20151014-200_muses-Imatge_IMGP4754_geek_love13_CC2.0_Attribution-Text_Triar_pel_licula_Tere_SM

[Musa 153] Triar pel·lícula

20151014-200_muses-Imatge_IMGP4754_geek_love13_CC2.0_Attribution-Text_Triar_pel_licula_Tere_SM

 

Mira la cartellera del cine. Pòsters de tres per dos intenten temptar-lo amb promeses de colors vius, cartells col·locats amb precisió mil·limètrica sobre les cinc portes d’entrada de l’establiment. Una romàntica? D’acció? De terror? De fantasia? Infantil?

Nens i nenes de sis a deu anys esperen impacients davant de l’última porta, la cua que formen sobresurt del cine i arriba fins a la cantonada. Entre els rostres de la canalla, un grapat d’adults naveguen entre la marea de xerrotejos frisosos. Una mare netejant amb un mocador de paper llavis plens de sucre glas. Un pare cordant les esportives d’uns peus incapaços de parar quiets ni un sol instant. Un avi demanant que se li repeteixi cada frase un mínim de sis cops amb la mà enganxada a l’audiòfon defectuós. Una àvia recordant que després de la pel·lícula caldrà anar directes a casa per poder acabar els deures de l’escola que s’han d’entregar l’endemà.

Donaria el ròlex d’or que llueix a la mà per tenir l’opció de poder afegir-se a la cua sense que els exigents espectadors no el miressin malament, per poder canviar la corbata i les sabates enllustrades pels seus pantalons curts i els genolls pelats. Donaria…

— Senyor, quina voldrà?

Aixeca el dit. Assenyala un dels quatre primers pòsters, qualsevol, què importa? El nen que un dia va ser, trencat a cops de decepcions a mesura que han anat passant els anys, fa el gest de voler-se rebelar, però la seva consciència d’adult no li permet. No hi ha remei ni orgasmes possibles que puguin fer retrocedir el temps viscut. Toca callar, toca tenir paciència, toca esperar… Sense saber què s’espera. Toca. Recull l’entrada aleatòria que li donen. Dóna l’esquena a la infància que continua esperant a l’entrada del cine.

La vida és allò que toca, quan triem sense mirar.

 

 

[Musa 153: Relat inspirat per la proposta de la Montse Pellicer: «M’havia trencat i enganxat massa vegades ara no hi ha remei ni orgasmes possibles tinc paciència i no sé perquè espero». La imatge que acompanya el text es titula «IMGP4754» i és de geek_love13 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150930-200_muses-Imatge_wind_in_the_hair_Victoriia_Z_CC2.0_Attribution-Text_No_ningu_Tere_SM

[Musa 143] No ningú

20150930-200_muses-Imatge_wind_in_the_hair_Victoriia_Z_CC2.0_Attribution-Text_No_ningu_Tere_SM

 

Asseguda en un corrent d’aire m’imagino agombolada pel teu esguard. Cabells de foc suren en un buit d’onades mentre els fils dels teus records em fan pessigolles a les galtes recobertes de pigues, isolades. Sento el tacte dels teus dits de cotó de sucre sobre les parpelles closes, les pestanyes entrecreuades. Respiro l’alè dels teus besos insuficients per abeurar dels meus llavis assedegats de sal. Assaboreixo el nèctar de les tardes perdudes entre oceans de tempesta.

Quan obro els ulls, no res.

No ningú.

 

 

[Musa 143: Últim text del mes de setembre! Arribem a l’equador de la setmana amb un relat inspirat per la proposta de l’Ester F. Matalí: «Asseguda en un corrent d’aire». La imatge que acompanya el text es titula «wind in the hair» i és de Victoriia Z compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa, devoradora de llibres!]

20150922-200_muses-Imatge_Sold_CastawayVintage_CC2.0_Attribution-Text_Bagul_de_tresors_Tere_SM

[Musa 137] Bagul de tresors

20150922-200_muses-Imatge_Sold_CastawayVintage_CC2.0_Attribution-Text_Bagul_de_tresors_Tere_SM

 

Tinc un bagul ple de tresors. Un bagul gran, de fusta massissa, amb frontisses rovellades que xerriquen en girar i un pany sempre obert, sense clau.

Hi guardo el teu primer somriure.

I el teu primer plor. I el primer dia que em vas dir «papa». I l’últim cop que em vas deixar acompanyar-te a l’escola amb la teva petita mà resguardada dins del meu palmell d’adult. El que ni una tempesta huracanada hauria pogut descloure, ho van fer quatre paraules pronunciades pels teus llavis d’infant: «ja sóc massa gran».

Hi guardo la primera mirada de la teva mare.

Entre decidida i avergonyida, entre atrevida i insegura. Entre el joc i la promesa, entre el només avui i per sempre. I el seu últim respir, amb el rostre solcat d’arrugues, la pell flàccida i trencadissa, els ulls enlleganyats i els cabells canosos, la boca desdentada, les orelles sordes, els llavis plens de llum.

Tinc un bagul ple de tresors. Un bagul gran, de fusta massissa, a on em tancaré quan la senyora de la dalla truqui a la porta. Si se m’ha d’emportar, que se m’endugui, bressolat entre records.

 

 
[Musa 137: El segon text d’aquesta setmana està inspirat per una musa repetidora. La seva primera proposta va ser «Sobredosi» i va servir per escriure el text «Doctor». De la seva segona proposta, n’ha nascut un altre microrelat. Text inspirat per la proposta de la Monica Godayol: «Tema: “Envellir”». La imatge que acompanya el text es titula «Sold» i és de CastawayVintage compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per repetir, musa!]

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

[Musa 114] Records de vida

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

 

— Ei, tu!

Em giro i et veig. Véns cap a mi amb les galtes vermelles i els ulls encesos de fúria. El teu dit de cinc anys assenyala el meu nas de cinc anys amb una ràbia que semblaria impròpia en algú de la nostra edat.

— Què vol dir que tu ets la nena més maca del món?! Jo sóc la nena més maca del món!

M’encongeixo d’espatlles. Em poso el dit a la boca. Abraço amb més força l’osset de color rosa que estrenyo contra el pit. Miro cap a la porta amb l’esperança que aparegui un rostre conegut i que uns braços invencibles se m’emportin lluny d’aquelles quatres parets de l’escola amb reixes a les finestres.

— Jo sóc la nena més maca del món.

Ha estat només un murmuri, pronunciat amb l’esperança de ser dit sense ser escoltat. Però l’has sentit. Ja ho crec que l’has sentit.

— La nena més maca del món sóc jo!

— La mama diu que… La nena més maca del món… Sóc jo.

No m’atreveixo a dir-ho, però ho dic. Perquè és la veritat. Perquè el papa sempre diu que s’ha de ser valent i que s’ha de dir en veu alta allò que es pensa en veu baixa. Perquè tu ets molt maca, però la mama diu que la nena més maca del món sóc jo. I la mama sempre té raó.

Abandones la fase de negociacions i passes a l’atac directe. Els meus reflexos de criatura són massa lents com per poder impedir que els teves mans menudes s’aferrin amb força a les trenes que comences a estibar amb llàgrimes de ràbia.

— La teva mama és una mentidera! La meva mama diu que la nena més maca del món sóc jo!

Els ulls se m’omplen de llàgrimes, el nas de mocs i la classe de crits. Els companys ens miren en silenci, sense atrevir-se a posicionar-se. La senyoreta s’afanya a descompartir-nos. T’alça per la cintura. Et diu, t’ordena i et repeteix que em deixis anar. I tu m’agafes amb més força. T’agafa les mans, t’obliga a obrir els dits i t’arrossega fins a l’extrem oposat de la classe.

Em quedo arraulida al meu lloc. Ploro sense aire. Una altra nena se m’acosta i m’acaricia la galta.

— No ploris…

M’abraça. I es posa a plorar amb mi.

 

***

 

— Ei, tu!

Em giro i us veig. Veniu agafades d’abracet i feu mitja hora tard, com sempre. Rieu i xerrotegeu sense cap pressa. Sou un cas perdut: no sé perquè continuo arribant puntual si sé de sobres que em sortiran cabells blancs esperant-vos.

— Tenia entès que era la núvia la qui es podia permetre el luxe de fer esperar els invitats, no al revés.

— No siguis esgarriacries. Nosaltres no som uns convidats qualsevol: nosaltres som les dames d’honor!

I m’agafeu per banda sense deixar de riure, cadascuna d’un braç, i entrem a la botiga a on fa mitja hora que m’esperen per fer l’última prova del vestit que portaré el dia més important de la meva vida. Parleu les dues alhora, trepitjant-vos les frases que l’altra comença, i em sento com si fóssim les reines d’un ball dansant al ritme d’una música que només nosaltres podem sentir.

Ric.

— Què rius?

— Res.

Ric perquè sóc feliç. Ric perquè de sobte sóc conscient que, el dia més important de la meva vida, va ser el dia que us vaig conèixer: el dia que una em va fer plorar i l’altra va plorar amb mi. L’últim dia que vam plorar cap de les tres.

 

 

 

[Musa 114: Últim text de la segona setmana de juliol: per fi és divendres! (hehe) El primer text que vaig escriure per la musa d’avui es va titular «El què diran… O el què em diré?», inspirat en les poncelles que llavors tot just començaven a despertar de la letargia hivernal. El text d’avui, escrit en ple estiu, precisament parla d’això: del pas del temps 😉 Relat inspirat per la proposta de la Mireia Gutiérrez: «El meu tema: L’amistat d’ahir, d’avui i de demà. Com canvia (i creix) a mida que van passant els anys.». La imatge que acompanya el text es titula «Toutou Watching the Sunset» i és d’Alexandre Normand compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Mil gràcies pel teu suport constant, amiga!]

20150618-200_muses-Imatge_Porxo_escales_Gemma_Pellissa-Text_Sols_tu_Tere_SM

[Musa 99] Sols tu

20150618-200_muses-Imatge_Porxo_escales_Gemma_Pellissa-Text_Sols_tu_Tere_SM

 

Vam improvisar un concert amb dues guitarres i tres amics. No ens calia més.

Els seients de tribuna eren sellons de bicicleta, les millors localitats estar estirats sobre la gespa. Per beure, llimonada. Com a aire condicionat, la brisa del mar. L’escenografia, dos globus de color rosa mig desinflats que havien sobrat de la festa d’aniversari de la teva veïna de tres anys i que tu vas insistir a lligar de la barana del porxo.

La meva guitarra. La teva guitarra. Les nostres mans. Set graons fins a l’escenari.

El concert va quedar gravat en les cròniques de la nostra petita urbanització com una sàtira d’acords desafinats llençats amb ràbia contra el vent. L’única que tenia oïda musical eres tu i et vas posar a riure. En acabar, una ovació dempeus que ens va tenyir les galtes de roig ponent i ens va animar a saludar la concorreguda platea amb reverències dignes d’una excel·lentíssima majestat de mentida. Ningú no va demanar un bis, ni tan sols jo.

Les notes es van fondre amb el final de l’estiu, amb el final de les confidències sotes les estrelles, amb el final de les rialles perquè sí, amb el final de la nostra infància a on tot era possible perquè tot era imaginable, fins i tot l’impossible.

Ha passat un any i aquí t’espero, al capdamunt de les escales que van ser testimoni mut del nostre últim concert. Dues guitarres. Tres amics. No em cal res més… Sols em cals tu.

 

 

[Musa 99: La penúltima musa d’aquesta setmana s’ha vestit d’estiu. Diguin el què diguin els homes del temps, qui no es confondria amb la calor que fa? (hehe) Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Gemma Pellissa.]

20150612-200_muses-Imatge_Estany_Banyoles_Cris_Paye-Text_Blau_immens_Tere_SM

[Musa 95] Blau immens

20150612-200_muses-Imatge_Estany_Banyoles_Cris_Paye-Text_Blau_immens_Tere_SM

 

Era una tarda normal. No feia ni molta calor ni molt de fred. No plovia, però tampoc no feia sol. Sota un cel clapejat de núvols, el pare em va agafar de la mà i em va portar per primera vegada a navegar per l’estany. No era la primera vegada que m’hi duia, però és la primera que recordo.

La «Barca», que a la meva família sempre s’anomenava amb majúscula, en realitat era una petita barqueta de sis pams per metre i mig, amb una pintura de color salmó plena de crostes, que l’únic mèrit que tenia era que l’havia comprat el meu avi a preu de saldo, a un pobre pescador a qui els fills havien decidit tancar en una residència en contra de la seva voluntat, i que cinc anys més tard encara surava.

Devia tenir tres anys, tot i que la meva mare perjura que en tenia menys. Recordo trepitjar aquella superfície de fusta que es movia sota els meus peus com si tingués vida pròpia i arrencar a plorar, recordo la veu de la meva mare pronosticant que ens enfonsaríem a les dues remades i jo imaginant un monstre del llac emergint de les profunditats per engolir-nos sense mastegar, recordo la veu del pare replicant que no cridés el mal temps, que encara se’ns posaria a ploure.

És curiós que recordi les seves veus, però que sigui incapaç de recordar les seves cares. Me les puc imaginar, em puc imaginar la cara sempre riallera de la mare amb les galtes rosades, la mirada sempre decidida del pare enmig d’un rostre colrat pel sol, però no les recordo.

L’únic que recordo d’aquell primera incursió en el món de la navegació és que de sobte es va fer el silenci, que no hi va haver més mal averanys ni recriminacions, que en obrir els ulls al que de debò estava passant al meu voltant, de sobte em vaig veure emmirallat en una superfície d’aigües cristal·lines que copiava el blau del cel i l’omplia de formes sinuoses: pedres mig desdibuixades que treien el nas entre una catifa espessa de fang, arrels colgades d’aigua amb textura de fils de seda, branquillons aquàtics que trencaven la superfície i brillaven orgullosos sota la llum dels petits raigs de sol que s’escolaven entre els núvols de cotó fluix.

Va ser llavors, allà, envoltat de blau i de silenci, quan vaig decidir que de gran seria pintor, que un dia seria capaç d’atrapar sobre el llenç aquell blau immens que no existia en la meva caixa de plastidecors.

Només tenia tres anys. La meva mare perjura que en tenia menys.

 
[Musa 95: Relat inspirat per la fotografia d’un detall de l’Estany de Banyoles que acompanya el text, obra de la Cris Paye.]

20150521-200_muses-Imatge_I_m_not_a_brick_any_more_Miri_run-Text_Tu_no_vols_Tere_SM

[Musa 80] Tu no vols

20150521-200_muses-Imatge_I_m_not_a_brick_any_more_Miri_run-Text_Tu_no_vols_Tere_SM

 

Juguem a la rateta? Agafa el rellotge de polsera, posa el vidre en contra dels raigs de llum, juguem a fer pampallugues als ulls dels veïns de l’edifici del davant. Qui serà avui la nostra víctima?

Jo triaria la noia del cinquè, la que corre com una boja sobre una cinta de plàstic sense moure’s de lloc, però sé que tu no vols: sempre dius que el jovent s’ha de moure, que no és bo que es passin les hores asseguts davant d’una pantalla. Jo triaria el nen del tercer, el que ens fa ganyotes i enganxa el nas al vidre de la finestra com si fos un porquet, però sé que tu no vols: et recorda la granja on vas créixer, entre animals de plomes i de peu rodó. Jo triaria la vella del quart, la que simula fer ganxet al balcó i en realitat només està pendent de les anades i vingudes del porter, però sé que tu no vols: tu tampoc no et fies d’aquest porter.

Em dono per vençuda. Un núvol s’ha interposat davant dels raigs de sol i tu ni tan sols t’has descordat el rellotge del canell. Jo triaria qualsevol, l’únic que vull és jugar i tornar a les tardes de la nostra adolescència en què ens divertíem tirant pedretes a les branques dels arbres, però sé que tu no vols: no calia que et morissis perquè ho entengués.

Juguem a l’amagada?

 
[Musa 80: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text titulada «I’m not a brick any more!» obra de la Míriam.]