Sóc un traïdor, no me n’amago. Un trànsfuga, un desertor. Vaig prometre ser obedient. Vaig prometre acatar totes les ordres, per ridícules que fossin. Vaig prometre avançar sempre pel camí correcte, pavimentat amb llambordes d’or, però a l’hora de la veritat…
Creia ser una illa i m’he descobert arxipèlag.
Les instruccions del sistema eren simples i clares. Cada dia, a trenc d’alba, travessar el pont que connectava la meva illa amb terra ferma. Cada nit, després de la posta, tornar a casa, sopar amb el buit com a guarnició, oblidar amb els ulls tancats.
Vaig atrevir-me a desafiar les normes.
No va ser un acte premeditat. Un objecte prohibit va caure a les meves mans, per casualitat, sense haver-lo buscat: un llargavistes. Un llargavistes que devia haver estat enterrat des de sempre en les profunditats de la meva illa i que un moviment de terres va posar al descobert. Armat amb aquell estrany artefacte, un dia vaig tenir la gosadia d’espiar l’horitzó.
I vaig descobrir l’impossible.
M’havien dit que tothom era com ells, terra ferma i ancorada, que ningú no era illa, a part de jo, i de sobte descobria petites clapes de terra isolades, com la meva, que a través de les lents semblaven pròximes com una ànima bessona, acaronades per les ones.
Un miratge, segur. Un engany de la ment i dels sentits.
Ells eren la raó, ells tenien la veritat. ¿Qui era jo per desafiar els fats d’allò que sabia inamovible? Vaig negar-me a creure, vaig llençar el llargavistes, vaig tornar al camí pavimentat amb llambordes d’or… Però el record de les imatges tornava, amb nocturnitat, assaltava el meu son intranquil per omplir-lo de tenebres. Les ànimes d’aquelles illes em reclamaven com un igual, s’esgargamellaven alertant-me de la terra que s’enfonsava sota els meus peus, em llençaven cordes plenes d’espines per salvar-me del naufragi. I jo m’hi agafava.
I el dolor era tan lacerant que preferia ser engolit per les onades a ser salvat per aquells iguals.
El dia a dia, abans insuls, va ser transmutat en cafè amargant, ple de pòsits incomprensibles. Les hores juganeres es van convertir en xiclets eterns, engrut amb gust de petroli entre les dents. Els malsons es van omplir amb cadenes infinites de piulades al twitter que repetien frases d’Einstein, mil cop sentides, mai escoltades…
«Què és un home sense somnis?»
Un dia, a trenc d’alba, vaig comprendre l’única veritat possible: no estava sol. Armat amb aquella il·luminació, vaig avançar fins al pont que connectava la meva illa amb terra ferma i vaig fer l’únic que podia ser fet en aquelles circumstàncies: el vaig fer volar pels aires. Les llambordes daurades del camí correcte es van descobrir fetes de cendres, plenes de no res, abans de transformar-se en fum.
Sóc un traïdor.
Un trànsfuga, un desertor. Vaig prometre ser obedient, però, a l’hora de la veritat… A l’hora de la veritat m’he alçat en defensa d’un dels pocs axiomes d’Einsten no afectats per la teoria de la relativitat: «Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat».
[Nota: El text d’avui està dedicat a l’Amparo per haver publicat una opinió sobre el llibre de les «200 muses» a Amazon durant la setmana de Sant Jordi. Moltes gràcies per les teves paraules, musa! Microrelat inspirat pels mots: «trànsfuga, Einstein, corda, llargavistes, twitter». La imatge que acompanya el text es titula «Contact» i és de Miguel Virkkunen Carvalho compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
