«I un dia em vaig despertar amb dues preguntes el cap: «I per què els escriptors d’Osona hem de baixar a esmorzar a Barcelona el dia de Sant Jordi? Per què no ens podem quedar a la comarca?»

Era la primavera de 2022 (que ràpid que passa el temps!) i els dos interrogants em van acompanyar mentre saltava del llit. I mentre esmorzava. I mentre em preparava per al dia. I mentre treballava i escrivia i feia el que fa qualsevol freelance autònom en un dia més o menys normal, amb l’afegitó que faltaven poques setmanes per Sant Jordi i això es tradueix en un parell de pessics extres d’estrès per qualsevol escriptor que aquell any tingui novetat (com era el meu cas; més sent el primer Sant Jordi «normal» després de la pandèmia), amb presentacions, firmes i mil detalls per concretar.

Però les dues preguntes em continuaven perseguint.

Segur que tots heu vist la fotografia dotzenes de vegades. Matí de Sant Jordi: centenars d’escriptors reunits al Palau de la Virreina, esmorzant plegats per agafar forces pel dia. Rostres somrients, exercicis de canell per escalfar els músculs per una jornada de signatures maratoniana, les mans palpant les butxaques per comprovar que s’ha agafat el boli (i el boli de per si de cas el primer es queda sense tinta; i el de per si de cas el segon no funciona; i el de per si de cas algun es perd; i el de, ja que hi som posats, agafar-ne un grapat tampoc no pesa tant). La foto de família acostuma a ser portada l’endemà de diversos diaris, sovint presa des d’algun punt elevat; un munt de rostres mirant en l’aire amb ulls il·lusionats.

Però per què només a Barcelona?

Per què els escriptors d’Osona, per exemple, no podíem començar la jornada a les nostres terres? Per què havíem de matinar i agafar un bus (o un tren, si és que algú s’atrevia a jugar a la loteria de la Renfe en un dia tan important!) i fer setanta quilòmetres fins a la Ciutat Comtal? Des de quan Barcelona tenia fama d’oferir millors esmorzars que la Plana de Vic? (…)»

«Sant Jordi més enllà de Barcelona»: el meu últim relat per celebrar Sant Jordi! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/sant-jordi-mes-enlla-de-barcelona

«El xofer. Em va dir que era «xofer» i em va mentir (a la cara i amb un somriure). I ho va dir tot convençut, sense que se li escapés el riure però amb un rerefons de picardia, esguardant amb ulls brillants la dona que l’acompanyava: una grandíssima escriptora que formava part del grup de lletraferits que havíem quedat per dinar en un restaurant de Barcelona, a pocs dies per Sant Jordi, aviat farà 10 anys. I va ser aquesta mirada el que va delatar que, de «xofer», tan sols en tenia el títol postís, tot i que vaig tardar molt de temps encara a descobrir el seu veritable ofici.

Durant molt de temps, tan sols una incògnita irresoluble. Amb el pas dels mesos, algunes pistes esparses que vaig anar recollint com aquell qui, perdut al mig del bosc, intenta refer un camí assenyalat amb molles de pa: que treballava amb les mans com tot gran artesà, que el seu ofici reculava dia a dia, que la seva matèria prima era la fusta… Fins que un dia va aparèixer el mot: ebenista.

Us preguntareu per què us explico aquesta història. I jo us respondré que tot és culpa dels Reis Mags. I de les seves cavalcades plenes de màgia, amb carrosses de totes mides i colors, que la vesprada del 5 de gener passat van recórrer, com cada any (i amb pluja inclosa), els carrers de les ciutats i pobles del nostre país, rebuts pel millor dels seguicis possibles: corrues i corrues d’infants il·lusionats, esguardant-los embadalits amb els ulls plens d’estels.

I regals fan regal. I a mi la ment m’ha transportat a un dels regals més increïbles que he rebut en els últims temps: un «amagatall de memòria» (…).»

«Francesc Corpas, mag de la fusta»: el meu últim relat per celebrar el nou any! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/francesc-corpas-mag-de-la-fusta

Quatre peus de neu a la Plana de Vic?!

Pot semblar ciència-ficció, però si llegiu l’últim número de la Revista Descobrir Catalunya (en el qual he tingut l’honor de poder col·laborar) descobrireu que està basat en fets reals: «L’escriptora de Gurb Teresa Saborit ens regala un relat que ens fa viatjar en el temps per conèixer els ausetans, els primers habitants documentats de la plana de Vic i de les serralades que l’envolten.»

• Voleu saber d’on ve el nom d’Osona i què significa?
• I qui eren els Ausetans?
• I per què al centre de l’escut comarcal hi ha un genet amb una palma a l’espatlla?

Tot això i més en la Revista Descobrir d’aquest mes!

«(…) I en aquesta terra banyada per la boira hem nascut. I en aquesta terra vivim. I potser no tots hi hem nascut, però sí tots hi convivim: tots els osonencs que el desembre del 2023 habitem encara les terres que van batejar uns ausetans perduts en els orígens dels temps, quan el món era tan nou que encara no tenia nom, Nadal no existia i quatre peus de neu podien cobrir durant setmanes aquestes contrades. Bones festes i bon any nou!»