«És gràcies a ells que l’ordinari es fa extraordinari i que el que podia haver estat un dia més transmuta en vetllada inoblidable. És gràcies a ells que els artistes de quilòmetre zero tenim un primer altaveu per donar-nos a conèixer entre els nostres veïns (“Veniu, veniu: avui toca festa grossa!”). És gràcies a ells, units per la cultura que ens alimenta l’ànima, que es creen xarxes d’amistat que transcendeixen límits municipals i comarcals, convertint qualsevol frontera en línies sense sentit en un mapa imprès en paper mullat.

I és el cas de la Mariví Chacón a Lleida, sempre pendent de la cultura que es cou a les Terres de Ponent. I és el cas d’en Jesús M. Tibau a les Terres de l’Ebre, amb l’enginy sempre esmolat i un somriure per regalar. I la Mònica Socias a Tarragona, que a voltes sembla tenir el do de la ubiqüitat. I la Gemma Permanyer al Vallès, capaç de mil malabars per fer-se ressò de tots els actes.

I la Conxi Sánchez a Caldes de Montbui, que acull artistes locals i forans amb les portes obertes de bat a bat i un cor que no li cap al pit. I l’Abel Font a l’Escala, immers en la dissecció dels oficis de la cultura des de l’Empordà. I la Pilar Gili a Castellterçol, que fa poc va celebrar els 200 episodis d’un dels programes culturals més veterans de Catalunya. I la Josefina Altés a Gràcia, prova fefaent que fins i tot en una gran ciutat pot perviure l’esperit de poble. I la Sílvia Jané a Tordera, donant veu a aquells qui a voltes queden silenciats. I la Sílvia Romero al Penedès, batallant per la cultura des de les terres del vi.

I tants que caldria afegir-hi, com aquells qui no tenen una zona definida i han convertit internet en casa: Aure Farran, Pilar Argudo, Sebastià Raurell, Albert Bagué, Isaac Moreno, Almudena Montaño, Ester Ribas, Núria Martínez, Sebastià Bennasar… I tants que em deixo!

És impossible fer un llistat complet i exhaustiu de tots aquests estranys éssers, apassionats per la cultura, que han decidit dedicar la seva vida al noble art de contagiar el seu entusiasme per tot allò que ens fa humans, perquè, què és la humanitat, sinó saber que som iguals, per més distàncies que ens separin? I què és la cultura, sinó tot allò que la humanitat ha creat al llarg dels segles, sense més nord que la imaginació i allò que ens fa bategar l’ànima?

Si no fos per la música, la pintura, la literatura, l’escultura, la dansa, l’arquitectura, el cinema… Si no fos per la seguretat que entre tots podem fer un món millor, continuaríem vivint ocults en cavernes habitades per mil tenebres, esporuguits davant de la immensitat de l’univers. I ningú no hauria inventat el foc. I ningú no s’hauria atrevit mai a alçar el rostre en la foscor per descobrir que, fins i tot en la nit més tancada, un firmament ple d’estrelles brilla sobre els nostres caps.

I si heu llegit fins aquí, haureu trobat a faltar el nom d’un periodista que ressona entre línies. A Osona, el Ripollès i el Lluçanès tenim la sort de poder comptar amb en Jordi Vilarrodà, gran periodista i millor persona, que no sols informa dels actes puntuals, sinó que segueix de prop l’evolució de tots els artistes de les tres comarques; que no sols és un ferm defensor de la cultura de quilòmetre zero, sinó que ens anima a creure que qualsevol somni és a l’abast de la mà. Els artistes de casa nostra t’estarem eternament agraïts, Jordi (…).»

«Periodistes culturals de quilòmetre zero»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/periodistes-culturals-de-quilometre-zero

«Aquest diumenge és el Dia de la Mare. Les marques ens bombardegen des de fa setmanes amb anuncis que ens recorden la conveniència de fer un regal a la persona que ens va donar la vida (o que ens va acollir des de petits; si per alguna circumstància la primera no va poder fer-se càrrec de nosaltres en arribar a aquest món). És això, una “mare”, tan sols? N’hi ha prou amb un grapat d’euros un cop l’any, en forma de regal, per equilibrar la balança?

I penso en totes aquestes dones, abans de ser mares (embarassades o en procés d’adopció), imaginant la criatura que al cap de poc tindrien en braços. El desig que el nadó nasqués sa i fort, jugant a endevinar si seria ros o morè, si tindria els ulls del pare o de la mare, si s’assemblaria als avis o no s’assemblaria a ningú. Imaginant com seria aquella criatura encara desconeguda al cap de cinc, deu o trenta anys. Parlant-li en somnis. Preguntant-se què li dirien davant d’una dificultat, com l’ajudarien a triar el camí correcte, si serien capaces de fer-ho millor (o tan bé) com els seus pares ho havien fet amb elles.

Ser mare és la incertesa més gran de l’univers. És emprendre una aventura que, un cop iniciada, s’escapa totalment de tot control. És haver de reaprendre a confiar en el destí. És l’únic “per sempre” que es manté indestructible malgrat viure sumits en una societat on tot és cada dia més temporal (…).»

«T’estimo, mama»: el meu últim relat per el Dia de la Mare! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/testimo-mama

«S’acosta el 8M i el record d’una dona gairebé centenària fa dies que em ronda la ment. Haurem de fer un viatge en el temps, recular uns quants anys (potser 15, potser 20; potser viatjar fins al 2000). Jo llavors col·laborava amb una associació de joves voluntaris. Un dia, un grup de residències de la tercera edat ens van convidar a participar en un homenatge a la gent gran; tot i que ells havien decidit no dir-ne «gent gran», sinó «avis».

El dia acordat, un centenar de joves ens vam trobar amb un centenar de persones que superaven la vuitantena, de cabells blancs i aspecte feble. Ens van aparellar, un jove per cada homenatjat, i a mi em va tocar ella: uns ulls gairebé blancs, de tan clars; asseguda en una cadira de rodes; nascuda a principis del segle passat.

Em vaig presentar, vaig voler saber com es deia, però no em va respondre; la mirada entelada per un vel de tristesa difícil de comprendre. La cuidadora que l’acompanyava em va dir que els havia costat molt convèncer-la, que només havia accedit a acompanyar-los en veure que tothom hi anava; que no havia volgut que, per culpa seva, algun dels cuidadors s’hagués de quedar a la residència i perdre’s la festa (…).»

«L’àvia que no ho era»: el meu últim relat per celebrar el 8M! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/lavia-que-no-ho-era/