Blog

20150522-200_muses-Imatge_bird_r_nial_bradshaw_CC2.0_Attribution-Text_Vola_ocellet_Tere_SM

[Musa 81] Vola, ocellet

20150522-200_muses-Imatge_bird_r_nial_bradshaw_CC2.0_Attribution-Text_Vola_ocellet_Tere_SM

 

L’ocellet no vola.

El gat camina de puntetes, sense fer soroll, camina sobre coixins que n’esmorteeixen els passos, camina amb la respiració continguda per no alertar la presa.

L’ocellet canta.

El seu cant ha alertat la fera que ara l’espia i s’hi aproxima llepant-se els bigotis.

L’ocellet canta.

Canta enfilat en la branca més baixa de l’alzina més alta del jardí, canta al sol del migdia que li fa brillar les seves plomes de color de blat, canta sense cloure els ulls però sense veure res més enllà del seu bec.

L’ocellet canta.

Si la branca fos un braç, ell tindria les potes a l’altura dels canells.

L’ocellet canta.

El gat salta dels arbustos com si fos una molla fins llavors continguda, salta fins a la base del tronc, salta fins a la branca més baixa, salta fins a l’altura dels canells.

L’ocellet vola.

 

 

[Musa 81: Relat inspirat per la proposta de la Glòria Calafell: «cant, migdia, cloure, blat, canells». La imatge que acompanya el text es titula «bird» i és de r. nial bradshaw compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150521-200_muses-Imatge_I_m_not_a_brick_any_more_Miri_run-Text_Tu_no_vols_Tere_SM

[Musa 80] Tu no vols

20150521-200_muses-Imatge_I_m_not_a_brick_any_more_Miri_run-Text_Tu_no_vols_Tere_SM

 

Juguem a la rateta? Agafa el rellotge de polsera, posa el vidre en contra dels raigs de llum, juguem a fer pampallugues als ulls dels veïns de l’edifici del davant. Qui serà avui la nostra víctima?

Jo triaria la noia del cinquè, la que corre com una boja sobre una cinta de plàstic sense moure’s de lloc, però sé que tu no vols: sempre dius que el jovent s’ha de moure, que no és bo que es passin les hores asseguts davant d’una pantalla. Jo triaria el nen del tercer, el que ens fa ganyotes i enganxa el nas al vidre de la finestra com si fos un porquet, però sé que tu no vols: et recorda la granja on vas créixer, entre animals de plomes i de peu rodó. Jo triaria la vella del quart, la que simula fer ganxet al balcó i en realitat només està pendent de les anades i vingudes del porter, però sé que tu no vols: tu tampoc no et fies d’aquest porter.

Em dono per vençuda. Un núvol s’ha interposat davant dels raigs de sol i tu ni tan sols t’has descordat el rellotge del canell. Jo triaria qualsevol, l’únic que vull és jugar i tornar a les tardes de la nostra adolescència en què ens divertíem tirant pedretes a les branques dels arbres, però sé que tu no vols: no calia que et morissis perquè ho entengués.

Juguem a l’amagada?

 
[Musa 80: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text titulada «I’m not a brick any more!» obra de la Míriam.]

20150520-200_muses-Imatge_Dear_Inge_in_the_local_bakery_storebukkebr_CC2.0_Attribution-Text_Els_jubilats_se_n_van_a_la_pastisseria_Tere_SM

[Musa 79] Els jubilats se’n van a la pastisseria

20150520-200_muses-Imatge_Dear_Inge_in_the_local_bakery_storebukkebr_CC2.0_Attribution-Text_Els_jubilats_se_n_van_a_la_pastisseria_Tere_SM

 

IDEA MARC

Quatre jubilats que viuen junts. Van fugir de la residència de la tercera edat a on els havien tancat els seus fills i ara viuen d’okupes al pis d’estudiants d’un dels seus néts.

 
PERSONATGES

ANNA – Àvia d’aspecte afable, esquena encorbada, cabells blancs amb una llarga trena que li arriba fins a la cintura. Vestida amb una camisa de color llampant i uns pantalons amples de color negre. Porta una càmera de fotos antiga (amb rodet fotogràfic).
Tic => Fa una foto cada tres passes. Porta una bossa de plàstic penjada al braç plena de rodets fotogràfics de recanvi i es passa l’estona canviant i tornant a canviar el rodet.

ROSER – Àvia vestida de roquera, amb ulleres de sol i cabells punkies molt curts. Va amb una cadira de rodes i sempre té un granissat de maduixa entre les mans que beu amb una palleta.
Tic => No deixa mai de xumar per la palleta. Si se li acaba el granissat, es posa a plorar com una nena petita.

PERE – Avi escardalenc, calb, vestit amb uns pantalons enormes que li van molt grans i que s’ha d’aguantar amb uns tirants perquè no li caiguin. Els pantalons li van tan grans que és el lloc perfecte per guardar-hi de tot, és com si portés la casa a sobre (com una espècia de butxaca màgica d’en Doraemon).
Tic => Es va donant cops amb una pinta al cap dient «creixeu, creixeu» i es va passant la mà pel cap per comprovar si els cabells ja han crescut.

CÈLIA – Àvia vestida amb jersei blanc de llana i faldilla negra gruixuda fins més avall dels genolls. Porta cabells blancs ondulats fins a les espatlles, amb un pentinat que sembla acabat de sortir de la perruqueria (en realitat és una perruca). Duu ulleres de cul de got i s’ha d’acostar molt per poder llegir les coses. Porta una bossa negra al braç esquerre plena fins dalt de mapes i plànols i a la mà dreta duu un bastó amb adhesius de tots els racons del món (com les que es posaven a les maletes de viatges).
Tic => Quan té calor, es venta amb la perruca i se la torna a posar.

PASTISSERA – Noia vestida amb camisa i barret de pastisser de color groc i pantalons i davantal negres. S’està darrere de la barra de la pastisseria llimant-se les ungles.

DOS FIGURANTS

 

INTERIOR – PASTISSERIA – DIA

L’escenari és una pastisseria. Es veu un mostrador protegit amb un vidre ple de pastes, cadascuna amb un cartellet blanc a on s’hi pot llegir el nom i el preu: croissants, coulants, ensaimades,… Al darrere del mostrador hi ha diversos cistells amb diferents tipus de barres de pa: baguettes, pans de quilo,… Davant del mostrador hi ha una petita taula amb tres cadires.

La pastissera està darrere del mostrador de la pastisseria: està molt concentrada llimant-se les ungles. Entren els quatre jubilats. La Cèlia és la primera d’entrar, està mirant de molt a prop un mapa que té desplegat davant de la cara, al seu darrere entra l’Anna amb la càmera de fotos penjada al coll i finalment en Pere empenyent la cadira de rodes a on hi ha asseguda la Roser. La pastissera es col·loca la llima d’ungles darrere de l’orella en veure’ls arribar.

CÈLIA
(AIXECA LA MIRADA DEL MAPA QUE TÉ ENGANXAT A LA PUNTA DEL NAS) Tatxan! Ja hem arribat a la pastisseria! (PLEGA EL MAPA I EL GUARDA A LA BOSSA. ES TREU LA PERRUCA DEL CAP I ES VENTA UN PARELL DE COPS) Uf! Quina calor que fa aquí dins! (ES TORNA A COL·LOCAR LA PERRUCA I S’ACOSTA AL MOSTRADOR A ON HI HA LES PASTES)

ANNA
Oh! Quina pastisseria més bonica! (COMENÇA A FER FOTOS AMB LA CÀMERA A TORT I A DRET)

PERE
(ESBUFEGANT) Roser, estaria bé que et posessis a règim: peses com si ja estiguessis a dins del taüt!

ROSER
(XUCLA AMB FORÇA EL GRANISSAT DE MADUIXA AMB CARA D’ENFADADA. LA PALLA FA SOROLL DE BUIT, SACSEJA EL GOT DE PLÀSTIC, S’ADONA QUE ESTÀ BUIT I COMENÇA A PLORAR) Buaaaaaaaah!

ANNA
(GIRA LA CÀMERA CAP A LA ROSER AMB UN SOMRIURE) Somriu a l’ocellet (EL DISPARADOR FA SOROLL D’ENCALLAT I S’APARTA LA CÀMERA DE DAVANT DE LA CÀRA) Mecagum en Kodak! Sempre se m’acaba el rodet en el moment més interessant (DEIXA LA BOSSA DE PLÀSTIC SOBRE LA TAULA, EN TREU UN RODET DE RECANVI I OBRE LA CÀMERA PER CANVIAR-LO)

PERE
(ACOSTA LA CADIRA DE RODES DE LA ROSER FINS A LA TAULA) No ploris… Ara ho arreglem, ara ho arreglem… (TREU UNA PETITA CAIXA DE MADUIXES DELS PANTALONS, UNA BOSSA DE PLÀSTIC TRANSPARENT PLENA DE GEL I UNA BATEDORA: POSA TOTS ELS INGREDIENTS A DINS LA BATEDORA, L’ENDOLLA, ACCIONA L’INTERRUPTOR, L’APAGA I TORNA A OMPLIR EL GOT DE PLÀSTIC DE LA ROSER) Ja està!

ROSER
(XUCLA AMB FORÇA EL GRANISSAT DE MADUIXA AMB CARA DE FELICITAT)

ANNA
(HA ACABAT DE CANVIAR EL RODET DE LA CÀMERA. ES GIRA TRIOMFAL CAP A LA ROSER I S’ADONA QUE LA DONA JA HA PARAT DE PLORAR. DECEBUDA) Oh! Ja m’ho he tornat a perdre!

En Pere torna a guardar tots els trastos a dins dels pantalons.

CÈLIA
(TÉ EL NAS ENGANXAT AL VIDRE DEL MOSTRADOR I ASSENYALA UNA DE LES SAFATES) Què hi diu aquí? Xuclant? Qui l’ha xuclat?

PASTISSERA
Xuclant, no: «coulant». Està fet de xocolata.

CÈLIA
(IL·LUSIONADA) Xocolata belga?

PASTISSERA
No, de Girona.

CÈLIA
(DESIL·LUSIONADA, MIRA LA RESTA DE COSES QUE HI HA PER VENDRE I ASSENYALA UNA CISTELLA DE BARRES QUE HI HA DARRERE DEL MOSTRADOR) Aquelles barres de pa d’allà, són baguettes?

PASTISSERA
Sí.

CÈLIA
(ENCARA MÉS IL·LUSIONADA QUE ABANS) De França?

PASTISSERA
Del nostre forn.

La Cèlia es mira desil·lusionada la pastissera com una nena petita a punt de plorar. L’Anna li fa una foto. La Cèlia recupera la dignitat, s’asseu en una de les cadires, treu un dels mapes de la bossa, el desplega i s’hi amaga al darrere perquè l’Anna no la pugui continuar fotografiant. La Roser continua xuclant el seu granissat.

PERE
No hem vingut pel pa. (S’ACOSTA AL MOSTRADOR IL·LUSIONAT, AL MATEIX TEMPS QUE ES PASSA LA MÀ PEL CAP SENSE CABELLS) He sentit a dir que hi ha un tractament meravellós pel cabell: voldria un pot de crema capil·lar.

PASTISSERA
Només tenim crema catalana.

L’Anna es va girant cap al Pere i cap a la pastissera per fer-los fotos com si es tractés d’un partit de tennis.

PERE
Oh, m’és igual si és catalana o espanyola, independentista o unionista. L’únic que vull és que em faci créixer els cabells.

PASTISSERA
Cremada?

PERE
M’ha vist cara d’ignorant? Què vol, que em posi cendres al cap?

PASTISSERA
(AGAFA UN POT DE DINS DEL MOSTRADOR, A ON HI HA ESCRIT «CREMA» AMB LLETRES GRANS, I EL POSA SOBRE EL TAULELL) Seran quinze euros.

PERE
(TREU UNA PETITA CAIXA FORTA DE DINS DELS PANTALONS, L’OBRE AMAGANT-NE LA COMBINACIÓ AMB LA MÀ, EN TREU QUINZE EUROS I LA TORNA A TANCAR) Aquí té (DÓNA ELS BITLLETS A LA PASTISSERA I TORNA A GUARDAR LA CAIXA FORTA A DINS DELS PANTALONS)

PASTISSERA
(DÓNA EL POT DE CREMA A EN PERE) Aquí té el pot de crema. Si passa al final de la pastisseria, la meva companya sortirà de seguida a atendre’l.

S’obre el pla. Es veuen tres assecadors de perruqueria al final de la pastisseria. Dos dels assecadors estan ocupats per dos homes calbs, amb bates de perruqueria fins als peus, que tenen a les mans pots similars als d’en Pere (un amb el nom de «Xocolata» i l’altre «Nata») i que tenen els caps untats: un amb xocolata i l’altre amb nata.

PERE
(S’ASSEU IL·LUSIONAT AL DAVANT A LA BUTACA DEL TERCER ASSECADOR I SALUDA ELS ALTRES DOS HOMES) Hola (ES TREU UNA PINTA DELS PANTALONS I COMENÇA A DONAR-SE COPS AL CAP AMB LA PINTA) Creixeu, creixeu,…

L’Anna vol fer una foto als tres homes i el disparador torna a fer soroll d’encallat.

ANNA
No pot ser! Sempre se m’acaba en el moment més interessant! Mecagum en Kodak…

 

 

[Musa 79: Exercici final del curs «Tècniques d’escriptura professional de l’sketch» impartit per en Pep Bras a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La imatge que acompanya el text es titula «Dear Inge in the local bakery» i és de storebukkebruse compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150519-200_muses-Imatge_ready_Mary_Clark_CC2.0_Attribution-Text_Cinc_fills_normals_Tere_SM

[Musa 78] Cinc fills normals

20150519-200_muses-Imatge_ready_Mary_Clark_CC2.0_Attribution-Text_Cinc_fills_normals_Tere_SM

 

Ell era un home alt, tan alt que s’havia d’ajupir per passar per qualsevol porta i sempre semblava que portés pantalons curts. Ella era una dona baixa, tan baixa que arrossegava les minifaldilles pel terra i portava sempre un paraigua obert a dins del metro per por que l’aixafessin a les hores punta.

L’home alt i la dona baixa es van conèixer i es van enamorar l’un de l’altra amb la passió dels oposats que es reconeixen iguals. Es van casar en una cerimònia que va merèixer l’atenció de dos diaris locals i van tenir cinc fills, normals, ni molt alts ni molt baixos. Cinc fills tan normals que ni tan sols la ment maliciosa dels seus companys de classe va ser capaç de trobar-los un sobrenom.

Els no ningú van créixer, van trobar una feina, van tenir fills i filles tan normals com ells. Van fer tot el que s’espera que faci la gent normal i, quan va arribar el seu dia, es van morir com pertoca a tots els éssers normals. A l’epitafi de la seva tomba es pot llegir el resum de les seves vides: «Aquí descansen els normals, fills de dos éssers extraordinaris».

 
[Musa 78: Relat inspirat per participar en la novena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema lliure, màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «ready» i és de Mary Clark compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150518-200_muses-Imatge_Vietnam_David_Castejon_Ferrer-Text_Tresor_Tere_SM

[Musa 77] Tresor

20150518-200_muses-Imatge_Vietnam_David_Castejon_Ferrer-Text_Tresor_Tere_SM

 

Diuen que quan ho trobis, ho sabràs, que la vida és una recerca i que el camí està ple de senyals que ens guien fins a un tresor que només nosaltres podem trobar. N’hi ha qui d’aquest tresor en diuen «felicitat», d’altres «riqueses sense fi», d’altres «viure a Nova York», d’altres «ànima bessona», d’altres… Aquest tresor té tants noms, i n’ha tingut tants de diferents al llarg de la història, que al final ja no se sap si som nosaltres que no sabem interpretar els senyals o si és el tresor en si qui està en perpètua crisi d’identitat.

Sigui com sigui, ell continua amagat, esperant ser descobert, i nosaltres continuem buscant-lo, esperant trobar vés a saber què. Acumulem anys i experiències intentant desxifrar-ne les coordenades exactes, ens posem màscares per simular ser qui no som mentre ens endinsem en territoris desconeguts del nostre interior, i del món exterior, i ens embarquem en vaixells carregats de veles sense atrevir-nos a sortir del port. Al final de la reserva de temps que algú, o ningú, ens va regalar, són pocs els qui abandonen el planeta amb la satisfacció d’haver trobat el tresor pel qual havien sospirat durant tota la seva existència.

Saps quina és la meva teoria? La meva teoria diu que el tresor sempre ha estat a la vista, perfectament visible, il·luminat per un focus de cinc mil watts. La meva teoria diu que sols necessites conèixer-te per poder-te reconèixer en el tresor que el teu cor anhela. I la meva teoria diu que allò que el teu cor anhela, sigui el què sigui… Ets tu.

 

[Musa 77: Relat inspirat per la fotografia de Vietnam que acompanya el text, obra d’en David Castejón.]

20150516-Tere_SM-Taller_poesia_escenica_Brossa_Setmana_poesia_Barcelona

Taller poesia escènica de Joan Brossa a la Setmana de la Poesia de Barcelona

20150516-Tere_SM-Taller_poesia_escenica_Brossa_Setmana_poesia_Barcelona

 

Com ja és tradicional, a principis de maig, a Barcelona se celebra la Setmana de la Poesia. Entre els molts actes que es programen per tota la ciutat, el divendres 15 de maig l’Escola d’Escriptura i la Fundació Joan Brossa van organitzar un taller al qual vaig tenir l’honor de poder assistir: «Més enllà del teatre: la poesia escènica».

En el taller, dirigit magistralment per en Jordi Marrugat, vam tenir l’ocasió d’aprendre moltes coses de l’obra poètica d’en Joan Brossa, posant l’èmfasi en les seves obres de teatre (o, com ell l’anomenava, la seva poesia escènica).

Ho sabíeu que Lorca era un dels referents de Joan Brossa? Em quedo amb una cita del poeta que segurament va influir l’obra Brossa: «El teatre és poesia que s’aixeca del llibre i es fa humana. I en fer-se, parla i crida, plora i es desespera.»

L’última part del taller el vam dedicar a posar en pràctica tot el que havíem après. Vam fer una acció espectacle col·lectiva de la qual no han quedat registres gràfics (hehe) i vam escriure dos cadàvers exquisits imitant la metodologia emprada pels surrealistes francesos: un de poètic i un de teatral.

El poètic diu: «En la buidor del tot res / Plomes verdes marginades / La clara nit ho enfosquia tot / Un vers en un moment!! No sé què dir / Sol, i de dol, i amb vetusta gonella / Els ulls de la fusta respiren aire / La vida és per viure-la».

I el teatral: «T’estimo. De la dreta surt una noia i s’asseu a terra. (algú) desaprendre (alguna cosa). L’actor primer salta dins la banyera. El capellà s’aixeca de sobte. Silenci llarg. Saltem amb els dos peus junts».

Què us sembla, tenim un futur surrealista? 😉

https://twitter.com/TereSM_/status/599508460041064448

Moltes gràcies Escola d’Escriptura, Fundació Brossa i Jordi Marrugat per convidar-nos!

20150515-200_muses-Imatge_Cridem_Educa-Text_Questio_de_bolets_Tere_SM

[Musa 76] Qüestió de bolets

20150515-200_muses-Imatge_Cridem_Educa-Text_Questio_de_bolets_Tere_SM

 

— Papa, papa, aquí!

I abans que pugui aturar-te, les teves cametes de sis anys es perden entre els pins. Corro pel camí forestal per no perdre’t la pista. Et veig saltar per sobre d’esbarzers i fulles de falguera, baixant pel pendent de la muntanya arrossegat per la força de la inconsciència i la imatge d’un enorme bolet de color taronja en el punt de mira.

— Espera’m!

No m’escoltes. Continues la carrera com si cada segon valgués un cofre ple de pedres precioses, com si frenar pogués permetre la fugida del bolet que t’espera desafiant al fons de la petita vall.

— No m’has sentit?!

M’endinso en el bosc. Abaixo el cap per esquivar les branques carregades de pinyons, els pantalons se m’enganxen en les punxes dels esbarzers. Em veig a mi mateix amb la teva edat, saltant també com un cérvol perseguit pel teu avi, amb la boca fent-se’m aigua anticipant el sopar de luxe.

— Papa, papa, aquí!

Finalment t’has aturat. M’esperes impacient al costat del bolet, dret i orgullós de la teva proesa, com un sant Jordi triomfador al costat del drac abatut. Quan arribo al teu costat, em prens el mòbil de les mans, et col·loques davant de la pantalla i immortalitzes el teu moment de glòria amb una instantània que corres a pujar a les xarxes socials: «He trobat un rovelló!»

— Marxem?

Em tornes el telèfon i les teves cametes de sis anys enfilen muntanya amunt sense esperar resposta. Em miro el bolet sense saber què fer amb el cistell buit que porto a les mans.

— No vols que el collim?

— Ecs! Quin fàstic!

El mòbil vibra entre les teves mans. Tens un «m’agrada».

 

 

[Musa 76: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de Cridem Educa.]

20150514-200_muses-Imatge_Angels_Soriano-Text_Trencaones_Tere_SM

[Musa 75] Trencaones

20150514-200_muses-Imatge_Angels_Soriano-Text_Trencaones_Tere_SM

 

Em vas regalar una rosa
una rosa rosa esclatada
amb pètals de sucre.

Besos fets de paciència
erosiones les pedres agrestes
les tornes de cuir.

Sense tu hores eternes
el passeig marítim perd la pau
anhelo els teus ulls.

I les ones es desfermen
quan la meva pell foc embravida
romp la teva calma.

 

 
[Musa 75: Poema inspirat per les quatre fotografies que acompanyen el text, obra de l’Àngels Soriano.]

20150513-200_muses-Imatge_Monkey_Mario_Micklisch_Attribution-Text_Prismatics_Tere_SM

[Musa 74] Prismàtics

20150513-200_muses-Imatge_Monkey_Mario_Micklisch_Attribution-Text_Prismatics_Tere_SM

 

— És perfecte… — va sospirar el biòleg sense apartar els prismàtics de davant dels ulls.

L’estudiant va esbufegar exasperat. No era que no li agradés estar allà. No era que no hagués cregut, i continués creient, que un viatge a l’Àfrica amb l’eminent doctor Sala no valgués el seu pes en or en el seu migrat currículum. No era que trobés insuportables els constants canvis de temperatura, d’un extrem a l’altre del termòmetre. No era que el molestés en excés l’elevat grau d’humitat ni les picades de tot tipus d’insectes. No era que veure un simi saltant entre els branques dels arbres no el continués deixant embadalit. No era que l’hagués afectat especialment haver-se assabentat del divorci dels seus pares a través d’una comunicació via ràdio, plena d’interferències, de la qual només havia desempescat que la seva col·lecció de playmobils acabaria en una ONG. No era res de tot allò el que començava a treure’l de polleguera.

— És perfecte…

Sí, allò sí era: les mirades eternes del doctor Sala, com un ase enamorat, des de la sortida fins a la posta de sol, dia rere dia, a una flor minúscula de color lila que creixia en l’extrem de la branca més alta de l’arbre més alt del cim de la muntanya més alta que es veia en aquells paratges.

Si tornava a dir «és perfecte…» li faria menjar els binocles.

 

[Musa 74: Relat inspirat per la proposta de la Carme Moreno: «simi, divorci, mirades, Àfrica i ràdio». La imatge que acompanya el text es titula «Monkey» i és de Mario Micklisch compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150512-200_muses-Imatge_Tarantula_Jason_Scragz_CC2.0_Attribution-Text_Et_deixo_Tere_SM

[Musa 73] Et deixo

20150512-200_muses-Imatge_Tarantula_Jason_Scragz_CC2.0_Attribution-Text_Et_deixo_Tere_SM

 

I sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit. I per això et deixo fer.

Deixo que les teves mans es perdin en les meves, que els teus braços m’envoltin per la cintura, que la teva boca conquereixi la meva. Que els teus llavis juguin amb el meu coll.

Et deixo fer sense retreure’t que fa tres mesos que ens veiem d’amagat i que continues sense voler trencar el prometatge que et lliga a una boda cada vegada més pròxima. De la qual jo no sóc la núvia.

I et deixo fer intentant oblidar que no estem ni a casa teva, ni a casa meva, sinó en una habitació d’un hostal barat de carretera. A on no es queden ni a dormir els camioners amb centenars de quilòmetres a l’esquena.

Et deixo fer permetent que la part més irracional del meu cervell prengui el control per moure’m com una titella que ja no vol saber quina música dansa. Moguda pels fils que incendies en la meva pell.

Deixo que avancis sense obstacles, que abaixis la guàrdia, que t’imaginis vencedor d’una guerra de la qual només pots sortir vençut. Ni tan sols intueixes la taràntula que et camina afamada per l’esquena camuflada entre els meus dits.

Sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit… I per això et deixo.

 

[Musa 73: Relat inspirat per la proposta de la Neus: «Et deixo una petita frase: I sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit. (Si vols el “i sé que”, el pots treure!)». La imatge que acompanya el text es titula «Tarantula» i és de Jason Scragz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]