Em vas regalar una rosa
una rosa rosa esclatada
amb pètals de sucre.
Besos fets de paciència
erosiones les pedres agrestes
les tornes de cuir.
Sense tu hores eternes
el passeig marítim perd la pau
anhelo els teus ulls.
I les ones es desfermen
quan la meva pell foc embravida
romp la teva calma.
[Musa 75: Poema inspirat per les quatre fotografies que acompanyen el text, obra de l’Àngels Soriano.]
I sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit. I per això et deixo fer.
Deixo que les teves mans es perdin en les meves, que els teus braços m’envoltin per la cintura, que la teva boca conquereixi la meva. Que els teus llavis juguin amb el meu coll.
Et deixo fer sense retreure’t que fa tres mesos que ens veiem d’amagat i que continues sense voler trencar el prometatge que et lliga a una boda cada vegada més pròxima. De la qual jo no sóc la núvia.
I et deixo fer intentant oblidar que no estem ni a casa teva, ni a casa meva, sinó en una habitació d’un hostal barat de carretera. A on no es queden ni a dormir els camioners amb centenars de quilòmetres a l’esquena.
Et deixo fer permetent que la part més irracional del meu cervell prengui el control per moure’m com una titella que ja no vol saber quina música dansa. Moguda pels fils que incendies en la meva pell.
Deixo que avancis sense obstacles, que abaixis la guàrdia, que t’imaginis vencedor d’una guerra de la qual només pots sortir vençut. Ni tan sols intueixes la taràntula que et camina afamada per l’esquena camuflada entre els meus dits.
Sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit… I per això et deixo.
[Musa 73: Relat inspirat per la proposta de la Neus: «Et deixo una petita frase: I sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit. (Si vols el “i sé que”, el pots treure!)». La imatge que acompanya el text es titula «Tarantula» i és de Jason Scragz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
Dia. Platja. Un NOI està assegut a la tovallola, a sota d’un para-sol. S’està pentinant els cabells amb els dits mentre es mira amb atenció al mirall. Està assegut mirant cap a la dreta. Entra una NOIA per l’esquerra de l’escenari, amb una tovallola i un cabàs de platja.
NOIA — Ja sé què et passa.
NOI (el noi es gira per mirar-la) — Què?
NOIA — Que t’agrado.
NOI — Tu?
NOIA — Està claríssim.
NOI — El què?
NOIA — Que t’agrado.
NOI — És una càmera oculta?
NOIA (estén la tovallola al costat del noi) — No intentis fugir d’estudi, no et servirà de res. He vist a la perfecció com m’espiaves a través de l’espill.
NOI — De debò et penses que el món gira al teu voltant? M’estava pentinant.
NOIA — Per prendre el sol a la platja?
NOI — Hi ha alguna normativa que ho prohibeixi?
NOIA — Qui vols que et vegi amagat a sota de l’ombra d’aquest para-sol?
NOI — Qualsevol. Tu bé que m’has vist.
NOIA — Perquè tu volies que et veiés.
NOI — Somies mandarines.
NOIA — Ah, sí? Em diràs que no estic bona? (dóna una volta sobre si mateixa i es deixa caure sobre la seva tovallola amb posat provocador) Negaràs que quan m’has vist allà al xiringuito, parlant amb els meus amics, el cap no se t’ha omplert de pensaments obscens?
NOI — Per qui m’has pres?!
NOIA — Per un noi que ha vingut sol a la platja i a qui li pesa tanta solitud.
NOI — Què ets, una espècie de tigressa que es llença a sobre dels llops solitaris?
NOIA — Només dels que crec que amaguen un tigre en el seu interior.
NOI — I creus que jo sóc un tigre.
NOIA — Ho he pensat quan he vist que em feies la papallona amb el mirall. M’he equivocat?
NOI — I no se t’ha acudit pensar que potser només estava intentant veure quina hora marcava el rellotge del xiringuito?
NOIA — Sí.
NOI — I?
NOIA — He pensat que seria molt avorrit si, en lloc d’un tigre, resultaves ser un pollastre bullit.
NOI — I si sóc un tigre amb parella?
NOIA — No hauries vingut sol a la platja.
NOI — I si sóc un tigre que vol estar sol?
NOIA (treu un pot de crema solar del cabàs, s’asseu d’esquenes al noi i li ofereix el pot) — Llavors no acceptaries la invitació per posar crema a l’esquena d’aquesta damisel·la que necessita que la protegeixin dels rajos UVA. (El noi agafa el pot de crema i comença a posar-li) Ho sabia.
NOI — Què sabies?
NOIA — Que t’agrado.
L’escena es fon en negre.
[Musa 71: Relat inspirat per la proposta de la Núria Lorente: «espill, rellotge, ombra, platja, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «45 mins of sun is good for the soul» i és de martakat83 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
Ho sé… Tot i que intento no saber-ho.
Ho llegeixo en els teus ulls… Tot i no veure’ls.
Juguem… Sense atrevir-nos a jugar, de veritat.
T’acaricio amb les mans anhelant anar… Molt més enllà.
Sospiro pel teu contacte com una droga… T’anhelo.
La necessitat creix dins meu… De tu.
— Què li passa a la Sònia?
— Com que què li passa? Està llegint, no?
— I què llegeix?
— Alguna novel·lota romàntica…
— Quina?
— I jo què sé! A mi què m’importa?
— Home, Mateu, ets el seu marit: veient la cara que fa, potser t’hauria d’importar…
— Vés-te’n a parir mones!
I l’odi creix dins meu… Per a ell.
[Musa 66: Relat inspirat per la proposta d’en Josep M Griño: «mans, contacte, necessitat, tu». La imatge que acompanya el text es titula «Caricias – Reto Cinco sentidos» i és de Marta Diarra compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
«Sempre» és un paraula
massa gran
per a tu…
I per a mi.
«Impossible» és un paraula
impossible
per a tu…
I per a mi.
La realitat és un sentiment
difícil d’acceptar
per a tu…
O per a mi?
[Musa 65: Relat inspirat per la proposta de la Raquel: «sempre, impossible, realitat, acceptar, sentiment». La imatge que acompanya el text es titula «Forever and Always Two Bright Flowers On Blue Sky» i és de D Sharon Pruitt compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
Li he de dir. Li he de dir alguna cosa.
Són aquelles coses que, si no dius, et penedeixes per sempre més de no haver dit. He tingut ganes de dir-li des que ha entrat al pis esventrant la porta amb un cop de destral i cridant en mode heroïna «on»:
— Carregueu el desfibril·lador!
Els cabells de foc recollits en una cua de cavall. Els ulls verd maragda brillant amb decisió. Els llavis humits de roig luxúria. La visualitzo en el meu llit, entre els llençols arrugats que ara aparta amb cara de fàstic. La visualitzo sola, només per a mi, sense aquests idiotes que l’acompanyen i que la distreuen amb exclamacions inútils.
— No reacciona!
— Apugeu el voltatge!
Les seves mans de blanca porcellana es mouen destres sobre el meu pit. Els últims botons de la meva camisa salten en l’aire i amb ells també salta l’última gota de senderi que em restava. És igual. Aquí. Enmig de tota aquesta gent, sobre els llençols bruts. M’és igual. Només per a mi.
— Aparteu-vos!
— Res!
— Apugeu la càrrega! Fora!
— Res!
— Tornem-hi!
— Res!
— Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip…
La meva heroïna s’allunya del meu cadàver.
— Res. Hora de la mort: tretze zero tres.
Es carrega a l’esquena la motxilla del desfibril·lador i s’acomiada dels companys. Surt del pis, entra a l’ascensor, pitja el botó de la planta baixa i les portes es tanquen. Travesso les parets d’acer i em col·loco al seu costat.
Li he de dir. És més: li diré.
[Musa 62: Relat inspirat per la proposta de l’Eduard Company: «Quan em mori, lamentaré no haver passat una nit de passió amb la infermera del desfibril·lador?». La imatge que acompanya el text es titula «Elgin Emergency» i és de tsaiproject compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
Sembla que es fonguin, els teus ulls, sembla que es fonguin en veure el mar, que la llum s’esvaeixi, que l’arc de sant Martí que els habita es converteixi en aigua, que l’or de les teves ninetes deixi de brillar fins a convertir-se en palla vella.
«Emma…»
Et sembla sentir la seva veu càlida i la teva respiració s’accelera. Saps que és impossible, però els teus sospirs s’omplen de possibles. Entre les ones bressolades pel reflex de la lluna et sembla veure’n la silueta, des de la primera arruga fins a l’últim cabell blanc, et sembla distingir els contorns d’un rostre que la teva ment atresora gravat en foc, et sembla…
«Espera’t…»
Sempre el mateix prec. Si és somni, per què l’escoltes? Si no és somni, per què l’escoltes? Les síl·labes plenes de tendresa fan present el passat, reobren la ferida que sagna com el primer dia, fan present la passió de les nits compartides, fan palpable el dolor que podries vendre a quilos en qualsevol mercat, si és que algú en volgués comprar, si es pogués vendre.
«Demà…»
I com cada dia, sola, fas mitja volta, dónes l’esquena al mar de roques negres i t’allunyes de la fi. Com cada dia. Com massa dies. Un dia més, i un altre, i un altre. Sense futur possible més enllà d’aquest turment que tot ho amara… Per què l’escoltes?
— Fins demà, Erik.
[Musa 55: Relat inspirat per la proposta de l’Angels: «la lluna, el mar, passió, tendresa, ulls». La imatge que acompanya el text es titula «Don’t cry my love» i és d’Axel Naud compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, sóc jo, sóc l’André, sóc l’amant que et va abandonar, el poeta que va trencar la promesa de fer-te immortal, el marit que hauria pogut ser.
Davant de l’escriptori, davant del full en blanc, armat sols amb una ploma i amb la sang del meu cor com a únic tinter, assegut en aquella cadira vella de roure que mai no vas veure, ara m’adono del meu crim i em confesso culpable. Mai no et vaig permetre de traspassar el llindar de la meva existència, mai no et vaig permetre d’arrelar la teva vida en la meva vida. Perdut en un oceà de somiejos, et vaig convertir en una musa etèria i vaig matar la dona, vaig matar el fruit dels nostres dies, vaig matar el futur que hauria pogut néixer del teu ventre i que jo vaig ofegar en les teves pròpies llàgrimes d’agonia.
L’àlef de la nostra història és el principi i la fi dels nostres encontres furtius. Guerrillera de la vida, desafiant del teu fat, vas trobar-me quan més et necessitava, vas transformar-te en la riba segura a on descansar dels embats exhaustos del riu furiós que m’arrossegava fins el mar del meu destí i jo vaig bescanviar-te la pau i l’alegria dels teus besos per la foscor i la solitud de l’ostracisme dels teus pitjors malsons.
I ara aquí em veus, ara que ja no em pots veure, ni em pots sentir, ni et puc tocar, ara em faig càrrec de totes les culpes, ara que ja no hi ha perdó possible que pugui eixir dels teus llavis, ara que la filla que ni tan sols sabia que havíem tingut em sentencia amb la seva mirada d’or i em fulmina amb el mateix foc que brillava en les teves ninetes daurades. Ja no tinc opció de redempció, sóc mort en vida, sóc vida mentre ella no executi la sentència que anticipo freda i despietada. Per tu. Per ella. Per mi. Pel que hauríem pogut ser. Pel que mai no vam arribar a ser, per culpa meva.
Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, encara que sigui impossible… Perdona’m.
[Musa 53: Relat inspirat per la proposta d’El Gargot Escola: «aleph, cadira, guerrillera, mar, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «mouser» i és de jenny downing compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
En un mar de foc les nostres mirades es van perdre.
Els ulls fits en l’horitzó, les mans inertes sobre la falda, el cor bategant a cinc-centes pulsacions per minut, els pulmons temerosos de respirar ni el més petit sospir d’aire.
Quiets com estàtues.
En una cerimònia mil cops repetida, el sol es va perdre davant dels nostres ulls, tenyint de roig el cel i les nostres galtes.
No ens vam atrevir a mirar-nos.
Ni quan el cel es va vestir d’or, ni quan les muntanyes van engolir la llum, ni quan sols un perfil de muntanyes negres i un firmament plegat d’estrelles van erigir-se com a últims testimonis del nostre encontre.
Ens vam aixecar en silenci, com cada dia. Ens vam allunyar en silenci, com cada dia. Ens vam acomiadar en silenci, com cada dia.
I llavors, com cap dia, tu et vas atrevir a parlar.
— Demà?
I jo, per tota resposta, sols em vaig atrevir a assentir amb el cap. Però no vas veure el gest. Com no havies vist el meu cos translúcid. Com mai més no havies tornat a veure, des d’aquell fatídic dia, el meu somriure d’aire.
I tot i no veure’m tu tornaves, cada vespre, per veure la posta de sol amb mi.
Mentre el teu cap es cobria de cabells blancs i les arrugues se t’escampaven pel rostre. Mentre les mans se t’omplien de tremolors incontrolables i la memòria començava a jugar-te males passades. Mentre els anys et recordaven la mortalitat i et carregaven amb un pes cada vegada més feixuc sobre les espatlles.
Mentre jo romania jove per sempre.
«Demà, demà sí — vaig murmurar-te sense veu —. Demà i per sempre.»
[Musa 52: Relat inspirat per la fotografia de la posta de sol que acompanya el text, obra de l’Antonia Molist.]
Vols que compti
aquesta nit?
Vols que compti
entre murmuris
tan sols
per a tu i per a mi?
Un, dos, tres… Vint.
Vint dits marcant el ritme
amb tacte de seda
amb tambors de guerra.
Vint dits cercant l’impossible
en costes mil cops perfilades.
Vint dits… Pell amb pell…
Els sents?
Quatre mans
jugant
a l’amagada
entre els llençols
sota els coixins
entre sospirs
sota la nit…
Les veus?
Dues boques assedegades
veient-se sense beure’s
bevent-se sense veure’s.
Dues boques carmesí
que han perdut la parla
han oblidat el viure
i sols volen més i més i més i…
Un bes…
Murmures…
…«Prou paraules».
Silenci.
[Musa 49: Relat inspirat per participar a la sisena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «Càlculs (o calcular)», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Rose Orange Palepale I» i és de jeici1 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]