Saben què és apostar per un projecte en què, en un inici, només creus tu. Saben què és trucar a centenars de portes i que cap no s’obri. Saben què és sentir-se com un salmó nedant a contracorrent.

«Viuen entre nosaltres, però no són com nosaltres: tenen superpoders. Tenen dues cames i dos braços i dos ulls i dos pulmons, però no es posen mai malalts. Tenen maldecaps a casa i a la feina i amb els fills i amb els pares i amb els veïns, però no desconnecten ni els caps de setmana (almenys, no del tot). Alguns diuen que fan “vacances” (d’altres no saben què significa aquesta paraula).

Tenen només dues mans i un sol cervell, però són capaços de fer malabars amb mil projectes alhora: respondre amb correcció al proveïdor que truca per dir que els materials encarregats no arribaran a l’hora (un altre cop?!); no perdre la paciència amb el client que truca per demanar (exigir!) el milionèsim canvi en un projecte ja validat; presentar puntualment les liquidacions d’IVA, IRPF, intracomunitàries i mil tràmits burocràtics més; recordar que el nen avui té piscina i que l’àvia s’ha de prendre les pastilles de la pressió; que aquest dissabte vindran els sogres a sopar i que algú és intolerant a la lactosa (tot i que potser no recordin de quin “algú” es tracta, exactament, i tothom acabi menjant col amb patata, per si de cas) […].»

«Oda als autònoms»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/oda-als-autonoms

«Quan l’Alícia va deixar l’examen a la taula del professor, la nena que vivia en el seu cor va començar a plorar.

Per un instant, el seu jo universitari es va veure reflectit en les ninetes indiferents del catedràtic. El reflex li va tornar la certesa que ell sabia que ella sabia que totes les respostes eren correctes, que el deu estava assegurat, que la carrera estava acabada; que seria ungida amb el títol honorífic de millor expedient acadèmic de la seva promoció.

La nena va sanglotar amb més força que abans, la pluja fina convertida en tempesta. En l’instant d’un parpelleig, el reflex s’hi va fixar: va travessar capes gruixudes d’epidermis i múscul, la va enfocar en primer pla.

Sobre l’humor vitri cristal·lí d’aquelles ninetes absents, l’Alícia universitària es va convertir en la noia de divuit anys que havia estat i en l’adolescent malgirbada i en la nena a qui els Reis no havien passat mai la bicicleta demanada; en el nadó que, ja en el bressol estant, havia comprès que no servia de res plorar amb el pit inflamat de desesperació, si al final tampoc ningú pensava respondre a la crida per rescatar-la del seu dolor.

Els pares arquitectes que havien tingut la criatura perquè era el que «tocava». Una bomba inexistent, ves a saber on, que ho havia fet saltar tot pels aires. Uns desconeguts trucant a la porta, quatre coses mal guardades en una caixa de cartró; el seu ànec blau perdut per sempre. Els Reis que finalment havien resultat no ser tres ni mags ni rics, sinó dos mileuristes de contracte precari a tocar del precipici dels cinquanta; desorientats com gossos abandonats pels seus amos per qui ningú no es dol.

I la tempesta es va convertir en huracà, davant la impassibilitat d’aquell instant congelat en el temps […].»

Relat publicat a la Revista Valors, a cura de l’escriptora Maria Escalas: podeu llegir el text sencer a la web de la revista.

«És un dia entre setmana, un capvespre de tardor: un grup assegut en rotllana en un racó del bar del poble, amb els caps ben junts, picant-se l’ullet entre murmuris i aire confabulador.

O és un dissabte d’hivern al matí i, en un altre poble, un altre grup, igual de sospitós que el primer, renuncia a anar al cinema (o a quedar amb els amics o a jugar amb els fills o a fer una excursió fins al cim del turó del castell de Gurb) per tancar-se voluntàriament a casa d’un d’ells per planificar tota mena de malvestats (i se’ls sent parlar de balls de carrer i de batalles de globus d’aigua, malgrat que a fora fa un vent gèlid de ple febrer).

O és un dia festiu de primavera i un tercer grup, tant de malfiar com els dos primers, en lloc d’estar atrafegat decidint destí per les vacances d’estiu, comprant bitllets d’avió o reservant hotels, inverteix les hores que feina o estudis els deixa lliures per coordinar bingos i sopars a la fresca, reunir taules i cadires i perseguir el representant de no se sap quin grup musical que no es decideix a dir-los que sí.

Tots sabeu qui són: en tots els pobles i ciutats n’hi ha com a mínim un, d’aquests grups (a vegades, fins i tot més!). Gent que treballa entre bambolines durant tot l’any perquè, quan arribi l’estiu, estació per antonomàsia de la majoria de festes majors d’aquest país, tot estigui a punt per a la festa gran de la seva localitat (…).»

«Bones Festes Majors»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/bones-festes-majors