa 180] Estem aquí

20151120-200_muses-Courtains_Corinna_Nasonis_CC2.0_Attribution-Text_Estem_aqui_Tere_SM

 

Para l’orella, escolta’ns bé… No ens sents? Estem aquí, al teu costat.

Som el murmuri del mar, som l’airet que remou les cortines. Som la fulla de terracota que acaba de tallar el cordó umbilical amb la branca que li havia donat la vida, que es balanceja durant la caiguda, que gaudeix a la fi del seu primer i últim viatge lluny de les seves germanes. Som l’oreneta que torna de l’exili i la que fuig cap a terres més càlides per fugir del llop afamat de l’hivern. Som l’infant que esclata en riallades mentre intenta atrapar les bombolles de sabó de colors irisats que desapareixen, per art de màgia, davant dels seus ulls. Som un metro en hora punta, ple de maniquís de plàstic amb les mans aferrades al voltant de barres d’acer, amb les mirades immòbils sobre pantalles de pampallugues que els fan sentir connectats amb éssers que mai no han vist, que mai no veuran, que potser mai no han existit. Som la boira ploranera que t’embolcalla amb un foli en blanc a on ni l’escriptor més hàbil no podria immortalitzar els seus mots. Som la neu que endolceix els cims de les muntanyes de carbó.

Estem aquí, al teu costat. No ens sents? Para l’orella, escolta’ns bé…

 

 
[Musa 180: Últim text d’aquesta setmana! Perquè cada setmana és única i, la setmana que ve, tot serà diferent (hehe). Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes: «Per què no un text sobre les muses mateixes? On es trobarien les muses al món contemporani, què farien?». Si voleu llegir una altra versió que gira sobre el mateix tema, podeu fer un cop d’ull a un relat que vaig escriure l’any passat: «Muses contra artistes». La imatge que acompanya el text es titula «Courtains» i és de Corinna Nasonis compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Jo tinc molt clar a on s’amaguen les muses: sou tots vosaltres! Moltes gràcies per llegir-me i molt bon cap de setmana.]

20151119-200_muses-Tulipan_Jorge_Elias_CC2.0_Attribution-Text_Definicio_de_mon_Tere_SM

[Musa 179] Definició de món

20151119-200_muses-Tulipan_Jorge_Elias_CC2.0_Attribution-Text_Definicio_de_mon_Tere_SM

 

Era un home senzill, de costums barats i sense estridències. Li agradava despertar-se abans de la sortida de sol i engegar la cafetera, sentir-ne el degoteig mentre es vestia. Li agradava observar l’ascens de l’astre rei sobre l’horitzó amb una tassa fumejant a la mà mentre la llum descloïa les tenebres, aspirant a fons l’aroma amarga del cafè. Li agradava ser el primer a trepitjar els carrers que els escombriaires havien netejat amb cura durant les hores nocturnes, avançar sense més companyia que la seva pròpia ombra, sentir-se l’amo d’aquell petit tros de ciutat que trepitjaven els seus peus. La seva ruta, repetida centenars de vegades, seguia sempre el mateix itinerari: el quiosc amb els diaris sobre la vorera, la tinta encara fresca; la floristeria amb l’aparador ple d’orquídies delicades, empresonades; el forn perfumant l’aire amb l’olor delitosa del pa acabat de fer. Mentre travessava els carrers encara desèrtics, en silenci, somiava a imaginar que era l’únic habitant d’aquell planeta que cada vegada li semblava més inhumà i despietat. Seria un món millor. Sense crims ni atrocitats injustificables, sense tragèdies en primera plana, sense debats estèrils sobre si havia de ser abans la gallina o els ous. Seria un món millor, concloïa sempre, però si fos ell sol… Seria món?

 

 

 

[Musa 179: La penúltima creació d’aquesta setmana és una reflexió sobre la vida quotidiana a primera hora del matí. Relat inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «Llum, orquídia, companyia, silenci, senzill». La imatge que acompanya el text es titula «Tulipan» i és de Jorge Elías compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151118-200_muses-Imatge_Venus_de_les_pells_Nuria_Mila-Text_Joc_de_partida_Tere_SM

[Musa 178] Joc de partida

20151118-200_muses-Imatge_Venus_de_les_pells_Nuria_Mila-Text_Joc_de_partida_Tere_SM

 

Volia vostè una mestressa. La mestressa ha arribat. Volia una mestressa, captiva, i ha alliberat la bèstia. Ha perdut el joc entres jocs de mans del qual es creia vostè expert, m’ha emboirat la ment amb pensaments pertorbadors i paraules plenes verí, ha iniciat una contesa autoproclamant-se vençut… Ignorant fins a quin punt dol la derrota.

«És vostè un corruptor de dones, Severin.»

No són paraules, ja no. No són gestos d’impostura, ja no. No és vostè qui imposa les normes d’un contracte de fum ni sóc jo la que el sotasigno prometent acatar les seves condicions. Ja no. Volia ordres? Tindrà ordre. Volia càstigs? Tindrà càstig. Volia jocs? El joc, em sap greu…

El joc, no em sap cap greu, s’ha acabat: ara comença la partida.

 

 
[Musa 178: Poca broma amb aquesta protagonista! Relat inspirat per la il·lustració de «La Venus de les pells» que acompanya el text, obra de la Núria Milà. Moltes gràcies per fer de musa, escenògrafa!]

[Musa 177] Porto, ciutat calma

20151117-200_muses-Imatge_Porto_Portugal_Jaume_Saborit-Text_Porto_ciutat_calma_Tere_SM

 

Som en aquesta foto. Nosaltres som una d’aquestes formigues que hi ha a mà esquerra, a la cantonada, que miren recolzades sobre la barana com l’astre rei es pon sobre les aigües calmes del riu de Porto. O som un dels viatgers del tren que travessa la ciutat i no té temps per mirar més enllà dels rails que s’obren al seu pas. Sí, estem a dins del tren, còmodament asseguts en una de les butaques, a tocar de la finestra, llegint el diari… O millor un llibre… O millor el mòbil. Ens acaba d’arribar un whatsapp… Quan feia que no teníem notícies d’en Joan? Te’n recordes de quan era un nen de bolquers que no aixecava un pam de terra? Te’n…? O som una d’aquestes llumenetes perdudes enmig de la ciutat. Jo sempre he preferit les altures, però tu sempre has volgut tocar de peus a terra… Som un segon segona. El sol s’està ponent. Ho veiem a través de la finestra de la cuina mentre preparem el sopar, mà a mà. Jo poso l’enciam en remull, tu talles el tomàquet, jo trec la cassola del foc, tu poses el plats a la taula. Som un gran equip. Després de quaranta-vuit anys, continuem sent un gran equip. I som en aquesta foto, estem en aquesta foto. Som en aquesta ciutat que no hem visitat mai, estem entre aquestes formigues desconegudes que parlen un idioma que no entendríem… Estem allà, perquè no estem aquí. No som aquí. No, aquí… No.

 

 

 
[Musa 177: El text d’avui viatja fins a Portugal. Relat inspirat per la fotografia de Porto que acompanya el text, obra d’en Jaume Saborit. Moltes gràcies per la inspiració!]

20151116-200_muses-Imatge_Ou_pinassa_pedac_et-Text_Vola_lluny_Tere_SM

[Musa 176] Vola lluny

20151116-200_muses-Imatge_Ou_pinassa_pedac_et-Text_Vola_lluny_Tere_SM

 

Ahir no eres més que un projecte, avui ets una realitat. Ahir eres no res protegit entre les meves plomes, avui ets un ocell de plomatge elegant que s’allunya volant del niu.

Les meves mans t’han convertit en un ésser ple de raó, bocí a bocí. Jo he pastat cadascun dels grams de fang amb el que t’has vestit. Podies haver estat un de tants albats, però la meva escalfor va fer el miracle. Ets la meva millor obra i, alhora, el regal més preuat.

Els dits que ahir t’acotxaven, avui sols poden dir-te adéu, alliberar-te de les cadenes forjades amb promeses de silencis, deixar-te marxar. Els llavis closos, el cor trencat, un somriure al rostre. Esclafades sobres l’asfalt de quitrà, perdudes entre la pinassa, ploren les closques de l’ou que ja no necessites, que mai no valoraràs prou.

Vola lluny, fill meu, fins terres llunyanes que els meus ulls no han vist mai, fins terres amb noms que la meva llengua matussera no sap pronunciar. Vola a recer del vent, no tinguis por de les tempestes, guardat dels huracans. Vagis a on vagis, jo estaré amb tu. Vagis a on vagis, jo, estic amb tu.

 

 

[Musa 176: Feliç vespre de novembre! Començo la setmana amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra d’en pedaç_et, i les paraules: «albats, pinassa, asfalt, elegant i regal». Moltes gràcies per fer de musa!]

20151113-200_muses-ink_stain_texture_15_Max_Stanworth_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_de_tinta_Tere_SM

[Musa 175] Paraules de tinta

20151113-200_muses-ink_stain_texture_15_Max_Stanworth_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_de_tinta_Tere_SM

 

Paraules. Paraules escrites en tinta sobre un foli de paper blanc sense marques. Paraules. Paraules que conjuren el so de la teva veu més enllà del record i dels somnis de fum. Paraules. Paraules fantasmagòriques ressonant en l’eco d’un passat inexistent. Paraules. Paraules que voldria suprimir amb un moviment de teclat.

Paraules…

Paraules, tan inesborrables, com tu.

 

 
[Musa 175: Paraules de tinta que sobreviuen les nostres ànimes. Relat inspirat per la proposta d’en Sirius: «Et tindré a les meves oracions. Les meves oracions capturen el teu record. En un paper, en un pensament, en una paraula». La imatge que acompanya el text es titula «ink-stain-texture-15» i és de Max Stanworth compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració 😉 ]

20151112-200_muses-Arts_beyond_time_Michie_ru_CC2.0_Attribution-Text_Punts_suspensius_Tere_SM

[Musa 174] Punts suspensius

20151112-200_muses-Arts_beyond_time_Michie_ru_CC2.0_Attribution-Text_Punts_suspensius_Tere_SM

 

No hi ha temps, no hi ha temps, no hi ha temps, temps, temps, temps,… Més temps! Per què? Per què?! Per què ningú no em sent?! Per què ningú no em sent?! És massa, és massa… És massa… Massa… Massa… Massa… Massa!

Més temps… Només… Més temps… Hores, minuts, segons… Segons, amb segons en tindria prou, segons… Només segons… Només un àtom ínfim de temps, només un alè enmig d’un tornado furibund que ho arrossegui tot al seu pas, només un planeta nan perdut en la galàxia interminable, només… Només… Demano tan… Tan… Tan… Demano… Tant?!

Un instant de no res, només, una presa que estronqui l’espiral aspirador, només, una gota de mel que dilueixi el disgust en un miratge de dolçor, només… Només… Només… No… Més… Més.

 

 
[Musa 174: Avui cinc paraules obligatòries i una lletra prohibida. Relat inspirat per la proposta de la Yolanda: «Alè, disgust, galàxia, àtom i espiral. I com a repte opcional no pots fer servir la lletra “c”.». La imatge que acompanya el text es titula «Arts beyond time» i és de Michie.ru compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa, escriptora!]

20151111-200_muses-Children_Jumping_Jon_Grainger_CC2.0_Attribution-Text_Pi_numero_infinit_Tere_SM

[Musa 173] Pi, número infinit

20151111-200_muses-Children_Jumping_Jon_Grainger_CC2.0_Attribution-Text_Pi_numero_infinit_Tere_SM

 

L’important d’aquesta història és que no té final, que el final no importa, que mentre siguis, el final no existeix, que quan el final sigui, tu ja no hi seràs i si no ets… Com pot existir, el què no és?

Tres elefants enfilats en una teranyina, balancejant-se. Quatre pedres hi ha al carrer (jo les sé comptar molt bé). Quinze són quinze, quinze, quinze, quinze… Nou! Si l’esquirol no vol, estira-li la cua a qualsevol!

La sèrie és infinita. La cantarella interminable. Els records es barregen entre tonades gravades amb foc en un punt recòndit de l’ànima que a voltes creus inaccessible, però que es manté, intacte, inalterable, per molt que passin els anys, per molt que passin els temps, per molts que passin per la teva existència; per molt que passi.

Continues sent tu. Ets el nadó que ploraves dins dels bolquers, ets el nen de genolls pelats que es barallava amb els germans, ets l’adolescent amb cara de grans que s’avergonyia de mirar-se al mirall, ets el noi perdut que no sabia què volia fer amb la seva vida, ets l’adult que encara no ho sap… I a qui ja no li importa. Perquè el futur no existeix. Perquè l’ara, l’aquí, aquest instant és tot el què tens. És l’únic que et cal. Hi ha qui creu que ets de Mart i… Què? Ho ets.

Tres, catorze… Lota. Agafa-la i juga.

 

 

[Musa 173: Relat inspirat per la proposta d’en Martí Romani: «La meva musa és de números, encara que jo sóc cent per cent de lletres. A veure quin text neix d’aquesta proposta: Número pi: 3,141592653589793238462643383279502884197169399375105820974944592307816406286208998628034825342117067982148086513282306647093844609550582231725359408128481117450284102701938521105559644622948954930381964428810975665933446128475648233786783165271201909145648566923460348610454326648213393607260249141273724587006606315588174881520920962829254091715364367892590360011330530548820466521384146951941511609433057270365759591953092186117381932611793105118548074462379962749567351885752…». La imatge que acompanya el text es titula «Children Jumping» i és de Jon Grainger compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç aniversari, Martí: per molts anys!]

20151110-200_muses-Munich_Train_Station_Candidplatz_motoyen_CC2.0_Attribution-Text_Oferta_i_demanda_Tere_SM

[Musa 172] Oferta i demanda

20151110-200_muses-Munich_Train_Station_Candidplatz_motoyen_CC2.0_Attribution-Text_Oferta_i_demanda_Tere_SM

 

Nit. Exterior d’una estació de trens, un fanal en un cantó il·lumina l’escena, soroll de cotxes circulant. Una CAPTAIRE dorm tapada amb uns cartrons a dins del portal de l’estació mentre els VIANANTS del carrer passen pel seu davant sense aturar-se. Un HOME vestit amb americana i corbata surt de l’estació parlant pel mòbil, arrossega una maleta de rodes. S’atura davant del portal, fa el gest per aturar un taxi sense mirar el carrer.
 

HOME (parlant pel mòbil) — Sí, és clar que sí, amor meu, jo també tinc moltes ganes de veure’t…
 

L’HOME veu la captaire, agafa la cartera de la butxaca, en treu unes monedes i les llença davant de la dona. La CAPTAIRE obre els ulls en sentir el dring de les monedes, les observa sorpresa, surt de sota dels cartrons i comença a recollir-les.
 

HOME (continua parlant pel mòbil) — Sí, vaga general. T’ho pots creure? Els serveis mínims s’haurien de dir invisibles, en aquest país avui no treballa ningú. Però ara ja sóc aquí, amor meu, he aconseguit arribar. Aturo un taxi i amb vint minuts sóc a casa. Fins ara. (Penja el mòbil, mira a banda i banda del carrer buscant un taxi, no en troba cap, esbufega.)

CAPTAIRE (li tusta l’espatlla) — Perdoni, però crec que…

HOME (es gira enfadat) — Tu què vols?! No en tens prou amb el que t’he donat?

CAPTAIRE (li torna les monedes) — Em sap greu, però crec que hi ha hagut una confusió… No puc acceptar els seus diners.

HOME — Què vol dir que no pots acceptar els meus diners?!

CAPTAIRE — És que… Els captaires també ens hem unit a la vaga.

HOME — Com?!

CAPTAIRE — Em sap greu, són coses del sindicat, espero que ho comprengui. Si algú fes córrer la brama que m’han vist fer l’esquirol, em prendrien aquest racó de l’estació a on passo les nits i amb aquest núvols de tempesta que hi ha avui… Millor dormir sota cobert.

HOME — Això és el súmmum! De què feu vaga els captaires, de viure sense treballar?!

CAPTAIRE — Ei, un respecte. M’he ficat jo amb la seva feina?

HOME — Feina?! De demanar caritat en dius «feina»?

CAPTAIRE — Treballem més que ningú! Des de primera hora del matí fins a última hora de la tarda, plogui, nevi o faci sol, els tres-cent seixanta-cinc dies de l’any, sense protestar… Menys avui.

HOME — Vosaltres no sabeu què és treballar! L’únic que feu és fer pena i parar la mà.

CAPTAIRE — Es pensa que és fàcil fer pena? És tot un art! Has de fer la pena justa, ni massa ni massa poca. La gent s’ha de sentir prou atreta per la teva desgràcia com per voler-te ajudar amb unes monedes, però al mateix temps has de ser prou insignificant com perquè et puguin oblidar en girar la cantonada. I ja no li dic res de l’estrès al què estem sotmesos…

HOME — Estrès?!

CAPTAIRE — Les farmacèutiques ens tenen en el munt de mira! Sap la quantitat d’ansiolítics que s’estalvia el sistema sanitari gràcies a la nostra tasca? A canvi d’un parell de monedes, homes i dones de totes les races i condicions creuen per un instant que són… Algú. I els agrada. Modestament fins i tot m’atreviria a afirmar que, gràcies a la nostra labor, durant uns minuts, són feliços.

HOME — No havia sentit mai tants romanços junts. Us passeu el dia asseguts, sense moure ni un dit, esperant que siguem els altres els qui us omplim la panxa!

CAPTAIRE — Ja em perdonarà, però jo no espero res que no em mereixi. Per això ens hem unit a la vaga, perquè estem cansats que hi hagi treballadors de primera i de segona. Només volem una retribució justa per la nostra tasca, com tothom.

HOME — Quina tasca?!

CAPTAIRE — Es pensa que hauríem pogut sobreviure enmig d’una societat capitalista com l’actual si no tinguéssim res de valor per aportar a l’intercanvi? Tot es basa en l’oferta i la demanda. Mentre professions de tota la vida com la pagesia o la construcció estan ferides de mort, nosaltres hem sabut reinventar la nostra oferta i resistir la crisis, és més, fins i tot estem en plena fase de creixement. Hi ha una demanda enorme pels nostres serveis!

HOME — Ser… Serveis? Quins serveis?!
 

La CAPTAIRE es plega de braços amb posat presumptuós, observa les monedes que l’home encara té entre les mans. L’HOME es mira les mans, mira la captaire, es torna a mirar la mà.
 

HOME — Què pretens, fer-me ballar el cap?!

CAPTAIRE — Jo? És vostè qui m’ha volgut donar aquest grapat de monedes, vostè deu saber perquè… O és que no sap perquè fa les coses?

HOME — Per… Per… Perquè és el què s’ha de fer!
 

La CAPTAIRE mira els VIANANTS que continuen passant pel seu costat sense aturar-se.
 

CAPTAIRE — I a on se suposa que ho diu, en una ordenança municipal que ningú no s’ha llegit? No, «no és el què s’ha de fer»: vostè m’ha vist i ha decidit comprar els meus serveis.

HOME — Jo no he comprat res! Era… Un regal!

CAPTAIRE — Un regal? A una desconeguda? Primer almenys m’hauria d’haver demanat si era el meu aniversari, no? O és que m’ha confós amb algú de la seva família? Una amiga, potser? I si de debò era un regal, no li sembla una mica depriment regalar-me unes tristes monedes? Almenys les hauria pogut embolicar, posar-hi un llacet, un…

HOME — Ja n’hi ha prou! Li he donat perquè m’ha fet pena!

CAPTAIRE — Ahà! Per tant admet que ha decidit comprar els meus serveis.

HOME — Ho he fet només per ajudar-te!

CAPTAIRE — Ajudar-me? A mi? Sense ni tan sols haver-li demanat? Aquesta sí que és bona! Ara només falta que em digui que encara creu en els Reis Mags… Per què no som seriosos? Admeti-ho, no hi ha res de dolent. Vostè ha decidit comprar la meva pena perquè això el fa sentir millor, és tan simple com això. L’ésser humà és terriblement egoista. Segurament té una gran feina, una gran casa, una gran parella, uns grans fills, però, tot i així… Tot i així… Tot i així hi ha un buit que ha intentat omplir amb aquestes monedes. (L’HOME prem el puny a on té les monedes, aparta la mirada.) I a mi m’encantaria satisfer la seva necessitat, de debò, però ja li he dit que avui no treballo. Si vostè fos tan amable de tornar demà…
 

La CAPTAIRE torna al lloc a on estava dormint, es tapa amb els cartrons, tanca els ulls. L’HOME obre el puny, es mira les monedes.
 

HOME — Demà… A la mateixa hora?

CAPTAIRE — Sempre i quan s’hagi desconvocat la vaga. I tanqui el llum en sortir, si us plau, no hi ha cap necessitat de malgastar en va els impostos dels contribuents.
 

L’HOME s’allunya de la captaire, s’acosta al fanal i l’apaga. L’escena es fon en negre.

 

 
[Musa 172: Exercici pel curs «Els secrets d’escriure teatre» impartit per en Toni Cabré a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La imatge que acompanya el text es titula «Munich Train Station Candidplatz» i és de motoyen compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151109-200_muses-Silhouette_of_an_Alarm_Clock_zeevveez_CC2.0_Attribution-Text_Lira_de_dilluns_Tere_SM

[Musa 171] Lira de dilluns

20151109-200_muses-Silhouette_of_an_Alarm_Clock_zeevveez_CC2.0_Attribution-Text_Lira_de_dilluns_Tere_SM

 

Llavors no hi ha més son
llavors no hi ha desig que gosi moure’s
per res no hi ha més lloc
importa sols això
i tot allò s’oblida sense coure’s.

 

 
[Musa 171: De vers a vers. La setmana passada vaig acabar amb un «Sonet de divendres» i inauguro la nova setmana amb una «Lira de dilluns». Aquest text és la resposta al repte plantejat per en Josep Pedrals d’escriure un poema amb al·lusions, dixis, anàfores i catàfores. Fa uns mesos vaig escriure un text en prosa sobre el mateix tema «La catàfora, realitat o ficció», però fer-ho en vers és molt més complicat! (hehe). La imatge que acompanya el text es titula «Silhouette of an Alarm Clock» i és de zeevveez compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Què us sembla, prova superada? ;)]