20150313-200_muses-Imatge_Patio_en_Roma_Xavi_CC2.0_Attribution-Text_Nomes_et_demano_Solo_te_pido_Tere_SM

[Musa 38] Només et demano

20150313-200_muses-Imatge_Patio_en_Roma_Xavi_CC2.0_Attribution-Text_Nomes_et_demano_Solo_te_pido_Tere_SM

 

Algun dia jo ho sé
Algun dia sense que te n’adonis
em colaré en un racó
desvalisat
de les golfes del teu cor

Només et demano…

Les nits fosques són menys nit
les estrelles quan et veuen s’apaguen
ta llum inunda el carrer
i jo et miro
ampit solitari en ta finestra

Només et demano…

Esperaré fins set vides
Esperaré tot el que faci falta
Esperaré a l’entrada
perquè m’invitis
a ofegar-me al pati de la teva ànima

Només et demano…

El teu somriure un regal
afartar-me de petons carmesí
perdre’m en els teus ulls verds
tornar-me boja
abraçada a ta pell sense sentit

… Només a tu et demano

 

***

 

Sólo te pido

Algún día yo lo sé
Algún día sin que tú te des cuenta
me colaré en un rincón
desvalijado
del zaquizamí de tu corazón

Sólo te pido…

Las noches son menos noche
las estrellas al verte se apagan
tu luz inunda la calle
y yo te miro
solitario alféizar de tu ventana

Sólo te pido…

Esperaré siete vidas
Esperaré todo lo que tú quieras
Aguardaré en el zaguán
la invitación
para ahogarme en el patio de tu alma

Sólo te pido…

Tu sonrisa mi regalo
engolliparme en besos carmesí
perderme en tus ojos verdes
enloquecer
abrazada al sinsentido de tu piel

… Sólo a ti te pido

 

[Musa 38: Relat inspirat per la proposta de la Beatriz Lorenzo: «zaquizamí, zaguán, alféizar, engolliparse». Poema escrit originalment en castellà i traduït al català. La imatge que acompanya el text es titula «Patio en Roma» i és de Xavi compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150310-200_muses-Imatge_strawberries_Fried_Dough_CC2.0_Attribution-Text_Osset_de_peluix_Tere_SM

[Musa 35] Osset de peluix

20150310-200_muses-Imatge_strawberries_Fried_Dough_CC2.0_Attribution-Text_Osset_de_peluix_Tere_SM

 

Relat amb banda sonora: «Teddybear» de Toy-Box. Llegiu-lo mentre escolteu la cançó.

 

Entres i em saludes com si no passés res, però estàs nerviós, se’t nota, ho veig. Amb prou feines t’atreveixes a mirar-me els ulls i les mans et tremolen quan deixes les bosses a sobre del marbre de la cuina.

— He portat maduixes, diuen que… Que va bé.

I t’afanyes a posar el cap dins de la nevera perquè no m’adoni que les galtes se t’han tenyit de vermell.

— I no has portat… Nata? — pregunto amb la veu més seductora del repertori.

Claves un cop de cap contra el prestatge. Et sento respirar a fons. Tanques la porta amb un renec mig mut i et gires cap a mi. Per primera vegada, em mires directament als ulls.

— T’estàs divertint?

— Jo? No… — responc amb un somriure carregat de males intencions.

M’assec al sofà sense deixar de mirar-te. Em pentino la cabellera castanya amb els dits i deixo que els blens em caiguin sobre l’escot del vestit. La teva mirada ressegueix la cremallera i es perd en les cames interminables que la minifaldilla deixa al descobert. Empasses saliva.

— Aquestes sabates m’estan matant… — em lamento alçant el peu fins a tocar-te el pit amb el taló —. M’ajudes a treure-me-les, osset de peluix?

 

[Musa 35: Relat inspirat per participar en la quarta jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «osset de peluix», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «strawberries» i és de Fried Dough compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150302-200_muses-Imatge_Picswiss_BS_55_16_Roland_ Zumbuhl_Arlesheim_CC3.0_Attribution_Share_alike-Text_T_ho_perdono_tot_Tere_SM

[Musa 29] T’ho perdono tot

20150302-200_muses-Imatge_Picswiss_BS_55_16_Roland_ Zumbuhl_Arlesheim_CC3.0_Attribution_Share_alike-Text_T_ho_perdono_tot_Tere_SM

 

Som sota l’ombra d’un adéu.

M’imagino la meva vida sense tu i se’m trenca l’ànima. Només sóc capaç de recordar els bons moments. Les tardes a la fira, amb un núvol de sucre entre les mans i tu fent el pallasso al meu costat. Els dies a la platja, discutint entre rialles qui posava la crema a qui. El primer dia que et vaig veure. Semblaves tan vulnerable quan ens vam conèixer…

Intento retenir les llàgrimes.

Et veig amb els teus amics, parlant de temes intranscendents. Et veig riure mentre us claveu empentes els uns als altres entre bromes. Continc les ganes de sortir corrents i d’abraçar-te, d’omplir-te de petons i de suplicar-te que tornis a casa. Vull creure que tu també em mires, de cua d’ull, ni que sigui per assegurar-te que no escurço la distància que ens separa

T’ho perdono tot.

Ja no m’importa que deixis les coses al mig del pas. Ni que et posis a cridar com un energumen per monopolitzar el comandament a distància. Deixaré de dir-te el que crec que has de fer, em mossegaré la llengua fins a fer-me sang. La casa no seria una llar si tu no hi fossis, no ho serà si te’n vas.

Te’n vas.

Arriba l’autobús. Obre les portes del maleter. Deixeu les motxilles i correu escales amunt per aconseguir els millors seients. No gires al cap per acomiadar-te. Ni una vegada. Ni una. Les llàgrimes es descontrolen i em comencen a caure galtes avall.

— No ploris — em viu la veu de la Marta passant-me el braç per les espatlles —. Només són unes colònies. D’aquí a una setmana el tornarem a tenir aquí. Ja és gran.

— Només té vuit anys…

— No pots fer un drama cada vegada que se’n va d’excursió. El nostre fill ja és tot un homenet. Reservem taula per anar a sopar a aquell restaurant que t’agrada tant?

— Això no ho arregla un plat de sopa.

— Bé… — es corregeix posant-se de puntetes per parlar-me a cau d’orella —. També podríem passar directament a les «postres».

L’autobús abandona l’estació. Una part del meu cor se’n va amb tu, la resta fa anys que es va perdre en els llavis de la teva mare.

 

[Musa 29: Relat inspirat per la proposta de la Claudia: «som sota l’ombra d’un adéu». La imatge que acompanya el text es titula «Picswiss BS-55-16» i és de Roland Zumbühl i Arlesheim compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution-Share alike».]

20150224-200_muses-Imatge_Heart_Shaped_Hole_ Steven_Depolo_CC2.0_Attribution-Text_Mal_versat_Tere_SM

[Musa 25] Mal versat

20150224-200_muses-Imatge_Heart_Shaped_Hole_ Steven_Depolo_CC2.0_Attribution-Text_Mal_versat_Tere_SM

 

Ets com un verí ensucrat
com una atzavara afilada
com una becaina mandrosa

Ets com un son reptilià
com una xacra mal curada
com una navalla ansiosa

No em convens,
gens em convens.
Ho sé… Ho sé…
Ho sé prou bé.

Però com dir no…
Quan tu ets jo…
Quan som un tot…
… Quan estem sols?

 

 

[Musa 25: Relat inspirat per la proposta de la Txell: «ensucrat, atzavara, mandrosa, reptilià, xacra». La imatge que acompanya el text es titula «Heart Shaped Hole 7-20-09 — IMG_0272» i és de Steven Depolo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150218-200_muses-Imatge_A_love_birds_kiss_ jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_Vols_Tere_SM

[Musa 21] Vols?

20150218-200_muses-Imatge_A_love_birds_kiss_ jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_Vols_Tere_SM

 

Voldria sentir el teu tacte, les teves mans en els meus braços, els teus dits resseguint-me el rostre, els teus palmells acariciant cada centímetre de la pell sota l’abric reclosa.

Voldria que la teva veu fos la brisa que m’amarés l’ànima en deturar-me enfront la mar, la mar en calma, la mar en ràbia.

Voldria tancar els ulls i perdre’m en el teu somriure, com un pirata sense nord en una illa deserta perpètua, com un vaixell sense far acostant-se temerari a les roques del naufragi.

Voldria que la meva veu fos el so que et despertés en l’alba i la melodia que et bressolés en somnis durant la travessa de la negra nit.

Voldria embriagar-me amb el vermell de la passió que insinuen els teus llavis mig closos… Mig oberts… Mig humits… Mig per mi…

Voldria… «Vols?»

 
[Musa 21: Relat inspirat per la proposta de la Biblioteca Santa Eulàlia: «Les nostres inspira-paraules: vermell, somriure, tacte, so, brisa (marina)». La imatge que acompanya el text es titula «A love birds’ kiss» i és de jinterwas compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150212-200_muses-Imatge_Jazz_cake_Linda_Marklund_CC2.0_Attribution-Text_A_ritme_de_vida_Tere_SM

[Musa 17] A ritme de vida

20150212-200_muses-Imatge_Jazz_cake_Linda_Marklund_CC2.0_Attribution-Text_A_ritme_de_vida_Tere_SM

 

«:)»

 

I ja està? Això és tot?!

Nit de somni sense espelmes

Missatge indesxifrable

Dos punts i un parèntesis

Què vol de mi? Què vol dir?!

 

«Gira el mòbil»

 

De costat?

I tot de sobte pren sentit

Com una partitura sense notes

Com un violoncel·lista sense cordes

improvisant, en directe, a ritme de jazz

 

 

[Musa 17: Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes Argelich: «Un microrelat que comenci amb aquest signe “:)” i que acabi amb una paraula que acabi amb una “z”». La imatge que acompanya el text es titula «Jazz Cake» i és de Linda Marklund compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150211-200_muses-Imatge_knit_baby_booties_normanack_CC2.0_Attribution-Text_Dignitat_Tere_SM

[Musa 16] Dignitat

20150211-200_muses-Imatge_knit_baby_booties_normanack_CC2.0_Attribution-Text_Dignitat_Tere_SM

 

No. De cap de les maneres. No penso emocionar-me, ni un plor. Ni un.

Respira a fons. Respiro a fons.

— Aaaaaaaaaah!

Crida! Ai, mare meva! Crida! La sento cridar! No sents com crida?!

Hauria d’entrar! Què hi faig aquí?!

O no…

No em puc tornar a desmaiar.

Tinc una dignitat. Haig de mantenir un estatus. No puc anar caient com un soc pels racons.

Com mort.

Què dirien els treballadors de l’empresa si em veiessin? Ah, no! De cap manera!

Sóc l’amo. El director general. El que paga les nòmines. Aquí ningú no se’n riu de mi. Ni aquí ni allà. Ni un somriure. Ni mig. Ni un terç. Ni tan sols una ombra. Ni…

— Aaaaaaaaaah!

Torna a cridar! Per què no acaba ja?! Per què dura tant?!

I si hi ha alguna cosa que no està anant tan bé? Per què ningú no em diu res? Per què no para de cridar? I si m’han vist la por pintada als ulls? I si creuen que no ho suportaré? I si…?

— Aaaaaaaaaah!

— Buaaaaaaaaaaa!

Era un…? Era un…? He sentit un…? Un…?

La porta s’obre. La porta. Surt una infermera, vestida de blanc, bressolant un farcell de mantes blanques.

Mira a banda i banda del passadís. Em veu. Em somriu. Se m’acosta. T’acosta. Paro els braços amb un acte gairebé reflex.

— És una nena preciosa — murmura deixant-te entre els meus braços —. Tot ha anat molt bé.

Preciosa. Bonica. Resplendent. Sol. Estrella. Univers. Totes les paraules es queden curtes. Ets la meva nena. La meva nena.

— Ai, els fills… Li hauré de portar un pitet, li està caient la bava!

La infermera se’n riu de mi. Ho sé. Sé que se’n burla. Sé que si em veiessin els treballadors de l’empresa, perdria el seu respecte d’un sol cop. Però saps què, princesa meva?

— Cu-cu-cu-ga-ga-to…
[Musa 16: Relat inspirat per la proposta de la Montse: «fills, por, plor, dignitat, somriure». La imatge que acompanya el text es titula «knit baby booties» i és de normanack compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150209-200_muses-Imatge_Farola_Valderrobres_ Jaume_Escofet_CC2.0_Attribution-Text_Fer_trampes_Tere_SM

[Musa 14] Fer trampes

20150209-200_muses-Imatge_Farola_Valderrobres_ Jaume_Escofet_CC2.0_Attribution-Text_Fer_trampes_Tere_SM

 

Nit. Habitació en penombra. Per la finestra entra només la llum d’un fanal proper.

 

HOME (fa ganyotes al farcell de mantes que té als braços) — Bu-bu-bu-bu-bu! Nana-nana-nananana!

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — Va… No ploris, no ploris, no ploris… Qui és el nen del papa? Qui és el nen més maco del món?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Xxxxxxt! Fes-ho pel papa que demà ha d’anar a treballar, s’està morint de son i encara no ha pogut començar a sopar… No t’agrada el xumet? Mira el xumet… Si us plau… Si us plau…

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — D’acord, d’acord! El papa no sopa i es queda aquí amb tu, a l’habitació, em quedaré aquí fins que t’adormis… Però deixa de plorar, si us plau… Sí? Va, si us plau… Si us plau…

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Ja ho sé! Tornarem a canviar el bolquer! Què et sembla? Molt bé, així. El nen més maco del món que deixarà que el papa li canviï el bolquer i… El bolquer està net.

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — No passa res! El canviarem igualment! Oi que sí? És clar que sí! Mira! Ja està! Net i polit! Oi que bé? Oi que ara sí que tancaràs els ulls i dormiràs?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Va… Xxxxxxt… No passa res… És hora de fer non-non… No ho veus? Hora de fer non-non, com els estels que brillen al cel. Els veus? Són aquells punts que hi ha allà dalt, a l’infinit… Ells ara estan dormint… I tu també dormiràs, oi que sí? Oi que sí?

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — Mira, mira! Mira aquí! Oh?! Què és això? És un mirall! És el papa i el nen més maco de l’univers! Ho has vist? Oh… Has vist el nen? Quin nen més maco? I no seria encara més maco si no tingués la cara plena de llàgrimes?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — D’acord! D’acord! Ets el nen més maco encara que ploris, però para de plorar. Si fos més d’hora podríem anar a fer un vol amb el cotxet, però a aquesta hora i amb aquest fred… A fora està blanc de gebre. No podem sortir al carrer, ens refredaríem. I què faríem si el nen més maco del món agafés un refredat?

 

Se senten unes claus al pany. Se sent el soroll d’una porta que s’obre i es tanca. Uns passos s’acosten i entren a l’habitació.

 

DONA — Tot bé? Se senten els plors des de l’ascensor.

HOME — Estic desesperat. Ja no sé què més fer-hi.

DONA — Deixa-me’l a mi. Jo me n’ocupo.

HOME — I què faràs tu que jo encara no hagi provat?

DONA — No siguis tossut. Dóna-me’l.

 

El pare dóna el nadó a la dona. La dona s’asseu, es descorda la camisa. El nadó s’agafa al pit i deixa de plorar.

 

HOME — Això és fer trampes.

 

S’apaguen els llums.

 

 

[Musa 14: Relat inspirat per la proposta de la Marta Eva: «gebre, mirall, bolquer, estel, infinit». La imatge que acompanya el text es titula «Farola@Valderrobres» i és de  Jaume Escofet compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150123-200_muses-Imatge_Jolly_Roger_Pirate_Grunge_Flag_Nicolas_Raymond_CC2.0_Attribution-Text_Pirata_Tere_SM

[Musa 3] Pirata

20150123-200_muses-Imatge_Jolly_Roger_Pirate_Grunge_Flag_Nicolas_Raymond_CC2.0_Attribution-Text_Pirata_Tere_SM

– De debò? De debò?! – el taverner esclafeix a riure clavant-se cops de puny al pit.

– Pareu de riure!

– Aquí? Aquí un tresor?! Tros de sòmines amb xarop de grosella a les venes… És que no ho veus?! En aquesta taverna nauseabunda esperes trobar-hi un tresor? Aquí? De debò?!

– Pareu de riure i digueu-me a on és!

– Hahahahaha!

– O em dieu d’immediat a on l’heu amagat o… – amenaça encanonant-lo amb el trabuc.

– O què? Mata el teu pare a sang freda si t’hi atreveixes!

– Digueu-me a on és!

– Dispara! Tornaràs al manicomi a on et vaig tancar! No ets més que un…!

L’explosió ressona com una bomba atòmica. Els vidres s’omplen d’esquerdes. El somriure del taverner queda congelat en el temps i el seu cos cau a terra, mort.

Uns passos baixen des del primer pis.

– Mama?

 

[Musa 3: Relat inspirat per participar a la III edició del Concurs de microrelats organitzat pel Museu Marítim de Barcelona. Condicions: microrelat que tingui com a tema «Els Pirates» amb una extensió màxima de 150 paraules. La imatge que acompanya el text es titula «Jolly Roger Pirate Grunge Flag» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]