20150216-200_muses-Imatge_Calculator_ Jorge_Franganillo_CC2.0_Attribution-Text_Quadrar_els_comptes_Tere_SM

[Musa 19] Quadrar els comptes

20150216-200_muses-Imatge_Calculator_ Jorge_Franganillo_CC2.0_Attribution-Text_Quadrar_els_comptes_Tere_SM

 

A l’economista no li sortien els comptes.

Treballava de sol a sol, però per molts ingressos que tingués, el compte de resultats sempre registrava pèrdues i el balanç de la seva existència resultava impossible de quadrar. En la banda dels actius, la vida sense sobresalts perdia valor a cada dia que passava i els pilars de la seva pròpia naturalesa començaven a omplir-se de taques d’humitat. En la banda dels passius, els somnis no viscuts s’alçaven en peu de guerra i repartien pamflets a favor de l’adveniment d’una crisi existencial que els atorgués veu i vot en el pròxim consell de transició.

A l’escriptora no li sortien els comptes.

Treballava de sol a sol, però per moltes paraules que escrivís, les neurones lletraferides que regien la seva ànima no feien més que exigir-n’hi més. Fes el què fes, al final de la setmana el seu saldo d’hores disponibles sempre acabava amb números vermells. Encara que posposés els mals de panxa i ignorés els símptomes de la grip. Encara que reagendés les trobades amb les seves amistats a canvi d’un cafè futur que mai no arribava. Encara que perdés per abandó la guerra contra els cabells blancs. Encara que demanés prestat a la son. Encara que saquegés sense misericòrdia el temps del fons d’emergència reservat per veure créixer els seus fills.

Totes dues tenien feina, totes dues tenien diners, però a cap de les dues no els sortien els comptes.

No sabien comptar.

 

[Musa 19: Relat inspirat per la proposta de la Laura: «economista, somni, escriptora, feina, diners». La imatge que acompanya el text es titula «Calculator» i és de Jorge Franganillo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150213-200_muses-Imatge_Truita_amb_pesols_Jacob_Sunol_CC2.0_Attribution-Text_Quatre_gats_somiatruites_Tere_SM

[Musa 18] Quatre gats somiatruites

20150213-200_muses-Imatge_Truita_amb_pesols_Jacob_Sunol_CC2.0_Attribution-Text_Quatre_gats_somiatruites_Tere_SM

 

Em diuen somiatruites quan no saben què més dir-me.

«Somiatruites.»

Aquest és l’últim insult que surt dels seus llavis. No es pot deixar una feina estable per perseguir un somni. No es pot anteposar l’ànima a la raó. No es pot jugar amb la vida com quan eres una criatura de bolquers.

«Ja tens seixanta anys.»

La conversa comença sempre amb una llista interminable d’infortunis. I si es crema la casa? I si puja l’Euribor? I si em diagnostiquen una malaltia incurable? I si els meus pares perden la pensió i no poden continuar pagant la residència?

«La teva proposta és infactible.»

I qui em parla sempre m’aconsella pel meu bé. Em demana que reflexioni, que miri el món tal i com és, que llegeixi els diaris: guerra oberta a Ucraïna, jutjats inundats per casos de corrupció, l’estat islàmic avançant a passos de gegant,…

«El present és infernal. Què et fa pensar que el futur serà millor? Només et falten cinc anys per jubilar-te… Queda’t amb el que tens.»

Com si el que tingués fos alguna cosa sòlida que pogués resguardar a dins d’una caixa cuirassada del banc. Com si el present fos immutable. Com si la rutina fos una mar en calma perdent-se en la infinit, sense ni un bri d’aire ni una mala tempesta, sense onades ni taurons ni Moby Dicks.

«Fes-me cas.»

Quan s’adonen que resisteixo tots els embats, arriba l’ordre. L’ordre directa sense dret a rèplica. L’ordre establert que cal preservar. L’ordre infumable que m’asfixia. L’ordre d’aquells que pregonen sobre una vida que mai no s’han atrevit a viure.

«Somiatruites.»

Al final, l’insult. El punt i final. El suposat benefactor s’aixeca de la cadira i abandona el bar amb el compte a deure. Penso que m’hauria de saber greu… Però no me’n sap. Per primera vegada a la meva vida, tinc la certesa d’haver pres la decisió correcta. Per primer cop, sé que són els altres els qui estan equivocats. Encara que no ho entenguin.

M’aixeco de la taula i camino fins a la barra.

— Cobri’m, si us plau. Dos cafès.

— Tres cinquanta.

Trec un bitllet de deu euros de la cartera i tatxo mentalment el nom del meu interlocutor de la llista d’amics de l’ànima. Un menys a convidar en futures celebracions. A aquest ritme, quan organitzi la festa d’aniversari dels seixanta-un, només serem quatre gats; quatre gats somiatruites.

 

[Musa 18: Relat inspirat per la proposta de la @desbruixolada: «Infactible, infernal, infinit, infortuni, infumable». La imatge que acompanya el text es titula «Truita amb pèsols» i és de Jacob Sunol compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150212-200_muses-Imatge_Jazz_cake_Linda_Marklund_CC2.0_Attribution-Text_A_ritme_de_vida_Tere_SM

[Musa 17] A ritme de vida

20150212-200_muses-Imatge_Jazz_cake_Linda_Marklund_CC2.0_Attribution-Text_A_ritme_de_vida_Tere_SM

 

«:)»

 

I ja està? Això és tot?!

Nit de somni sense espelmes

Missatge indesxifrable

Dos punts i un parèntesis

Què vol de mi? Què vol dir?!

 

«Gira el mòbil»

 

De costat?

I tot de sobte pren sentit

Com una partitura sense notes

Com un violoncel·lista sense cordes

improvisant, en directe, a ritme de jazz

 

 

[Musa 17: Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes Argelich: «Un microrelat que comenci amb aquest signe “:)” i que acabi amb una paraula que acabi amb una “z”». La imatge que acompanya el text es titula «Jazz Cake» i és de Linda Marklund compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150211-200_muses-Imatge_knit_baby_booties_normanack_CC2.0_Attribution-Text_Dignitat_Tere_SM

[Musa 16] Dignitat

20150211-200_muses-Imatge_knit_baby_booties_normanack_CC2.0_Attribution-Text_Dignitat_Tere_SM

 

No. De cap de les maneres. No penso emocionar-me, ni un plor. Ni un.

Respira a fons. Respiro a fons.

— Aaaaaaaaaah!

Crida! Ai, mare meva! Crida! La sento cridar! No sents com crida?!

Hauria d’entrar! Què hi faig aquí?!

O no…

No em puc tornar a desmaiar.

Tinc una dignitat. Haig de mantenir un estatus. No puc anar caient com un soc pels racons.

Com mort.

Què dirien els treballadors de l’empresa si em veiessin? Ah, no! De cap manera!

Sóc l’amo. El director general. El que paga les nòmines. Aquí ningú no se’n riu de mi. Ni aquí ni allà. Ni un somriure. Ni mig. Ni un terç. Ni tan sols una ombra. Ni…

— Aaaaaaaaaah!

Torna a cridar! Per què no acaba ja?! Per què dura tant?!

I si hi ha alguna cosa que no està anant tan bé? Per què ningú no em diu res? Per què no para de cridar? I si m’han vist la por pintada als ulls? I si creuen que no ho suportaré? I si…?

— Aaaaaaaaaah!

— Buaaaaaaaaaaa!

Era un…? Era un…? He sentit un…? Un…?

La porta s’obre. La porta. Surt una infermera, vestida de blanc, bressolant un farcell de mantes blanques.

Mira a banda i banda del passadís. Em veu. Em somriu. Se m’acosta. T’acosta. Paro els braços amb un acte gairebé reflex.

— És una nena preciosa — murmura deixant-te entre els meus braços —. Tot ha anat molt bé.

Preciosa. Bonica. Resplendent. Sol. Estrella. Univers. Totes les paraules es queden curtes. Ets la meva nena. La meva nena.

— Ai, els fills… Li hauré de portar un pitet, li està caient la bava!

La infermera se’n riu de mi. Ho sé. Sé que se’n burla. Sé que si em veiessin els treballadors de l’empresa, perdria el seu respecte d’un sol cop. Però saps què, princesa meva?

— Cu-cu-cu-ga-ga-to…
[Musa 16: Relat inspirat per la proposta de la Montse: «fills, por, plor, dignitat, somriure». La imatge que acompanya el text es titula «knit baby booties» i és de normanack compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150210-200_muses-Imatge_Mountains_of_the_Grindelwald _valley_Els_CC2.0_Attribution-Text_La_merda_a_la_muntanya_si_fa_pudor_Tere_SM

[Musa 15] La merda a la muntanya sí fa pudor

20150210-200_muses-Imatge_Mountains_of_the_Grindelwald _valley_Els_CC2.0_Attribution-Text_La_merda_a_la_muntanya_si_fa_pudor_Tere_SM

 

Els posaria vespers a dins del sac de dormir. Els ompliria de sal les cantimplores. Llençaria els seus anoracs al riu d’aigües gèlides i els veuria desaparèixer corrent avall.

– «Cristal·lines» – es va corregir amb una ganyota –. Aigües «cristal·lines»… Ja us fotran.

Va sentir que els dits li relliscaven i es va tornar a aferrar a la roca.

– Ajuda! Auxili! Ajudeu-me!

«Me… Me… Me…» Les muntanyes van tornar l’eco dels seus crits. Una vegada… I una altra… I una altra… Cada vegada més i més i més lluny.

– «Me»? No: me-r-da! Quina merda!

«Da… Da… Da…»

– «Vine a fer muntanyisme amb nosaltres – va remugar amb veu d’espinguet –. Caminarem entre els arbres, sentirem cantar els ocellets, veurem com el sol es pon darrere dels cims nevats…» I una merda! Em sentiu?! Auxili!

«Li… Li… Li…»

– Mai més! No em tornareu a enganyar mai més! Prefereixo la ciutat! Estic fins ous dels arbres de fulla perenne!

«Ne… Ne… Ne…»

 

* * *

 

– Medaline? Tot bé?

– M’ha semblat que algú em cridava…

– Imaginacions. Estem sols.

– Potser era algú d’aquell grup de Barna…

– Impossible, fa hores que han marxat. Sopem?

 

 

[Musa 15: Relat inspirat per participar en el segon enfrontament del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «muntanyisme». Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Mountains of the Grindelwald valley, » Explored : ) «» i és d’Els compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150209-200_muses-Imatge_Farola_Valderrobres_ Jaume_Escofet_CC2.0_Attribution-Text_Fer_trampes_Tere_SM

[Musa 14] Fer trampes

20150209-200_muses-Imatge_Farola_Valderrobres_ Jaume_Escofet_CC2.0_Attribution-Text_Fer_trampes_Tere_SM

 

Nit. Habitació en penombra. Per la finestra entra només la llum d’un fanal proper.

 

HOME (fa ganyotes al farcell de mantes que té als braços) — Bu-bu-bu-bu-bu! Nana-nana-nananana!

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — Va… No ploris, no ploris, no ploris… Qui és el nen del papa? Qui és el nen més maco del món?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Xxxxxxt! Fes-ho pel papa que demà ha d’anar a treballar, s’està morint de son i encara no ha pogut començar a sopar… No t’agrada el xumet? Mira el xumet… Si us plau… Si us plau…

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — D’acord, d’acord! El papa no sopa i es queda aquí amb tu, a l’habitació, em quedaré aquí fins que t’adormis… Però deixa de plorar, si us plau… Sí? Va, si us plau… Si us plau…

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Ja ho sé! Tornarem a canviar el bolquer! Què et sembla? Molt bé, així. El nen més maco del món que deixarà que el papa li canviï el bolquer i… El bolquer està net.

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — No passa res! El canviarem igualment! Oi que sí? És clar que sí! Mira! Ja està! Net i polit! Oi que bé? Oi que ara sí que tancaràs els ulls i dormiràs?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Va… Xxxxxxt… No passa res… És hora de fer non-non… No ho veus? Hora de fer non-non, com els estels que brillen al cel. Els veus? Són aquells punts que hi ha allà dalt, a l’infinit… Ells ara estan dormint… I tu també dormiràs, oi que sí? Oi que sí?

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — Mira, mira! Mira aquí! Oh?! Què és això? És un mirall! És el papa i el nen més maco de l’univers! Ho has vist? Oh… Has vist el nen? Quin nen més maco? I no seria encara més maco si no tingués la cara plena de llàgrimes?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — D’acord! D’acord! Ets el nen més maco encara que ploris, però para de plorar. Si fos més d’hora podríem anar a fer un vol amb el cotxet, però a aquesta hora i amb aquest fred… A fora està blanc de gebre. No podem sortir al carrer, ens refredaríem. I què faríem si el nen més maco del món agafés un refredat?

 

Se senten unes claus al pany. Se sent el soroll d’una porta que s’obre i es tanca. Uns passos s’acosten i entren a l’habitació.

 

DONA — Tot bé? Se senten els plors des de l’ascensor.

HOME — Estic desesperat. Ja no sé què més fer-hi.

DONA — Deixa-me’l a mi. Jo me n’ocupo.

HOME — I què faràs tu que jo encara no hagi provat?

DONA — No siguis tossut. Dóna-me’l.

 

El pare dóna el nadó a la dona. La dona s’asseu, es descorda la camisa. El nadó s’agafa al pit i deixa de plorar.

 

HOME — Això és fer trampes.

 

S’apaguen els llums.

 

 

[Musa 14: Relat inspirat per la proposta de la Marta Eva: «gebre, mirall, bolquer, estel, infinit». La imatge que acompanya el text es titula «Farola@Valderrobres» i és de  Jaume Escofet compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150206-200_muses-Imatge_Blood_Hibiscus_ Kryziz_Bonny_CC2.0_Attribution-Text_Tinta_roja_Tere_SM

[Musa 13] Tinta roja

20150206-200_muses-Imatge_Blood_Hibiscus_ Kryziz_Bonny_CC2.0_Attribution-Text_Tinta_roja_Tere_SM

 

Diuen que les paraules
prosa o poesia
només són mots

que la passió
és més
que sis lletres

que la fragilitat
d’un aleteig de papallona
no es captura

saps què crec?

que cal esprémer la polpa
per fer-ne suc

 

[Musa 13: Relat inspirat per la proposta de la Cristina: «Paraules, prosa, passió, papallona, polpa. Totes amb P!». La imatge que acompanya el text es titula «Blood Hibiscus» i és de  Kryziz Bonny compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

[Musa 12] Doctor

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

 

L’home alçà la mirada dels fulls plens de xifres que tenia entre les mans. Els seus ulls es posaren sobre la pacient que esperava impertèrrita al seu davant. L’home es quedà quiet, en silenci, incapaç de pronunciar la frase d’un discurs que acabaria amb un «em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants». Odiava aquells discursos.

— Doctor, és greu?

La frase eixí dels llavis de la jove amb un moviment gairebé imperceptible i el doctor s’adonà que el cas era fins i tot més greu del que es podia llegir a les analítiques. Tornà a abaixar la mirada. Era molt jove, massa. Quants anys tenia? Buscà la seva data de naixement a l’informe. Vint-i-cinc anys. Gairebé vint-i-sis. Faltaven set dies. Com li podia donar aquella mena de notícies a una setmana del seu aniversari?

— Doctor?

L’home tornà a alçar els ulls. Blaus. No, blau-verds. La noia anava vestida de roig des de les puntes de les sabates fins el fermall dels cabells, però malgrat tot, eren els seus ulls freds i brillants els únics que transmetien un bri de vida enmig d’aquella massa cridanera i immòbil.

— Doctor, si us plau…

La pacient insistia amb la veu i amb la mirada. Insistia. Insistia per saber. Insistia per sentir. Insistia per descobrir sense saber que, una vegada descobert, potser desitjaria no haver sentit mai. Ella insistia i ell sabia que era la seva obligació respondre. Havia de parlar. Els títols que amb tan d’orgull havia penjat a les parets en obrir la clínica eren, també, una càrrega d’obligacions. I una de les seves obligacions era donar discursos. Era donar aquella mena de discursos, la mena de discursos que odiava. «Em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants.»

— Els seus nivells de… — començà i s’aturà, s’escurà la gola, repassà un últim cop les xifres abans de continuar amb la lectura del diagnòstic amb el cap cot —. Els seus nivells de somnis estan sota mínims. No li queden il·lusions, ni esperances. No sap perquè es desperta als matins ni perquè se’n va a dormir a les nits. Les seves reserves d’abraçades s’han esgotat i no hi ha rastres de l’última vegada que li van donar un petó… O de l’última vegada que vostè va fer un petó a algú. La veu de la seva ànima ha superat la frase d’esgargallemar-se i ha entrat en fase de mutisme irreversible. El batec del seu cor és inaudible i els seus pulmons gairebé ja han perdut tots els sospirs. El que vostè pateix es coneix amb el nom de «sobredosi de realitat». En altres paraules… — el doctor tornà a alçar el cap per mirar els ulls blaus de la pacient —. En altres paraules, s’està vostè convertint en una pedra. Em sap greu. Farem tot el que podrem, no perdi l’esperança. La ciència avança a passos de gegants.

— No…? No hi ha cura?

— De moment no, però al parc rebrà totes les atencions que necessiti mentre els científics continuen investigant. Els jardiners s’asseguraran que els coloms no se li puguin acostar i repararan qualsevol esquerda que li pugui aparèixer per culpa del fred o la pluja.

— Un parc?

— És el millor tractament que li podem oferir. Ahir mateix hi vam traslladar un banquer cremat, tres auditors addictes a les hores extres i dos advocats que no havien aclucat els ulls des del gener del dos mil vuit. Tothom està satisfet amb el tracte rebut i els turistes deixen uns calerons extres que mai no van malament en aquests temps de retallades.

— Vol dir que…? Hi ha més gent com jo?

— Malauradament, el seu síndrome s’està convertint en una epidèmia. Cada vegada hi ha més casos… I més joves — el doctor sospirà negant amb el cap —. Li puc fer una pregunta? — la noia no assentí, però l’home interpretà el seu silenci i la seva falta de moviment com una invitació a continuar —. Sé que potser sóc indiscret i que és una pregunta delicada. Sentis lliure de no respondre si no se sent còmode, però… Quan va ser l’últim cop…? Quan va ser l’últim cop que va llegir un llibre?

 

[Musa 12: Relat inspirat per la proposta de la Monica Godayol: «Sobredosi». La imatge que acompanya el text es titula «banksy – peaceful hearts doctor – 3» i és d’Eva Blue compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150204-200_muses-Imatge_Tren_rodalies_2_pisos_VivirElTren_CC2.0_Attribution-Text_Que_fariem_sense_Rodalies_Tere_SM

[Musa 11] Què faríem sense els Rodalies?

20150204-200_muses-Imatge_Tren_rodalies_2_pisos_VivirElTren_CC2.0_Attribution-Text_Que_fariem_sense_Rodalies_Tere_SM

 

La renfe. La R-E-N-F-E. Recordo que quan era petita hi havia un acudit que deia quelcom així com «Rogamos-Empujen-Nuestros-Ferrocarriles-Estropeados». La gent és dolenta. I exagera. I són molts els qui no saben assaborir una experiència única com aquesta.

Què hi pot haver millor que un viatge amb Rodalies?

De debò. No estic fent broma. Poseu-vos en situació. Surts de la feina, cansat, esgotat, esmaperdut. En diuen «estrès laboral», així, en genèric, però molts pocs en coneixen la recepta exacta. Voleu que us la digui? Agafeu un algú, qualsevol. Poseu en aquesta única persona tres quilos i mig de «no m’heu entès!», quatre unces de «encara no ens han aprovat el pressupost», cinc-cents grams de «i la paga extra, quan diuen que ens la tornen?» i removeu-ho a consciència afegint-hi sis pessics de «això era per ahir» i tres gotes de «tot és prioritari». Us podeu imaginar el gust del còctel?

Puges a un rodalies amb el còctel a la mà. És tard. Si és hivern, ja fa estona que s’ha post el sol. Si és estiu, ja fa estona que s’ha post el sol. Tothom porta a la mà un còctel similar al teu. Als dels universitaris hi floten lletres i equacions i campanes de Gauss i unes paraulotes esgarrifoses a on es llegeix «aprovat» i «suspès». Als dels pares hi neden bombolles soporíferes plenes de zetes que amenacen de tancar-los els ulls mentre la canalla corre descontrolada d’un extrem a l’altre del vagó. Als còctels dels que estan a l’atur no hi ha qui els faci callar: «que s’ha acabat la crisi, diuen?», «quantes entrevistes has fet aquesta setmana?», «hauries de fer un altre curs», «un altre?»,…

Els seients són una rara avís. La llegenda diu que existeixen, però són pocs els afortunats que han aconseguit atrapar-ne un abans que el tren sortís de l’estació. Sigui com sigui, no valen la pena. Qui vol un seient quan tens l’oportunitat d’estar-te a peu dret al costat de la porta fruint de les vistes? Per tant, tu i el teu còctel us quedeu al costat de la porta i deixes que la teva mirada es perdi en la foscor del túnel que travessa les finestres. El teu cor sospira i la teva imaginació acudeix a la crida. De sobte, el vagó deixa de ser una llauna i es converteix en un submarí. De sobte, ja no ets en un túnel, sinó al fons del mar. De sobte, la foscor que t’envoltava es converteix en un incomparable paisatge marí, de tons violacis, a on les sirenes et tempten amb cançons plenes de meravelles i ferotges taurons blancs t’amenacen inofensius des de l’altra banda dels vidres.

El somieig dura el que tarda el tren a frenar de cop perquè… Mai no sabràs el perquè.

Els vagons reprenen la marxa. Abandones el paisatge i dónes permís a la teva mirada perquè deambuli entre els caps dels teus companys de transport. Mires els seus còctels i penses que, comptat i debatut, el teu tampoc no és el pitjor de tots. ¿I què, si tu volies ser ballarina i has acabat fent de mecanògrafa en un jutjat a on ningú no et diu ni hola, asseguda en una cadira quinze hores el dia? ¿I què, si tu volies fer un cim, i dos cims, i tres cims i quatre i cinc i sis i vint, i l’únic cim que fas diàriament és el d’arribar al límit de la teva paciència, i respirar a fons, i tornar al vall de la tranquil·litat, i tornar a començar l’ascensió repetint-te que no podran amb la teva fortalesa interior d’escalador?

Quan arribes a casa, el còctel ja no és tan còctel. Quan arribes a casa, després que el tren hagi frenat cinc vegades més sense donar explicacions, s’hagi quedat aturat tres quarts d’hora al mig del no res sense donar explicacions i hagi arribat amb una hora i mitja de retard sense donar explicacions, arribes a la conclusió que les explicacions estan sobrevalorades. Quan arribes a casa, estàs tan cansat que ja només et queda esma que per ficar-te al llit, tancar els ull i dormir. I així és com sobrevivim a un dia. I a un altre. I a un altre. I a un altre… I tot gràcies a la renfe.

Què faríem sense els Rodalies?

 

[Musa 11: Relat inspirat per la proposta de l’Elisabet Cornadó: «Estrès laboral, paisatge marí, fer un cim, viatge en rodalies». La imatge que acompanya el text es titula «Tren Rodalies 2 pisos» i és de VivirElTren.es compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150203-200_muses-Imatge_Laughing_Up_A_Storm_ JD_Hancock_CC2.0_Attribution-Text_Qui_riu_Tere_SM

[Musa 10] Qui riu?

20150203-200_muses-Imatge_Laughing_Up_A_Storm_ JD_Hancock_CC2.0_Attribution-Text_Qui_riu_Tere_SM

 

Sempre era l’últim. O gairebé sempre. I quan no era l’últim, era invisible. Fessin el que fessin, juguessin al què juguessin, ho sabia: no el volien.

Al principi no n’havia estat conscient. Quan els obrien la porta per sortir al carrer, ell era el primer a travessar el llindar. Corria d’un cantó a l’altre com un boig, perseguia tothom qui se li creuava davant dels ulls. Creia que reien amb ell. Un dia havia descobert que es reien d’ell.

En un inici havia intentat convèncer-se que eren imaginacions seves. Havia intentat fer com sempre, havia intentat viure com si el canvi de preposicions no hagués aparegut mai en el seu magí. Havia estat a punt de sortir-se’n i de creure’s la seva pròpia mentida, però el miratge havia durat el que havia tardat una veu presumptuosa a arrencar-li la bena de davant dels ulls.

— Ets «raro».

La paraula l’acompanyava des de llavors. «Raro.» Anés a on anés, les quatre lletres refulgien com una condemna en la mirada d’aquells que es dignaven a esguardar-lo. Havia deixat de ser el primer a sortir quan els obrien la porta. Molts dies ni tan sols sortia. Es quedava a dins, els veia jugar a través de la finestra. Es preguntava quin mal els havia fet.

No era com ells. Ho sabia. Ho sabien. Era més alt, més gros. La seva veu era més greu. Ells preferien el peix, ell un bon bistec. Ells preferien l’estufa, ell sortir a córrer encara que el carrer estigués cobert de neu. Ells esgarrapaven les cortines, ell preferia queixalar els coixins. Però corria quan ells corrien. Però menjava quan ells menjaven. Però dormia quan ells dormien.

— Els «raros» són ells.

Va arrencar a córrer cap al carrer i es va col·locar al bell mig de la rotllana. Va començar a cridar com mai ho havia fet, amb una força desconeguda que li brollava des del fons de l’ànima. Es van estarrufar per mofar-se’n, però van canviar ràpidament d’opinió quan se’ls va llençar a sobre mostrant-los els ullals. Alguns van córrer a refugiar-se a l’interior de la casa. Un parell es van amagar a sota d’un cotxe aparcat. El més valent es va enfilar canonada a munt fins arribar al capdamunt la teulada. Al cap de poc, s’havia quedat sol al mig del carrer.

— Però què fa aquest gos?!

— Per si de cas, bordo, no fos cas que us penséssiu que, per ser «raro», sóc menys. I ara, gats… Qui riu?

 

[Musa 10: Relat inspirat per la proposta d’en deomises: «Les cinc paraules, incloses en una frase: per si de cas, bordo (el verb pot canviar de temps, nombre i/o persona)». La imatge que acompanya el text es titula «Laughing Up A Storm» i és de JD Hancock compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]