La setmana passada va ser Tots Sants. Els cementiris de la comarca es van omplir de formigues treballadores deleroses de posar de vint-i-un botons nínxols i tombes. Flors de plàstic en harmonia amb rams de flors naturals. Productes de neteja omplint l’aire de notes cítriques amb un punt de desinfectant. Negociacions acalorades per aconseguir torn per poder utilitzar l’escala més alta.

I els éssers estimats difunts, en silenci. Qui sap si observant-nos des de ves a saber on. Qui sap si agraint la visita o maleint-nos per trencar la seva calma eterna. Qui sap si recordant-nos (com nosaltres els recordem a ells) o preguntant-se qui érem, aquells desconeguts que en llegíem les làpides. Fins a quin punt els morts recorden els vius?

Fins a quin punt els vius recordem els morts?

Mentre centenars de formigues feinejaven als cementiris, d’altres van aprofitar el festiu per passar el dia a la platja. O a la muntanya. O a qualsevol altre lloc que quedés a desenes de quilòmetres de distància del lloc on habitualment viuen i treballen. Rondinant pel fet que enguany el festiu caigués en dimecres i dificultés la formació d’un pont que s’hauria traduït en un cap de setmana llarg per viatjar fins ves a saber on, amb l’excusa de la necessitat imperiosa de “desconnectar”. Desconnectar de què? Desconnectar de la feina? Desconnectar de l’escola? Desconnectar de la rutina?

Desconnectar de la vida?

Falta un no res perquè el Black Friday inundi de nou aparadors i xarxes socials amb ofertes impossibles. I després Nadal. I després Reis. I després… I no ens n’adonarem i ja tornarem a ser Sant Joan. I després les vacances d’estiu i altre cop la necessitat imperiosa (gairebé obligació social) de fugir d’aquells indrets on es viu i treballa per viatjar fins a algun punt recòndit del planeta que no s’hagi trepitjat mai (o fins al refugi que es trepitja any rere any i que en la ment es figura com una Arcàdia paradisíaca i un oasi de pau).

I llavors serem setembre. I la necessitat (o el càstig) de tornar a la nostra vida de debò. I l’escola i la universitat i la feina del dia a dia. I octubre i un altre cop novembre. I un altre Tots Sants (que el 2024 caurà en divendres; amb aquest festiu no hi ha forma de fer un pont com Déu mana) i altre cop les visites al cementiri (d’alguns) i la necessitat de fugir (de molts d’altres). I un altre desembre i un altre nou any i un altre…

«Celebrem que estem morts»: el meu últim relat per celebrar Tots Sants! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/celebrem-que-estem-morts

Ens vam creure que els somnis eren possibles, que el món es regia per normes racionals, que qualsevol esperança era fundada i que teníem el triomf a l’abast de la mà.

Va ser una catarsi col·lectiva. Milions de persones remant alhora i en la mateixa direcció, rere cants de sirena que ens repetien que allò que havíem cregut de petits (allò que de grans havíem deixat de creure) en realitat havia estat sempre l’única creença possible.

I l’aire de sobte es va fer més pur, esvaïda la impotència que durant anys ens havia corsecat l’ànima sense ni tan sols ser conscients de la profunditat de la ferida. I els pulmons es van eixamplar, animats per la seguretat que sí (aquell cop SÍ!) la nau navegava amb timó segur fins al seu destí final i que no hi hauria ni tempesta ni onatge capaç d’abatre-la. I que nosaltres hi estàvem contribuint, amb les nostres mans, que érem part de les veles i del fuselatge i fins i tot del vent que feia que el vaixell travessés la mar com una fletxa.

La mar. Aquella massa immensa d’aigua, tants cops albirada amb temor des de la costa, i que llavors era amiga. I no hi havia ni taurons ni dofins traïdors, sols llenguados i lluços i alguna orada. I al cel no hi havia ni un sol núvol: un cel d’atzur i un sol sense cap màcula. I un oratge amable, sembrant somriures en cada rostre.

I aquell inici de tardor es va veure transmutat en primavera, en llavors renaixent en cada pam de terra fèrtil com les plantes del desert que poden esperar dècades enterrades sota la sorra, fins que una pluja miraculosa les desperta de la letargia i s’apressen a germinar i florir en un sol dia, sabedores que la bonança és un somni de curta durada. Però a nosaltres ningú no ens en va parlar, de les plantes del desert, ni de la seva vida efímera. Tant de bo algú ho hagués fet (…).

«Si tu tens la pilota»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/si-tu-tens-la-pilota